16.10.2013 - 06:00
Per què hi ha persones populars a cada poble? La paraula ‘popular’ és un derivat del llatí ‘populus’, que segons els lingüistes significa ‘poble’ (en el sentit polític, no en el sentit de petit conjunt urbà). Ara, l’origen etimològic de ‘populus’ és desconegut; a tot estirar, hi ha qui conjectura que és un manlleu de l’etrusc, una llengua de la qual se sap molt poca cosa, tret que no era indoeuropea. Potser la dificultat de trobar l’origen del mot ‘popular’ també fa difícil d’entendre què és ser popular en un poble, tot i tractar-se d’un lloc comú. D’entrada, la persona ha de tenir una dimensió pública i ser de mena riallera o de la broma. Sí més no, aquests són trets característics de la Roser Arenas, una dona popular de fa anys al seu poble, Alella. Aquesta manera de ser va fer que li construïssin un capgròs amb la seva fesomia, a tall d’homenatge. I ara, aquest capgròs s’ha popularitzat a tot el país, perquè és la imatge de la nova loteria catalana de Cap d’Any, ‘la Grossa’.
La Roser és coneguda a Alella (Maresme) perquè té una gràcia natural i és de la broma. Desimbolta, xerradora, extravertida, gens carrinclona, de ben jove ja feia teatre ‘amateur’. Amb bona veu, de soprano, no tenia mai un no per a la gent que li demanava que cantés en un casament, a la residència d’avis o en un final de festa amb un to més de vodevil. Diu que, si hagués pogut triar, li hauria agradat de fer teatre musical, i en el vídeo ens canta i ens recita cançons i poemes del seu repertori més habitual.
Amb els anys, la Roser va anar agafant-hi traça i es va convertir en una de les actrius locals més valorades. ‘Tot just sortia dalt de l’escenari, quan encara no havia badat la boca, sense dir ni una paraula, la gent ja reia’, explica. El gust pel món de l’espectacle la va portar a estudiar doblatge. ‘Però no m’anava bé, perquè jo he de ser jo, no em va bé ser un altre, no m’agrada que m’encotillin.’ I també va passar fugaçment per la televisió: va participar en el concurs de TV3 ‘Tres pics i repicó’, dirigit i conduït per Antoni Bassas; i va fer algun paperet en la història de ficció que acompanyava cada programa del ‘Vostè jutja’ de Joaquim M. Puyal. Fins i tot va ser seleccionada per a participar en el ‘Casal Rock’, aquella coral d’avis, però just després del càsting va tenir la mala sort de caure malament i trencar-se tots dos genolls. L’endemà celebrava les bodes d’or, tota una festassa que va viure amb totes dues cames enguixades i entrant a l’església amb cadira de rodes. Ai.
Ara la Roser té setanta-set anys i el capgròs s’ha quedat als cinquanta, l’edat que tenia quan l’hi van fer. És per aquella època que a Alella portava la colla de gegants i capgrossos un actor i fuster vinculat als Comediants i a més projectes de cultura popular, en Pep Sabater, que va tenir la iniciativa d’encarregar una sèrie de capgrossos inspirats en alellencs populars. El primer va ser el d’en Papitu, l’agutzil; després la Teresina, una dona molt poc convencional per a la seva època; i tot seguit li va tocar a la Roser. Després vingueren el d’en Quimet, el barber de baix i president del Casal; en Víctor, la mà dreta d’en Quimet al Casal; i l’Assumpció de la Vinícola. En el moment que els van fer els capgrossos, tots eren personatges vius.
Però com va arribar a convertir-se en la Grossa el capgròs de la Roser? No va ser pas senzill: una productora va fer un càsting amb capgrossos d’arreu de Catalunya. Van triar el de la Roser. La productora va rodar l’anunci publicitari que després va presentar al concurs que convocava la Generalitat per a la campanya de la nova loteria catalana. L’anunci del capgròs de la Roser va guanyar el concurs.
Ara la Roser ja no és tan sols coneguda al seu poble, sinó que la seva fesomia s’ha popularitzat a tot el país. Allò que només sabien uns quants, els qui la coneixen, és que el seu caràcter extravertit, natural i de la broma faria xalar els mitjans de comunicació, que no han parat d’entrevistar-la. La Roser ho fa fàcil. Només es lamenta que cada vegada n’hi hagi més que li demanen si en traurà una bona picossada en concepte de drets d’imatge. I ho aclareix: ‘No en trec pas res, jo, perquè els drets d’imatge són del capgròs, que és propietat de l’ajuntament.’
