19.10.2013 - 09:01
‘Després de la nit sempre ve el dia. Després de l’hivern sempre ve la primavera. Estem convençuts que la llei de la natura es complirà també al nostre país’. Són paraules de Vicent Torrent abans d’arrencar les primeres notes del Cant de la Muixeranga en el concert del ‘comiat més desitjat’, el que feren ahir a València i amb el qual Al Tall va pujar per última vegada a l’escenari. Una actuació plena d’emocions a flor de pell en què es va escriure una pàgina de la història de la música i la cultura d’aquest país. Us n’oferim un extracte: ‘El Tio Canya’ i ‘El Cant dels Maulets’, al final del concert.
L’escenari es va quedar a voltes petit per aplegar la trentena de músics que Al Tall havia convidat per a aquesta nit tan especial. L’última nit, l’últim concert, d’un dels grups de referència dels Països Catalans, que durant trenta-vuit anys ha portat el compromís nacional, cultural i lingüístic pertot arreu.
La història feta cançó
Un Toc de Marxa, i Vicent Torrent recorda que en els concerts d’aquest últim any ha destacat sempre la importància de Catalunya, ‘eixa part del nostre país sense la qual no haguérem pogut fer res’. Però avui, 18 d’octubre de 2013, som a València, ‘cap i casal de la terra que més estimem’. Arrenca el concert en un auditori ple a vessar i camina ‘Darrer diumenge d’octubre’.
Els convidats van desfilant per l’escenari. Comença la ‘Processó’, i la història del mal que ve d’Almansa explicada en cançó amb les veus de Miquel Gil, Xavi Sarrià i Pau Alabajos. Desembarca Baptista Basset i Vicent Torrent recorda el 25 d’Abril de 1707. Entren els ‘Lladres’ per Almansa, i el públic clou la cançó amb crits d’independència.
‘Els maulets del demà, el futur del País Valencià’
Sona la dolçaina amb un dels himnes més estesos d’Al Tall. ‘Aquesta cançó és per als maulets. Els d’ahir, els d’avui, i sobretot els de demà, el futur del País Valencià’, diu Manolo Miralles. Un ‘Cant dels Maulets’ que es tornarà a repetir cap al final del concert amb el format clàssic del grup. ‘Quant més curten ens lliguen, més perill tindran, passeu-me la bota i seguiu tocant’.
Record per a les víctimes de l’accident del metro
Abans de seguir, però, un parèntesi en el repertori. Vicent Torrent recorda les víctimes de l’accident del metro i etziba un ‘vergonya, cavallers, vergonya’ als responsables polítics que se n’han rentat les mans. Per això dóna pas a Pau Alabajos, que interpreta una versió reduïda de la seva ‘Línia 1’, dedicada a les víctimes.
‘Per damunt de tot viurem’
Un altre himne, ara acompanyat de Rafa Xambó, per recordar que viurem ‘per damunt de bords i lladres, per damunt de tots els pactes, per damunt de botiflers’. Una cançó, ‘Viurem’, que Torrent dedica a les entitats que fan possible que la cultura i la llengua continuïn més vives que mai: ‘Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, la Societat Coral El Micalet i Ca Revolta.’
Dempeus en record de Miquel Grau
Els moments emotius continuen, i Al Tall fa pujar a l’escenari la muller i el fill del desaparegut membre del grup Enric Ortega, autor de la lletra de ‘A Miquel Grau’. El públic comença a alçar-se amb absolut silenci mentre Al Tall entona a pèl els versos en memòria del jove assassinat el 1977 i posa la pell de gallina amb la ‘soledat de l’ai, ai, ai’. Des del públic, algú també recorda Guillem Agulló: ‘Ni oblit ni perdó.’
Humor contra Barberá
Complicitat dalt de l’escenari i amb el públic. Moments distesos i humor, com amb la inèdita ‘Liberanos domine’, una reivindicació municipal sobre una ‘governanta berganta’, ‘sèpia pudenta’, ‘porca espanyolíssima’, ‘botiflera’ i ‘cavernícola’.
‘Tio Canya’ per als mestres de les Illes
S’acosta el final del concert, una bona part del públic ja és dreta, i Al Tall convida tots els músics a enfilar aquest tram amb la ‘Cançó de la llum’, una altra de les grans peces que deixen per a la posteritat.
Marxa mora de ‘Xavier el Coixo’ amb tot l’auditori ballant, i arriba l’himne dels himnes, dedicat als docents de les Illes que fa setmanes que són en peu de guerra contra els atacs lingüístics del govern Bauzá: ‘Avui ho diem per última volta: ens agradaria no haver de cantar aquesta cançó. Cantem el Tio Canya i ens caguem en el ministre Wert!’.
L’últim adéu, que és un per sempre
Una jota, més Maulets amb el públic aplaudint i dansant, un ‘Això és Espanya’ recordant l’estendard barceloní de Santa Eulàlia i l’anhel independentista. I el final àlgid i esborronador amb el Cant de la Muixeranga i la nova Muixeranga d’Algemesí actuant a platea.
Llums encesos i tot un públic entregat per acomiadar, agrair i reconèixer la tasca d’Al Tall en la música, la cultura, la reivindicació lingüística i la recuperació històrica en aquests trenta-vuit anys.
Al Tall se’n va, però el seu llegat es queda. Cançons que han passat d’una generació a una altra i que han esdevingut himnes. Un llegat musical i també un llegat de compromís i dignitat d’aquest país.
