21.10.2013 - 14:00
Les Illes Marshall, al Pacífic, van esdevenir un dels principals indrets d’assaig de bombes atòmiques del 1946 al 1958. Això era després de la Segona Guerra Mundial, quan eren un territori en fideïcomís dels EUA. Les seixanta-set proves nuclears van tenir importants repercussions en el medi i en la salut dels habitants. El 2001, el Tribunal de Reclamacions Nuclears va dictar una indemnització de 563.315.500 dòlars dels EUA a la població de Bikini, expulsada fins i tot de l’atol, que encara no s’ha satisfet. Tota la documentació sonora i audiovisual del tribunal serà digitalitzada i custodiada per l’Arxiu Municipal de Girona.
En virtut de l’acord, l’Arxiu Municipal de Girona es compromet a reproduir en format digital tota aquesta documentació i a emmagatzemar i preservar indefinidament les còpies digitals de manera segura, facilitant-ne en tot moment l’accés al Tribunal de Reclamacions Nuclears. El fons és format per 495 cintes de casset amb les declaracions dels testimonis, advocats i jutges involucrats en el procés judicial de reclamacions per les repercussions de les proves nuclears a les illes Marshall, que abasten de l’agost del 1989 a l’octubre del 2007 i fan referència a les poblacions de Majuro, Utrik, Rongelap, Ebeye, Enewetak i Bikini. També hi ha 40 vídeos amb imatges de les vistes orals del procés, referents a les poblacions de Bikini, Rongelap i Utrik, i que van del setembre del 1999 al juliol del 2002.
Tots aquests documents han anat arribant al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona en tres etapes, entre el setembre del 2012 i l’agost del 2013. L’ens municipal s’ha compromès a digitalitzar i organitzar aquesta important documentació, i tornar a les illes els documents originals una vegada copiats i desats.
De l’oceà Pacífic a Girona
El responsable de l’arxiu, Joan Boadas, explica la principal incògnita que hi ha darrere l’acord: com van anar a parar els arxius a Girona? Ens avança que la resposta passa per Honolulu (Hawaii), Ginebra i Barcelona. ‘Des de fa més de deu anys que formo part activament d’uns quants grups del Consell Internacional d’Arxius (ICA). En una de les reunions, Trudy Peterson, que havia estat arxivera nacional dels EUA, em va portar a un racó i em va explicar que havia estat a les illes Marshall i havia comprovat que la documentació del Tribunal de Reclamacions Nuclears es conservava en molt mal estat, per manca de tradició arxivística.’ No eren conscients, afegeix Boadas, de ‘la transcendència que podien tenir aquells documents per a la història de la humanitat, que expliquen fins a quin grau pot arribar la sordidesa humana’.
Peterson va parlar amb el responsable de l’Arxiu Municipal de Girona perquè coneixia de primera mà la feina al CRDI i considerava que podia assumir perfectament l’encàrrec de digitalitzar els fons. Boadas va traslladar la proposta al batlle de Girona i, amb el seu vist-i-plau, va començar el procés de negociació amb el tribunal de les Marshall d’un conveni de col·laboració, signat finalment el 2012. ‘Paral·lelament, un dels advocats del tribunal que havia d’assistir a una reunió a Ginebra va sortir de les illes del Pacífic amb les primeres dues-centes cinquanta cintes de casset embolicades dins una maleta. Després de fer escala a Honolulu, de Ginebra va volar a Barcelona, on va deixar-hi el primer material per a l’arxiu gironí. Amb tot, la feina d’organització i de digitalització, puntualitza Boadas, no ha començat fins a la recepció de tot el material: la segona remesa de cassets i l’única de vídeos ha arribat aquest agost. ‘Ara ja hi és tota, la documentació. Primer hem començat a organitzar tota la informació que hi ha a l’exterior de les cassets i sistematitzar-la. No entrarem en el contingut de l’interior de les cintes perquè és material sensible i, a més, molt és en marshallès.’
De fet, el conveni signat entre Girona i el tribunal diu que l’Arxiu Municipal no pot difondre la documentació, atès que ‘són declaracions de gent que, arran dels bombardeigs nuclears, va desenvolupar malalties i posen en evidència com va arribar a afectar la gent local la bogeria nuclear’. ‘La nostra obligació és conservar-ne una còpia digital i enviar-ne una altra a les illes Marshall, juntament amb els originals.’
Dos factors expliquen, segons Boadas, l’arribada del material a Girona: ‘Des de les illes no volien que la documentació anés als EUA, per raons òbvies: es volien assegurar que fos en un lloc segur, perquè és un material altament sensible i d’aquí a cinquanta anys, per exemple, serà clau per a entendre què es va fer en aquell racó de món, amb declaracions de persones afectades.’ L’altra gran raó és el recorregut històric i la credibilitat que s’ha guanyat el CRDI en l’àmbit de l’arxivament de material fotogràfic, sonor i audiovisual, participant habitualment en projectes europeus i internacionals. Boadas comenta encara un tercer element: ‘Darrere el conveni també hi ha un acte de solidaritat: les illes Marshall són mancades de tecnologia i de tradició arxivística, i amb l’acord signat hem vist una manera de poder ajudar una gent, a l’atre extrem del planeta, extremadament castigada pels bombardegis nuclears de fa seixanta anys.’
Seixanta-set proves
Entre el 1946 i el 1958, l’exèrcit dels EUA va fer 43 proves nuclears a l’atol Enewetak, 23 a l’atol Bikini i una aproximadament a 85 milles d’Enewetak. En conjunt, les 67 explosions van tenir una potència set mil vegades superior a la bomba llançada sobre Hiroshima. La més destacada va ser la bomba d’hidrogen anomenada Bravo, amb una força equivalent a mil vegades la d’Hiroshima. Les bombes van tenir efectes greus en el medi i la salut de les persones, fins i tot en poblacions suposadament allunyades del perill com Rongelap i Utrik, a causa del vent i la pluja àcida. Els habitants d’Enewetak i Bikini, a més, van haver de suportar l’expulsió dels seus atols.
Reclamació de Bikini
Un dels indrets més castigats per les proves nuclears va ésser l’atol Bikini, avui catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. A més de les conseqüències directes causades sobre el territori, la població va haver de patir uns quants desplaçaments. No va ésser fins el juny del 1983 que els EUA no van reconèixer les contribucions i sacrificis que el poble de les illes Marshall havien fet en el programa de proves nuclears i van acceptar la responsabilitat d’indemnitzar-ne els habitants per la pèrdua i els danys en les propietats i en la salut de les persones. Amb tot, el fons creat per pagar les indemnitzacions previst en les negociacions del 1983 entre tots dos governs va resultar del tot insuficient.
El Tribunal de Reclamacions Nuclears, creat el 1988, va concedir el 5 de març de 2001 una indemnització de 563.315.500 dòlars a la població de Bikini. No es va poder satisfer, amb tot, perquè el mateix tribunal no tenia prou fons. El poble de Bikini va portar la petició al congrés nord-americà, però el Tribunal Suprem dels EUA va rebutjar l’apel·lació. La resolució del procés pot durar anys i encara no se sap com s’acabarà.
