15.10.2013 - 06:00
Avui que fa setanta-tres anys que el president de la Generalitat Lluís Companys va ser assassinat per l’exèrcit franquista, el diputat d’ERC Joan Tardà és a Buenos Aires, on presentarà una querella contra l’estat espanyol per crims contra la humanitat. L’acusació presentada és per l’afusellament de Companys, a més de quaranta-cinc batlles i dos diputats d’ERC, i s’inclou en la causa oberta per la jutgessa argentina Maria Servini contra els crims del franquisme. En aquesta entrevista de VilaWeb, Tardà denuncia ‘el model d’impunitat espanyol’ basat en una llei pre-constitucional, la llei d’amnistia del 1977. Diu que l’estat espanyol no ha estat capaç de reconèixer jurídicament les víctimes del franquisme ni de declarar il·legals les sentències que es van dictar durant aquell període, com la de Companys: ‘Si ho fessin, per l’escletxa que badés hi passaria tota la història. És com si d’una muntanya de pots de conserva en traguessis un de sota: tot s’ensorraria.’ Defensa que si Catalunya tingués un estat, hauria pogut jutjar el franquisme, com han fet més estats respecte dels propis passats totalitaris. Mentre això no arriba, han recorregut a la justícia universal.
—Heu hagut d’anar a l’Argentina després d’uns quants cops de porta de l’estat espanyol.
—La cosa normal hauria estat que l’estat espanyol hagués actuat com han fet més societats amb passats totalitaris i que actualment són democràcies. A Alemanya, per exemple, el 1998 es van anul·lar les sentències dels tribunals nazis, i s’han rescabalat les víctimes. Les repúbliques llatinoamericanes que van haver de suportar règims militars, com ara l’Argentina, també han jutjat el seu passat o ho han començat a fer.
—Però l’estat espanyol no.
—S’ha singularitzat per haver encunyat un model que avui dia és conegut internacionalment com el model d’impunitat espanyol. Perquè es basa en una perversitat, que és la llei d’amnistia del 15 d’octubre de 1977, és a dir, una llei pre-constitucional, que equipara víctimes i botxins i en què, a més, els botxins perdonen les víctimes.
—Per què creieu que l’estat espanyol ha estat incapaç d’anul·lar la sentència de Lluís Companys?
—No poden fer-hi res perquè saben que, per poc que facin, per l’escletxa que deixin oberta hi passarà tota la història. A mi, un ministre em va arribar a dir: ‘Si poguéssim anul·lar la sentència de Companys, la de Companys i prou, ho faríem.’
—Però això obriria la porta a revisar-ho tot, oi? Totes les sentències i, per tant, el sistema en què es basava el règim i també la transició…
—Si reconeixen que les sentències eren il·legals vol dir que el règim també ho era, i per tant han de pagar-ho i jutjar-ho tot. És com si d’una muntanya de pots de conserva en treus un de sota: tot s’ensorra. No han fet res, entre més coses, perquè moltes de les empreses espanyoles de la borsa americana van fer les primeres capitalitzacions els anys quaranta i cinquanta gràcies a embassaments i carreteres construïts amb esclaus republicans.
—Què implica que la base judicial sigui la llei d’amnistia del 77?
—Basant-se en aquesta llei, l’estat espanyol ha pogut edificar tota aquesta trajectòria d’anys de no fer res, de no reconèixer les víctimes, de negar el franquisme. Fins al punt que la llei de la memòria rebla el clau del procés. Perquè aquesta llei del 2007 fa dues coses que són una anomalia en el món: no reconeix jurídicament les víctimes com a víctimes (si fossin reconegudes, podrien denunciar l’estat als tribunals), i declara legals els tribunals militars i els tribunals excepcionals franquistes. D’acord amb aquesta llei, les sentències que es van dictar eren legals i, per tant, no es poden anul·lar. Per això la sentència de Companys i de tants republicans afusellats només han estat declarades il·legítimes, però no pas il·legals.
—On és la diferència?
—Admetre que van ser il·legals significaria que s’haurien d’anul·lar les sentències i rescabalar les víctimes. En canvi, el model espanyol es basa en la impunitat. Admeten conceptualment la legalitat del règim franquista. És declarat pervers, il·legítim, dictatorial, militar…, però tot plegat és una valoració de caràcter ètico-moral. No és declarat il·legal. El model de transició espanyol es basa a no reconèixer la possibilitat de jutjar els franquistes. Un model que Felipe González es va dedicar a vendre durant anys com un model òptim, un model de transició d’excel·lència. Però que es basa en el no-reconeixement de les víctimes.
—No s’ha avançat gens, vaja.
—No únicament això, sinó que la llei de la memòria tanca encara més la porta, perquè acaba de blindar la gran trampa de no reparar les víctimes del franquisme i de no jutjar-ne els responsables. La llei de la memòria és un gran engany.
—I ara s’ha obert una porta a l’Argentina.
—Si haguéssim tingut un estat, a Catalunya s’haurien reparat les víctimes del feixisme i s’haurien pogut jutjar els responsables perquè hauríem pogut portar el cas als organismes internacionals. Com que no ho hem pogut fer, ho haurien d’haver fet els espanyols, que no ho han volgut fer. Quina porta ens queda mentre no tinguem estat? La justícia universal. Tots els estats han de vetllar pel compliment dels drets humans i han de perseguir la vulneració dels drets humans. Si l’estat espanyol defuig aquesta responsabilitat, ho pot fer qualsevol altre subsidiàriament, pel principi de justícia universal. I és això que ha permès a l’Argentina, una societat molt sensibilitzada amb aquesta qüestió, d’obrir la causa dels crims del franquisme.
—Una querella contra l’estat espanyol per crims contra la humanitat per l’afusellament del president Companys. Farà camí?
—Fóra un èxit extraordinari que la jutgessa, atenent la nostra argumentació, que pica molt alt, admetés la querella a tràmit.
—En quina argumentació baseu la querella, que dieu que pica tan alt?
—Partim d’una tesi: Companys va ser la personalitat que ocupava el rang institucional més elevat com a persona elegida democràticament a Catalunya, i era figura icona de l’antifeixisme a escala internacional. El 1946 una resolució de l’ONU va considerar l’estat espanyol –en origen, essència i comportament– un règim aliat de l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini. I considerem que en aquest cas és aplicable la doctrina de l’estatut de Nuremberg. Basem la querella en aquest concepte de crims contra la humanitat, que són delictes que no prescriuen ni poden restar impunes.
—…
—Presentem una prova testimonial i uns fets: el president Companys, quan va anar a França, tenia reconegut l’estatut de refugiat polític, concedit per la República Francesa. Va ser lliurat pels francesos a la Gestapo, que el va lliurar a la policia espanyola. Va ser detingut, torturat i sotmès a un judici sense cap garantia en un tribunal militar que responia a un ‘statu quo’ d’una dictadura que s’havia aixecat contra una legalitat republicana. I el van afusellar. Aquests són els fets, que presentem un seguit de persones, com ara Francesc Cruanyes, Quim Torra o jo mateix com a diputat. Som prova testimonial i demanem que, a través d’una videoconferència, obrin una causa, a la qual aportarem una colla de documents, com ara una carta manuscrita de la seva dona. I demanem a la jutgessa que actuï.
—Què hi pot fer la jutgessa?
—Esperem que admeti a tràmit la querella i comenci a demanar tota la documentació necessària als estat francès, alemany i espanyol i a demanar testimonis. Que assumeixi la nostra prova documental, hi treballi i ordeni el processament de qui resulti penalment responsable dels fets delictius. Ara completem la cadena d’un llarg trajecte que algunes altres democràcies ja han resolt o han començat a resoldre.
