11.10.2013 - 06:00
Mònica Oltra. Quaranta-dos anys. Viu en un pis de propietat. ‘Posa-hi hipotecat.’ Condueix un Opel Zafira de segona mà. Casada. Cinc fills: tres del marit i dos de comuns, adoptats. Parla quatre idiomes: català, castellà, anglès i alemany. Fins a quinze anys va viure a Alemanya, on havia nascut. Llicenciada en dret per la Universitat de València. Diputada a les Corts Valencianes per Compromís, el partit nacionalista i d’esquerres valencià que va irrompre-hi amb força a les darreres eleccions. Ella encara exerceix d’advocada, pel seu compte, especialitzada en assumptes de família. Aquesta setmana una enquesta del diari El País indicava que per primera vegada després de gairebé vint anys el PP perdria la majoria absoluta. I que Compromís doblava diputats. De 6 a 13.
—Ada Colau, Itziar González, Muriel Casals, Carme Forcadell o Teresa Forcades a Catalunya. Al País Valencià, Mònica Oltra i Mireia Mollà són dos exemples més que les dones tenen més protagonisme que mai.
—Hem decidit de ser subjectes polítics en els canvis que s’han de produir. En el cas de les forces socials i polítiques emancipadores es nota molt. I més en temps de crisi. La crisi fa que les dones facen un pas endavant. Forma part de la protecció del llaç social, que majoritàriament exercim les dones. En temps de crisi les dones es tornen més combatives.
—Quan teníeu quinze anys us vau afiliar al Partit Comunista. Encara ho sou.
—Ara més aviat sóc comunera. Hi ha diferència perquè l’ista’ desapareix. A mi no m’agraden els ismes.
—Us sentiu més còmoda en el discurs d’esquerres que no en el nacionalista.
—Jo em sent més còmoda en el discurs emancipador. Ja sia l’emancipació vinculada a una opressió econòmica o a una opressió territorial.
—Espanya ens roba, es diu a Catalunya. Doncs al País Valencià, ja ni t’ho explico.
—Si algú té raons econòmiques per independitzar-se som els valencians. Som els més mal finançats i els més injustament tractats. Ens sobren motius per a estar enfadats amb l’estat espanyol. Però d’ací a haver-hi un sentiment independentista al nostre territori hi ha molt tros, perquè açò sempre va més lligat a un sentiment que no a un element racional. La discriminació en el finançament és òbviament un element racional. Però ‘per se’ no determina un sentiment d’independència. Nosaltres encara hem de fer un treball psicològic de recuperar l’autoestima. El poble valencià està molt ferit perquè ha estat molt maltractat durant molts anys. I els nostres governants ens avergonyeixen. Ixes del nostre territori, dius que ets valencià, i de seguida algú se’n burla: de la corrupció, de la gent. Açò és feridor. Hem de fer tot un treball d’autoestima.
—Digueu-me quines serien les conseqüències d’una Catalunya independent al País Valencià.
—Conseqüències n’hi haurà per a tothom. Nosaltres, que fem frontera, encara més. Però el canvi més gran si Catalunya és independent serà a Catalunya, no al País Valencià. No sé quines seran les conseqüències per a nosaltres. Sí que sé que el canvi que els valencians necessitem ha de partir d’ací, de nosaltres. Som els valencians que haurem de fer el canvi.
—A casa els pares van educar-vos en castellà. Doncs ara a casa parleu en català amb els fills.
—Cert. I t’he de dir que l’ús del valencià baixa d’una manera alarmant. Açò té a veure amb la política lingüística del Consell. Però la sensació que a les grans ciutats el castellà hegemonitza l’ús també l’he tinguda a Barcelona, malauradament. Hi ha una cosmovisió que s’associa a cada llengua i que es podria perdre. Parlar una llengua no té a veure solament amb l’idioma. També té a veure amb aquesta cosmovisió.
—Un error dels catalans és mirar-se els valencians amb paternalisme: ‘Pobrets, els valencians.’
—Els catalans ens miren poc. Ni amb paternalisme ni amb res. Hem mirat molt més nosaltres cap a Catalunya que al revés. Als catalans els agrada mirar-se a ells mateixos. Jo ara generalitze perquè la teua pregunta generalitzava, que quede clar, i sempre és injust fer-ho. En tot cas, no és igual paternalisme que superioritat. I aquesta línia només la pot marcar la persona que mira. Pobrets, els valencians no ho som. Ens han empobrit, que és diferent. I ens defensarem. Per exemple, nosaltres superem la mitjana en desnonaments i en embargaments. Ací el problema de l’especulació de l’habitatge és més greu que en unes altres part de l’estat. Les conseqüències socials són més dramàtiques.
—Comenteu aquesta frase: A Catalunya mana la Caixa. Al País Valencià, Mercadona.
—Mmm. En el món manen els diners. Capitalisme i democràcia no poden estar al mateix nivell. El capitalisme hauria de restar sotmès a la democràcia. I ara no passa. Si el capitalisme estigués sotmès a les normes de la democràcia seria tot molt més fàcil. Si el capitalisme competeix amb la democràcia, el capitalisme sempre guanya.
—Canal 9 ja no existeix. Digueu-me quantes vegades us hi havia entrevistat.
—Mai. Només a Punt 2. Però a Canal 9, mai. Jo només he trepitjat un plató de Canal 9 per imperatiu legal. En les eleccions la llei obliga a fer debats. Aleshores hi vaig. Però fora d’aquest cas jo mai he anat a un plató de Canal 9.
—He llegit que us havíeu de veure amb la gent d’amagat (1)
—Sobretot en l’última etapa de Camps s’exercia una pressió brutal damunt dels ciutadans. Hi havia gent en estat de xoc i de por. Jo m’havia de trobar amb gent en llocs on ningú ens pogués veure. Era un ambient de sistema totalitari. La gent no s’atrevia a donar la cara. Per exemple, els funcionaris no s’atrevien a parlar en públic per por de represàlies. Açò ens allunya d’una societat democràtica i oberta. Em continua passant, però no tant: ara la gent va perdent la por.
—Compromís hauria de portar als tribunals Florentino Pérez per haver causat terratrèmols al País Valencià.
—No havien d’haver rebut mai la llicència. I els governs que van donar-los la llicència haurien d’anar ara als tribunals. Des de Compromís vam fer moltes preguntes sobre la seguretat. Ens van dir que cridàvem la desgràcia. Doncs ara a Vinaròs, a Benicarló i a l’Ebre la gent es desperta de nits per culpa dels terratrèmols. Açò no és garantir la seguretat, que és la primera cosa que hauria de fer un govern. A través del diputat de Compromís al congrés, Joan Baldoví, intentem aconseguir el contracte de l’estat amb l’empresa. Però moltes voltes l’estat i les grans companyies amaguen la informació amb l’excusa que hi ha clàusules de confidencialitat. No donen transparència a un contracte que al capdavall és públic.
—A les europees del maig us voleu presentar amb Equo.
—No únicament amb Equo. Amb molta gent més. Amb formacions que siguen paregudes a Compromís. L’ecologisme, l’esquerra i, en el nostre cas, el valencianisme, que és allò que ens defineix. Busquem companys de viatges en altres comunitats autònomes i territoris que respiren com nosaltres. Anova a Galícia o Chunta Aragonesista són perfils molt pareguts als de Compromís.
—La darrera enquesta al País Valencià diu que Compromís creix i el PP pot perdre la majoria després de gairebé vint anys.
—Les enquestes no són una qüestió de fe. Els faig tant cas com a aquelles que ens deien que no trauríem representació ni a les Corts ni a l’Ajuntament de València. I vam ser la força política revelació. Les enquestes ni ens poden decebre ni ens poden excusar de fer política.
