14.10.2013 - 06:00
Filòloga de formació, escriptora i periodista de professió, persona mediàtica per excel·lència i polemista bregada en debats televisius, Pilar Rahola forma part del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Fa exposicions contundents i defensa apassionadament cada idea amb una mirada heterodoxa i incisiva. En aquesta entrevista, avisa de la duresa que prendrà el procés cap a la independència i demana que ens preparem per resistir. ‘Espanya no deixarà perdre el 22% del PIB estatal alegrement. La batalla serà molt dura. Molt dura.’ I vaticina que l’estat optarà per suspendre l’autonomia com a única via d’evitar les eleccions plebiscitàries. El misteri acapara la conversa quan parlem de la intervenció d’Israel en favor de la independència de Catalunya.
—Arriba l’hora de la veritat. Esteu convençuda de la victòria de la independència?
—En aquests moments tinc la convicció que no ens queda cap més alternativa. I cada dia amb més rotunditat. El camí és atzarós i complex, entrem en un terreny desconegut i haurem de ser molt rigorosos, però també és cert que ja hem tastat què significa quedar-se a Espanya i el pa que s’hi dóna. Quan un poble ha arribat a la conclusió col·lectiva molt majoritària que ha d’explorar un camí arriscat perquè no hi ha cap més alternativa, perquè si no passaríem de pobres a misèrrims, no hi ha més opció que fer un pas endavant. Si no tenim més opcions i hem arribat a aquesta conclusió col·lectiva, certament hi ha una immillorable possibilitat històrica de guanyar. És la primera vegada en la història que realment tenim possibilitat de guanyar. Aquesta situació no s’havia produït mai.
—Quins són els riscs principals que poden fer perillar la independència?
—No hi ha cap perill de fractura interior catalana, per bé que ho intenten des d’Espanya amb tota la força. Una de les batalles que Espanya fa contra Catalunya és l’intent de fraccionar-nos com a nació. Ho fan mitjançant totes les eines d’estat que tenen a disposició. Però no se’n sortiran. L’exemple més rotund ha estat la llei Wert i totes les campanyes que han fet des de fa anys contra la immersió lingüística, que no aconsegueixen tenir ressò. Catalunya és un país quallat, amb una societat quallada, que, amb tota l’heterodòxia i diversitat internes, té un sentiment de pertinença col·lectiu. Aquest risc el podem considerar resolt.
—Hi ha més riscs oberts.
—Sí, per exemple el de l’ofec econòmic. Aquesta estratègia fa molt de temps que la van començar. De fet, hi ha una estratègia deliberada i permanent d’empobriment de Catalunya. Estan convençuts que un dels motors més importants de la sobirania catalana són les classes mitjanes. Això ja va passar amb el desmantellament de les energètiques catalanes, amb el procés contra el poder financer i el model de caixes, amb l’enorme càrrega impositiva sobre la classe mitjana, amb determinades lleis contràries a l’economia productiva, amb la llei d’unitat de mercat, que és una autèntica LOAPA contra la poca sobirania econòmica de Catalunya, etc. La divisa espanyola és ‘si no els podem dominar, empobrim-los’. Cal dir amb tota rotunditat que l’estat espanyol empobreix Catalunya deliberadament.
—I veieu cap amenaça política o jurídica?
—El tercer gran risc és l’ús autoritari i despòtic de les lleis. És a dir, que l’estat espanyol segresti la llibertat en nom de la constitució. Dels usos que l’estat pot fer de les lleis, un dels més obvis és empresonar el president Mas i els polítics que fan el procés d’independència. Però penso que això no passarà, perquè no crec que els serveis d’intel·ligència espanyols aconsellin de crear màrtirs. L’estratègia contra els líders és precisament la contrària: embrutar-los i degradar-los amb tota mena de campanyes de difamació. Fins ara ho han fet amb informes elaborats per equips policíacs de les clavegueres de l’estat. Per tant, l’empresonament dels màxims dirigents no el trobo plausible, tenint en compte que formem part de la Unió Europea. En canvi, tenen més a l’abast –i penso que ho tenen damunt la taula– la suspensió de la Generalitat.
—Ho sabeu de bona font?
—Per la reflexió que jo faig i per les informacions que m’arriben d’alguna gola profunda de les entranyes de l’estat, cal tenir en compte que ja s’han decidit coses. I quan parlo d’estat no vull dir tan sols el govern del PP, sinó també el PSOE, UPyD, determinants capitostos dels mitjans de comunicació i el poder espanyol. Aquest poder ha decidit dues coses amb molta claredat: que no hi ha d’haver marge per a negociar res que s’assembli a una consulta a Catalunya –que seria un reconeixement a la sobirania com a nació–; i que de cap manera no es pot reconsiderar el sistema de finançament. Espanya ha decidit d’accelerar la confrontació. Tenen clar que impugnaran la llei de consultes no referendàries catalana al Constitucional, que no permetran la consulta i no tindrem més remei que fer unes plebiscitàries. L’única manera que tenen d’aturar unes plebiscitàries és suspenent l’autonomia.
—El preu de suspendre l’autonomia seria molt alt.
—Però saben que si guanya rotundament el sí amb una bona participació en unes plebiscitàries, tindran una validesa i legitimitat internacional indiscutible. Quan en Belloch parlava de la suspensió de l’autonomia no deia cap bestiesa. No oblidem que Belloch forma part del cos troncal del socialisme espanyol. No és un perifèric com en Bono o en Leguina. És eix central i medul·la òssia del socialisme i ningú no l’ha desmentit. Rubalcaba no ha sortit pas a desautoritzar-lo. La retòrica i les justificacions de l’estat per a justificar la suspensió de l’autonomia pot ser la que vulguin. Poden dir que ho fan per salvar els ciutadans de l’ofec econòmic o per la defensa dels seus drets. Però és una possibilitat que els catalans hem de tenir present i diria que no ens hem preparat per encarar-la.
—La suspensió de l’autonomia ens portaria a un conflicte obert i descarat.
—He demanat als màxims dirigents polítics, a Oriol Junqueras i al president Mas: ‘Si ho fan, si suspenen l’autonomia, quina serà la nostra resposta?’ I em fa l’efecte que no tenim la resposta preparada. Hem de començar a elaborar-la. Cal que ens preparem. És cert que hem de treballar amb la idea que farem la consulta. I crec que abans de cap d’any tindrem tres coses: data, pregunta i entrada d’ERC al govern. Però també podem tenir-ne una altra, el no d’Espanya. Hem de preveure les nostres reaccions per no haver d’improvisar. L’estat permetrà unes eleccions plebiscitàries a Catalunya? No ho crec. Pot evitar la convocatòria d’unes eleccions quan el president Mas és qui en té la potestat? No. De quina manera les pot aturar? Suspenent l’autonomia o intervenint-la i prenent el control de la Generalitat.
—Conflicte internacional activat…
—Si això passés, tindria una dimensió política tan gran i seria un escàndol tan monstruós que parlaríem d’una confrontació seriosa. Com ja hem dit, l’estat vol portar el cas català cap a la confrontació més dura. Hem de tenir ben present que Catalunya és Escòcia, però que Espanya és Sèrbia. I vol que nosaltres siguem Kossove i no Escòcia. I nosaltres cerquem desesperadament Anglaterra i ens trobem amb Sèrbia.
—I si, sorprenentment, ens deixessin fer la consulta?
—Si podem fer la consulta –cosa que em sorprendria molt gratament– o les eleccions, penso que augmentaria molt la pressió violenta de l’extrema dreta, com ja hem començat a veure, i l’estat actuaria per la via del sabotatge econòmic o electrònic. Per exemple, provocant una caiguda del sistema de dades de les administracions que portaria a una greu alteració de la normalitat i la vida quotidiana. Això crearia una situació de caos que demanaria una intervenció urgent i valenta per part nostra. Cal preveure tots els supòsits si volem fer aquest pas amb garanties d’èxit. Que tothom tingui ben present que Espanya no deixarà perdre el 22% del PIB alegrament. La batalla serà molt dura. Molt dura.
—Estem preparats per a aquesta batalla tan dura?
—Diria que anem una mica amb el lliri a la mà. I hem decidit que ‘amb el somriure, la revolta’. Sortim al carrer, i cantem, i fem cançons, i pensem que, com que hi tenim dret, tot anirà bé. Em fa l’efecte que no estem pas preparats per a una batalla tan dura. I hem de posar fil a l’agulla.
—Coneixeu de prop el president Mas. Hi ha res que el pugui fer desistir del compromís amb l’estat propi?
—En absolut. El president Mas ha cremat les naus. No té retorn possible. Culminarà la seva carrera política en aquest procés: aconseguint de ser el president que ens ha menat –juntament amb més dirigents– a la terra promesa i que ha portat la llibertat, o essent qui ho ha intentat fins al darrer alè i no se n’ha sortit. És absolutament impensable que Artur Mas es faci enrere. A més, si ho fes, no podria sortir al carrer. No li ho perdonaria ningú.
—La pèrdua de suport electoral a les enquestes tampoc no el faran repensar?
—No. Ell és l’artífex de la creació d’una il·lusió col·lectiva –acompanyat d’Oriol Junqueras i alguns altres– perquè ha fet fer un tomb a l’eix central catalanista per portar-lo a posicions de ruptura. Un home que fa això i que, tenint una majoria folgada, convoca unes eleccions per ratificar aquest canvi de direcció a les urnes i posa en joc la seva pròpia credibilitat política, no ho fa per després repensar-s’hi. La velocitat que ha posat al seu vaixell tampoc no li permet de fer marxa enrere. I també cal observar que ha portat la relació amb Unió a una situació delicada i de no-retorn. L’home que jo conec –no tan sols el polític– no me l’imagino traint la seva paraula un cop l’ha donada públicament.
—Quan es va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional, el vostre nomenament va sorprendre més d’un i va rebre algunes crítiques.
—No em correspon parlar de mi. Al consell signem tots els informes per unanimitat i ningú no ha de tenir més protagonisme. Si l’ha de tenir ningú és el president Viver i Pi-Sunyer, que fa una tasca excel·lent, i, no cal dir-ho, el president de la Generalitat. Sóc una persona amb molta presència pública i això sempre suscita polèmica entorn del meu nom. En aquell moment hi va haver crítiques i elogis, tants a tants. Al llarg de la vida he après a destriar la crítica raonable de la que no ho és, així mateix amb els elogis desmesurats. Si el president Mas i el president del Consell van considerar que jo hi havia de ser, devia ser perquè pensaven que alguna cosa hi podia fer.
—Però quina és la vostra aportació d’experta?
—Dels més de cinquanta anys que tinc, en fa més de trenta que em dedico a l’anàlisi política. No és únicament que participi en debats i tertúlies i escrigui articles, sinó que em dedico a l’anàlisi i he format part de la gent que hem articulat un pensament sobre el catalanisme i la nació catalana i el seu futur, juntament amb en Culla, en Cardús o en Villatoro, des de les èpoques d’Acta, de la Universitat Catalana d’Estiu i de les Jornades sobre Nacionalisme… A la mirada de l’expert jurista o de l’economista, hi aporto la mirada del qui fa l’anàlisi política de tot plegat. I el fet és que tant en Salvador Cardús com jo mateixa, que seríem potser els menys especialistes en qüestions jurídiques o tributàries, aportem debats molt intensos en el consell perquè tenim la mirada més global del qui fa trenta anys que reflexiona sobre qui som i cap on anem com a poble. Però en realitat jo no sóc qui ha de dir què hi aporto jo. En aquest sentit, per mi, la pregunta és fútil. Només puc dir que ser en aquest equip és un honor sense esquerdes, complet. Aquesta experiència em completa una vida sencera. És la culminació de moltes coses i per això hi vull aportar la part millor de mi mateixa. En definitiva, quan et fan un honor com aquest, no demanes per què. Tan sols l’agraeixes.
—M’han dit que sou l’enllaç del president Mas amb el govern i l’estat d’Israel. Què poden oferir els israelians a Catalunya?
—La millor resposta que us puc donar és que no us la dono. Permeteu-me que aquestes coses quedin en el terreny de la confidencialitat. No ensenyarem pas totes les cartes.
—Entenc que sí que s’hi treballa.
—Tothom treballa perquè el dia que correspongui tinguem una projecció internacional important. I si tenim alguns amics al costat, encara millor. M’imagino que tots actuem d’acord amb els nostres contactes. No em vull fer la interessant, sinó que hi ha informacions que són massa sensibles per a donar-les. Sí que us dic que seria molt interessant i molt bo que un dels primers països que ens reconegués fos Israel. Per dos motius: perquè és un país amb un pes específic indiscutible internacionalment, que és enormement avançat en l’àmbit tecnològic i seria un bon aliat, i perquè és la porta d’entrada dels Estats Units. Per tant, en aquest camp, hi treballem molt i en parlem poc.
—On no es parla poc, sinó que fins i tot s’hi crida, és als debats aquests de les televisions espanyoles. Per què hi aneu?
—Això és com quan em demanen per què no escric a diaris sobiranistes i, en canvi, escric a La Vanguardia. I és que penso que escriuria per als convençuts. Sobre les televisions de Madrid, m’han ofert d’anar mil vegades a ‘El gato al agua’ i a 13 TV, però sempre he dit que no perquè no vull ser la coartada catalana de la catalanofòbia. També m’he negat sempre a participar en debats amb feixistes. Perquè penso que els feixistes se’ls ha de combatre, però no s’hi pot debatre. A partir d’aquests principis, tinc molt marge per a participar en tota la resta de debats amb qui calgui. Sovint hi ha debats que me’ls podria haver estalviats. De vegades hi vas perquè t’han dit que es parlaria d’una cosa i s’acaba parlant d’una altra de ben diferent. I algunes vegades n’he sortit molt descontenta. En canvi, estic molt satisfeta de participar en aquests debats que fan sobre Catalunya, perquè aleshores no parlo per als catalans que ja ho tenen clar.
—La idea és arribar als catalans que no miren TV3?
—Exacte. Aleshores parlo per a una franja de població catalana, que viu i actua a Catalunya, i que votarà, que mai no mira TV3. I jo hi aporto capacitat d’influència i argumentació. La Isona Passola em deia un dia: ‘Quan et veig en aquests debats penso que ets com un cristià davant els lleons.’ Em va semblar molt divertida la comparació. No tinc cap dubte que hi he d’anar. Cal anar en aquests fòrums on sí que sempre hi ha els Riveres i les Camachos. Quan hi sóc no penso a convèncer aquells amb qui em toca discutir; penso que m’escolta el meu amic Manolo de Badalona.
—Per acabar, quin consell doneu als independentistes que dubten si ens en sortirem?
—Els catalans som desconfiats per naturalesa. Tres-cents anys de dictadures, absolutisme i repressió, al capdavall t’han de fer tornar desconfiat. En conseqüència, és lògic que ens fem preguntes constants i dubtem si aquest o l’altre s’espantaran i no faran allò que han dit. Jo no sóc qui per donar consells, però demanaria a la gent que reforcés la confiança. Aquest país s’ha posat a caminar. I ho ha fet d’una manera extraordinària. Donant una lliçó al món. Amb una força ciutadana que ni ens imaginàvem. Encara estem sorpresos de nosaltres mateixos. Cada dia ens hem de llevar pensant: ‘Caram! Aquest país que havia d’haver desaparegut tantes vegades en el curs de la història, com és que és aquí i és capaç de fer sortir dos milions de persones al carrer?’
—Però no serà gens fàcil.
—També donaria un altre consell. Ens hem de rearmar de paciència perquè això serà molt dur. Ens ho faran molt difícil, no serà gens fàcil. Els qui creguin que hem menat un procés que guanyarem alegrement, somrient i cantant, s’equivoquen amb la història. Repeteixo: Espanya és Sèrbia. Espero que no per l’ús de les armes i els tancs, però sí en la concepció imperialista i en el fet de no reconèixer els drets dels pobles. Espanya ens ho farà molt difícil. Molt! Haurem de tenir una gran capacitat de resistència. Si no, no guanyarem. Amb el somriure, la revolta, sí; però també amb la convicció que caldrà una resistència valenta i intel·ligent.
