Últim adéu d’Al Tall

Al Tall diu adéu avui per última vegada amb un concert al Palau de Congressos de València. Ara fa un any que va anunciar que plegaria, després de trenta-vuit anys de trajectòria, i de llavors ençà ha anat fent concerts per acomiadar-se de tot el país. Aquest vespre fan la darrera parada abans de baixar definitivament de l’escenari. Un concert ben especial amb les entrades exhaurides en pocs dies i en què tindran molt bona companyia: Miquel Gil, Pau Alabajos, Rafa Xambó, Xavi Sarrià i Miquel Gironès d’Obrint Pas, i una bona colla més de músics, com ara els dolçainers de Puçol. Serà l’última ocasió de sentir un dels grups de referència d’aquest país, que ha portat el compromís nacional, cultural i lingüístic pertot arreu. 

Vicent Torrent, membre fundador, lletrista i compositor d’Al Tall, comparteix les impressions sobre la retirada en aquesta entrevista amb l’ACN. Alhora, repassa alguns moments de la història del grup, que ha fet seu el compromís amb el País Valencià i amb la reformulació de la música tradicional. Admet que va anar de poc que no pleguen a començament dels anys vuitanta, quan van deixar de programar-los concerts. 

—Són trenta-vuit anys dalt dels escenaris. Què sentiu abans d’aquest últim concert?
—Ja fa un any que vàrem anunciar que ens dissoldríem i ha estat un any prou intens. Ja hem fet un grapat de concerts de comiat i homenatges. En aquest moment compaginem un sentiment de vertigen amb un sentiment de satisfacció, perquè hem vist que no marxem en silenci, sinó que hi ha una mica d’escàndol, que la gent ens ha mostrat l’adhesió des de la societat civil. Marxem contents perquè tanquem el cicle d’una manera boniqueta.

—Què farà Al Tall d’ara endavant?
—Jo tinc ganes de continuar fent música, però sense pressions ni perspectives d’edició, sinó anar jugant. També vull escriure un seguit de coses sobre experiències que hem tingut i passar-ho a la gent. Manolo Miralles té voluntat de buscar músics i continuar amb una altra formació i amb un altre nom, perquè la marca Al Tall ja s’ha acabat.

—En el curs de la vostra trajectòria heu passat alts i baixos. Hi havíeu pensat mai a retirar-vos?
—Entre els pitjors moments que hem passat, hi va haver la mort del component del grup Enric Ortega. Va ser una sotragada molt grossa que ens va costar de remuntar. Un altre moment fotut va ser quan va pujar l’esquerra al poder al País Valencià. Hi hagué una baixada en la contractació, no sabem si per una consigna que deia que en aquell moment no calia reivindicar res, sinó que ja s’havia aconseguit tot i calia celebrar-ho. Tots aquells qui continuàvem reivindicant els molestava. Certament, era una època en què podíem haver-ho deixat estar perquè no hi havia pràcticament concerts.

—Què us va fer aguantar?
—Va arribar una altra època, cap als noranta, en què als concerts va tornar a venir la gent més jove. Varen ser uns anys forts. En aquella època vàrem aprofundir algunes formules musicals que la gent nostra més addicta, el públic antic, no acabava d’entendre. Eren discos com ‘Xarq Al-Andalus’ o ‘Tocs i vares’. Volien les cançons de lluita i reivindicació, però va ser una època molt fructífera per a nosaltres. També aquesta època més recent, 2008 i 2009, ha estat molt dolça. Venia molta gent als concerts, amb programació estable a auditoris i teatres.

—Penseu que el vostre vessant reivindicatiu ha fet ombra en algun moment a la tasca de reformulació de la música tradicional?
—És cert que som més coneguts per les cançons reivindicatives, de lluita, però també és cert que el nostre èxit en el primer moment va ser perquè el públic va entendre la fórmula de fer aquestes cançons amb una forma musical des de la tradició. Això era una absoluta novetat en aquest país. D’una altra banda, alguns discos de més creativitat musical no varen ser prou entesos pel nostre públic. En canvi, a Espanya, on hi ha públic de música tradicional, varen ser els discos que ens varen fer pujar. Potser a Madrid no els interessaven les nostres reivindicacions lingüístiques.

—Quan vàreu fer cançons com ‘El tio Canya’, us imaginàveu que tindrien tanta repercussió?
—’El tio Canya’ em va eixir molt ràpida. La primera cosa que vaig pensar després de fer-la i estrenar-la va ser: com és que ningú no havia fet encara eixa cançó? Perquè és una cançó-crònica sobre la qüestió lingüística al país. L’estimem molt perquè la gent l’estima molt. Pràcticament es coneix més la cançó que no el grup que la interpreta, i això és una satisfacció perquè vol dir que s’ha fet popular.

—Us sentiu part del bon moment que travessa la música valenciana?
—En aquests últims seixanta anys hi ha hagut moltes generacions que han fet música en valencià i que s’han anat socarrant, han anat cremant-se per manca d’incidència. Després ha nascut una altra generació amb més força. Curiosament, cada vegada que naix una nova generació és més forta, i en aquest moment és la més forta que hi ha hagut mai. Nosaltres en tenim part de culpa, d’això, sobretot per l’instint de supervivència que hem tingut. Ens podríem haver socarrat com uns altres grups o cantants, però hem superat eixos moments de desert, eixos anys durs de poques actuacions. Segur que hem influït en el fet que molta gent pensàs que es podia fer música en valencià. No som els pares de tot. Abans que nosaltres ja hi havia gent i nosaltres ens vàrem posar a fer música seguint les passes de Raimon, Ovidi Montllor, Serrat, Llach i molts més.

—Fa pocs dies el govern va atorgar la medalla al mèrit cultural a Pep Gimeno ‘Botifarra’, un fet significatiu i poc habitual. Quina relació heu tingut amb les institucions valencianes?
—De les institucions valencianes, no n’esperem gran cosa perquè no n’hem rebut mai gran cosa. Per tant, no teníem res a esperar-ne. Fins i tot ens va sorprendre la concessió de la medalla per part del Consell Valencià de Cultura, fa uns quants mesos, quan ja havíem anunciat que ens retiraríem. Diuen que va ser per unanimitat, tot i que hi ha representació de tots els grups polítics. Sembla, doncs, que encara hi circula una certa democràcia, en aquests indrets.