11.11.2013 - 06:00
S’ha tornat expert en sigles: DGAIA, EAIA, EFI, CRAE. Són les sigles dels organismes vinculats a la Generalitat per a vetllar per a la infància. Però massa sovint van associades al patiment, la denúncia, la burocràcia. Són excepcions, diu l’administració. Ara, els anys passen, els temes canvien i les sigles continuen despertant desconfiança. Tots els consellers de tots els governs s’hi han estavellat, com si l’entramat burocràtic fos més fort que no la política. Quan des d’aquest diari Tina Vallès denunciava el cas d’en Marcel Nos, el nen d’onze anys que va restar desemparat i aïllat cinc mesos sense complir els protocols necessaris, alguns professionals dels centres de menors van dir que aquesta història no era possible, que s’hi feia molt bona feina. Malgrat que molts treballadors hi facin bé la feina, la història és certa, i per això hem convidat el pare d’en Marcel, en Salvador Nos, a explicar-nos-la. Justament fa pocs dies que el Síndic de Greuges instava els centres de menors que gestiona la DGAIA a garantir el dret de queixa dels nens que hi són tutelats; i la DGAIA va respondre que aquest dret és garantit per llei. Però els fets indiquen tot el contrari. En Marcel, mentre era al centre, va fer arribar un escrit de queixa al Síndic a través d’una treballadora de l’administració. A hores d’ara, no n’ha rebut cap resposta. I també havia fet arribar una nota al fiscal de menors per mitjà d’una mare de l’escola. Tampoc no li ha respost.
—Ja fa dos mesos que en Marcel és a casa. Com us sentiu?
—El meu fill, d’onze anys, s’ha passat cinc mesos arrencat de casa, privat de llibertat com si fos un delinqüent, sense que ho hagi dit cap jutge. Ningú no pot fer veure que no ha passat. No són tan sols les nits d’insomni del nen, les afeccions dermatològiques, el dolor abdominal… Se li han vulnerat drets fonamentals que a un intern del sistema penitenciari se li respecten escrupolosament per llei. No en puc estar gens, de tranquil. Per sort hem aconseguit treure’l del malson, però això no ens soluciona res. No podem pensar que ha estat un error i que hem tingut mala sort. Ara visc espantat. Des de l’abril he pres consciència que això passa! Qui diu que no pugui tornar a passar? A ell o a un altre nen? Això passa cada dia a gent sense recursos i els seus fills queden atrapats per sempre. La Direcció General de la Infància de la Generalitat funciona malament i això ha de canviar.
—Hi ha gent que no es creu que us prenguessin el nen sense avisar.
—Doncs és així. I no voldria que passés a ningú més. Sense avisar vol dir que no es va obrir abans cap expedient de risc; que no es va signar, ni redactar, cap compromís sòcio-educatiu per a treballar conjuntament serveis socials i família; que no es va parlar amb el nen, que és un dret del menor, un tràmit d’audiència obligatori; i unes quantes irregularitats més.
—Ho podeu explicar?
—El dia 19 d’abril, a la seu de la DGAIA de la Generalitat, dos tècnics em comuniquen la resolució de desemparament d’en Marcel. M’havien citat el dia abans, evidentment sense dir-me el motiu real de la trobada. Un cop allà em diuen que en aquell moment s’emporten el meu fill de l’escola i que la Generalitat en té la tutela. No m’ho puc creure. Me’n vaig corrents i truco al director de l’escola, que malauradament em confirma que un grup de la DGAIA, acompanyat pels mossos, s’emporten en Marcel en aquell moment. Més tard sé que mentre això passa hi ha nens que ploren, pares atònits i que el director mira de negociar amb els funcionaris infructuosament.
—Ningú no us diu a quin centre s’han endut en Marcel?
—No, ningú no em diu on se l’emporten ni què puc fer per veure’l, perquè representa que així protegeixen en Marcel. L’endemà vaig al partit d’hoquei de l’equip on juga, pensant que li haurien deixat anar, però no. No hi és. Finalment acabo descobrint que el meu fill és a Teià, al CRAE de Santa Rosalia, un centre que a la seva web es defineix com a centre d’acollida de menors en risc d’exclusió social. Hi vaig, però no me’l deixen veure. Em diuen que està bé i que no saben quant de temps s’hi haurà de quedar. Insisteixo en la necessitat que continuï anant a la mateixa escola. No hi va fins el dijous següent, acompanyat sempre d’un educador. No cal dir que no pot fer cap moviment a l’exterior del centre tot sol, això m’ho deixen molt clar. Va estar set dies aïllat sense poder sortir. I tot just començava el calvari.
—Us el deixen veure?
—No me’l deixen veure fins al cap de deu dies. M’hi deixen fer una trucada telefònica de vint minuts. No m’informen que és escoltada i transcrita i que hi ha un educador tota l’estona al costat del meu fill mentre parla per telèfon amb un altaveu. Mentrestant intento saber què he fer per treure’l d’allà. És l’única cosa que vull, però no sé com fer-ho. Em sento un ignorant. No havia pensat mai en una cosa com aquesta. Començo el pelegrinatge burocràtic i la lluita contra el mur institucional, de silenci i desinformació. Trobo molts casos similars que només tenen una cosa en comú: dolor i patiment. Començo un procediment als jutjats de Barcelona contra la mesura de la DGAIA. També entro al registre de la DGAIA unes al·legacions, que em van contestar tard i amb un escrit ‘genèric’ sense valorar cap de les al·legacions que avia fet.
—Qui és l’interlocutor de la Generalitat?
—Al final vaig a l’equip d’atenció a la infància (EAIA) de Consell Comarcal de Granollers, que són els que fan la proposta de resolució de desemparament a la Generalitat. El primer que em sorprèn és que em rep un tècnic anomenat Josep, que es nega dir-me el seu cognom. És una trobada molt desagradable, perquè ja no és únicament tot allò que passa sinó també la manera com et tracten. No hi ha cap raó perquè des de les institucions tractin la gent tan malament. Us asseguro que des que vaig ser detingut per la policia franquista, quan era estudiant a la universitat, l’any 1975, i em van deixar anar sense càrrecs, que no m’havia sentit tractat igual. Et fan sentir miserable; que no ets ningú; que ets a les seves mans i que la sort del teu fill també dependrà de com et comportis. Aquests tràmits s’haurien de poder enregistrar en àudio o ser assistit per un lletrat. A mi em van dir que no podia parlar amb el director de l’escola ni amb cap mestre; encara no entenc com no em van dir que no podia parlar tampoc amb els pares i mares dels altres nens. Al final omplo el formulari per demanar una entrevista amb ells i em citen al cap de dos dies. És llavors que em donen la informació oficial: en Marcel és en un CRAE, s’hi estarà sis mesos el cap baix, perquè un dels objectius és refer el vincle amb la mare. Ja us podeu imaginar com en quedo: qui són ells per a decidir això mentre hi ha una vista judicial pendent?
—Això em podria passar a mi?
—Pots tenir un accident greu de cotxe? Et pots quedar sense feina? Pots tenir una malaltia greu? Doncs això que m’ha passat a mi també. No hi pensem, però és així. Malauradament pot passar a tothom. Són ‘homes de negre’. Tenen les mans lliures per a fer el que vulguin. No estan supeditats, inicialment, a cap autoritat judicial. Escriuen el que volen en un informe al qual no tens accés i no pots al·legar res. Ho comuniquen a la fiscalia de menors com a tràmit i prou. Si en dos mesos no exerceixes l’oposició judicial, representa que consents la mesura administrativa. I tot això no t’ho explica ningú.
—Tot això que passa al vostre fill incompleix tots els protocols. Per què passa?
—El poder desmesurat que tenen aquestes institucions, i que és exercit individualment per qui en té competència, afavoreix que hi hagi arbitrarietat i que les normes no es compleixin, perquè tenen molt marge de maniobra. I per culpa d’aquesta situació tot es fa molt maldestrament, malgrat tractar-se d’una qüestió tan seriosa i sensible. En el cas d’en Marcel, la primera anomalia és que abans del desemparament no s’obre cap expedient de risc ni de res semblant, tal com marquen la normativa i el sentit comú. I la cosa que impressiona encara més de tot plegat és la ‘seguretat de la impunitat’, la certesa que ‘ningú no dirà rés’. És a dir, ‘tant se val el compliment del protocol! Ningú no dirà res!’ A en Marcel, a més de no escoltar-lo tal com marca la llei abans de prendre cap mesura, ningú no l’ha informat en cap moment dels seus drets. Per una altra banda, el procés el porta l’EAIA del Vallès, on té residència la mare, i no la del Maresme, que és la que ens tocaria. I el règim tan restrictiu de visites tampoc té cap sentit. Ara he sabut que l’imposava l’EAIA del Vallès sense comunicar-ho per escrit ni als pares ni a la DGAIA, com és preceptiu. El cas, estudiat a posteriori amb l’expedient a la mà, és farcit de detalls burocràtics eludits o mal fets que segurament en l’àmbit judicial donarien lloc a la nul·litat d’actuacions.
—Per què dieu que restava aïllat? No el podíeu visitar?
—Perquè va estar 136 dies en un règim restrictiu de visites, que és una vulneració de drets. Ens podíem veure cada quinze dies, a les 12 del migdia, en un espai de trobada de pares amb nens que han estat sotmesos a maltractaments. Així de clar. La sensació que el meu fill és un pres va en augment. Representa que el volen protegir i tot fa pensar el contrari. Per veure’l he de passar per un arc detector de metalls, deixar els telèfons mòbils en un armari… Són unes regles de sistema penitenciari. Tant les visites com les trucades són enregistrades. A les visites sempre hi ha algú a la taula, plantat a metre i mig, pitjor que a les presons. El grau d’intimitat és zero.
—Com és que, estant pendents de judici per la custòdia entre els pares, hi entra la Generalitat i s’atorga ella mateixa la tutela?
—Com que la DGAIA pot actuar al marge del sistema judicial en primera instància, ho fa i punt. La normativa actual ho permet. I els serveis socials del Vallès, l’EAIA, van proposar la mesura perquè la Generalitat actués i ells ho van fer. A la llei hi ha tretze supòsits de desemparament. Alguns són molt intuïtius, són els que tots ens imaginem: desnutrició, maltractament, explotació laboral, abús sexual, etc. Però després n’hi ha uns quants que són com un calaix de sastre, molt generalistes i carregats d’ambigüitat. La DGAIA té un poder i una autonomia de moviments que li permet d’actuar al marge dels jutges. De fet, a alguns jutges, fiscals i advocats no els agrada, aquesta disfunció, sobretot tractant-se de menors, i han reclamat que aquesta qüestió torni a l’àmbit judicial. És una situació absurda. Us imagineu que per la violència de gènere la Generalitat fes un departament que tingués una direcció general que pogués fer de policia i executar, interpretar i aplicar la llei com si fos la policia sense passar per un jutge, recollint denúncies anònimes a través d’un telèfon d’atenció? Diríem que no. Doncs és pràcticament igual, però en aquest cas la víctima és un menor.
—Però hi havia més solucions per a esperar el judici, per exemple que el vostre fill anés a viure amb un familiar o casa d’algun amic?
—Sí, dues famílies es van oferir a ser acollidores durant l’estiu: una extensiva, que vol dir parent; i una que era la família de seu millor amic. Però no la petició va progressar. La Generalitat, en concret l’EAIA i l’EFI, no la van acceptar. Van fer interpretacions exòtiques o malèvoles sobre la bona voluntat dels amics, que prefereixo no explicar perquè són indignes.
—Qui pren aquestes decisions?
—La proposta de desemparament la fa l’EAIA i l’avala la jurista i la tècnica de l’Equip Funcional d’Infància (EFI), que pren la decisió final. Ella, la lletrada, és la que ha de veure, quan li arriba una proposta, que és un cas judicialitzat i que, a més, és un cas judicializat per modificació de mesures de custòdia. I aleshores cal mirar en quin punt es troba. Si no ho fa és, per mi, un cas de gran incompetència. I el nostre cas és anormal del tot, perquè el nen vivia amb mi, el pare, malgrat que la custòdia la tenia la mare, perquè el nen ho havia demanat. He sabut que el sots-director general va posar el crit al cel quan ho va saber, al juliol, perquè algú li ho va dir extraoficialment. Aquesta resolució l’han llegida uns quants juristes, la fiscal de menors, etc. I se’n fan creus. La manca de motivació jurídica és tan evident que posa els cabells de punta.
—I com comenceu a desembolicar-la, aquesta situació?
—Després d’insistir que la situació no era correcta, la directora general i el sots-director de la DGAIA convoquen una representació dels meus advocats el 5 d’agost. El sots-director es queda parat que no s’hagi fet el tràmit d’audiència amb el nen, que vol dir escoltar-lo, que no s’hagi fet l’expedient de risc que s’hauria d’haver derivat d’aquesta audiència, que resti sotmès a un règim de restricció de visites sense que ningú no els ho hagi comunicat per escrit, motivat i raonat, que la DGAIA s’hagi interposat a un procés que està pendent d’una vista, etc. Els meus advocats li fan evident el disbarat jurídic que ha fet la DGAIA. A més, es fa palesa una falsedat flagrant de l’informe de la resolució feta pel tècnic, Josep, manipulant el contingut d’una conversa telefònica amb una tercera persona que està disposada a presentar una querella per falsedat documental. Crec que en aquest moment el sots-director s’adona que la resolució de desemparament és plena d’incorreccions i que qui corre risc no és el menor sinó la DGAIA. Aleshores convoca tot l’equip que ha treballat en el cas i les meves advocades el 22 d’agost. I en aquesta segona trobada el sots-director diu: ‘No som aquí per negociar res, sinó que vull anunciar una cosa: en Marcel sortirà al voltant del dia 2 de setembre. Va de colònies el 26 d’agost i quan torni se n’anirà a casa. En aquest interval es tancarà l’expedient i es retornarà la tutela als pares’
—Creieu possible que aquestes institucions puguin renovar-se i funcionar millor?
—Jo no sé si hi ha nens desemparats o no. Sé que el meu fill no ho era, que no ho ha estat mai. Si ells creien que els pares no ens en podíem encarregar, teníem un entorn familiar o d’amics molt preparat per a acollir-lo. Els nens han d’estar amb famílies. Però no pot ser que els internin ens uns centres que són un negoci. L’administració paga a aquests centres quatre mil euros cada mes per nen. Si realment hi ha nens desemparats, els han de dur a unes altres famílies, perquè se’n facin càrrec temporalment, en acollida. D’aquestes famílies, en trobarem. A banda, el CRAE és especialment cru perquè la probabilitat que té un nen de vuit anys de ser adoptat, amb el sistema d’aquí, és molt baixa. Per tant, estan abocats a quedar-s’hi a morir o a sortir a divuit anys. I quan surten perquè són majors d’edat es troben amb una situació desastrosa. Els nois diuen –i això és real, me n’han explicat un parell de casos–: ‘No volem marxar, no sabem fer res. De què viurem, ens fem delinqüents?’ I els fan fora. Vénen els mossos i els fan marxar. I això passa.
—Si es vol protegir el nen, resulta que al final és el primer perjudicat…
—Perquè això és una màquina que mou molts diners i que no sabem com funciona. Al CRAE on hi havia el meu fill hi entren 100.000 euros cada mes. Si per a cada nen acollit els centres cobren 3.898 euros el mes, i en total hi ha més de 2.700 nens acollits en centres, es mouen més de cent milions d’euros l’any. És un negoci brutal. Són molts diners abocats al fracàs absolut. Ho torno a dir, és pervers. Posem el cas d’una família que no té diners per a mantenir el seu fill. Doncs resulta que li prenen el fill i paguen 4.000 euros a uns altres perquè se’l quedin. Això és un disbarat que s’ha d’acabar. Amb 4.000 euros potser podrien rebre vuit ajuts de cinc-cents euros, vuit famílies que ja podrien mantenir els seus fills a casa. Amb supervisió? Sí, per què no? Amb el suport dels treballadors socials, molt bons professionals, que simplement faran la seva mateixa feina però diferent, en part, només en part, de com la fan ara.
—Justament la PAH fa poc va aconseguir que es retornés un nen a la seva família desnonada…
—Sí, la PAH un dia; APRODEME [associació de defensa dels drets dels menors], un altre. Sobretot, es tracta de retornar el sentit comú a on s’ha perdut. És una situació absurda. Ha de canviar. Aquests diners s’han de gestionar d’una manera que la família pugui recuperar la dignitat. Tot és molt difícil, però per això s’ha de fer amb molta cura.
—Eliminaríeu els centres residencials d’acció educativa?
—Els CRAE no haurien d’existir. O si existissin haurien de tenir un pes i una presència molt residual en el sistema de protecció de menors. No compleixen la funció teòricament assignada. Primer, no és veritat que els CRAE siguin llocs d’acollida temporals mentre troben una família, que és allò que haurien de ser. Són llocs de reeducació, de reprogramació, de pèrdua de lligams familiars. La família no pot ser substituïda per educadors, per molt bé que tractin els desemparats. No és una funció social demanada ni delegada a l’administració. És un invent pal·liatiu artificiós tranquil·litzador de consciències que a sobre amaga un negoci. Un nen és ingressat en un CRAE i al cap d’un temps, com que no veu els seus pares sinó una vegada cada quinze dies o cada mes, hi perd el lligam i després ja està preparat per a ser acceptat per un altre acollidor, sigui una família o un professional. Amb aquest sistema es comença amb una resolució de desemparament que pot ser fictícia, però és que l’acaben fent certa.
—Com ho faríeu?
—Ara hi ha una perversió, que és la primera cosa que s’ha de canviar: les famílies a qui ens prenen els nens hem d’anar avant d’un jutge a dir que l’administració ha fet alguna cosa malament. Això no té sentit, tot hauria de ser a l’inrevés: l’administració, si veu que a un nen li vulneren els drets, ha d’anar davant d’un jutge i dir-li: ‘Mireu, tenim un nen desemparat perquè els pares no se’n fan càrrec; abans de quinze dies digueu-nos què hem de fer, perquè el nen pateix.’ I si no hi ha més remei que se’n faci càrrec una altra família, primer del seu cercle de parents i, si no, d’acollida, però res de negoci! Això hauria de funcionar així. En alguns altres països funciona d’aquesta manera; l’administració no hi gestiona ni concerta centres d’acollida. La segona cosa que caldria canviar és la informació. Hem d’estar informats. Només sabent els drets que tenim i exercint-los podrem eliminar qui sap quants ‘errors’. Ara que m’hi he trobat vull treballar per canviar aquesta situació anòmala, perquè els nens no siguin presoners del sistema de protecció.
—I què penseu fer?
—Mireu, per començar, la iniciativa de l’advocat Enrique Vila, conegut pel cas dels ‘nens perduts’, és l’acció més important que s’haurà fet, si s’aconsegueix, en favor dels drets dels menors: que els tribunals decideixin si el sistema de protecció dels menors tal com està ara vulnera en si mateix els drets que diu que garanteix. Això serà un gran canvi. Però també hi ha iniciatives concretes en què es pot avançar al costat de l’administració. Per exemple, podem promoure un nou sistema de funcionament de l’Observatori dels Drets de la Infància perquè actuï coordinadament amb la DGAIA, amb la fiscalia i amb qui calgui quan hi hagi vulneració dels drets d’un menor. Associacions com Aprodeme no són elements de confrontació amb la DGAIA. Però els objectius, sobre el paper, són els mateixos. La directora general actual és una persona raonable i dialogant, amb qui Aprodeme i més associacions i col·lectius han de poder treballar conjuntament. Ja hi ha prou normativa interna per a fer les coses bé, només cal aplicar-la. Per exemple, quan un nen entra en un CRAE, ha de saber –si és massa petit, a través del tutor assignat– que té una carta de drets i que els directors del CRAE han de vetllar perquè els pugui exercir. Això d’entrada, si més no. I hi vull insistir: la disposició de la directora general i del seu equip de confiança és bona.
—Amb tot això que us ho ha passat, creieu que es pot arreglar?
—Bé, ho hem d’intentar. Pel bé de tots, els polítics, els tècnics, els administrats ens hi hem de posar. I arremangar-nos. Ara ens avergonyíem del que havia passat amb els ‘nens perduts’ del franquisme, i a posteriori, no? Doncs ens passarà això mateix d’aquí a uns anys amb la vulneració sistemàtica dels drets dels menors que ara discutim, quan ens adonem d’allò que passa cada dia i de com ho silenciem o fem el desentès.
—Per tot plegat, com està en Marcel?
—Refent-se a base de posar normalitat a la seva vida. Ens ha ajudat molta gent. Moltes persones bones i competents. Ell sap que mai no ha estat sol. Va a l’escola, practica el seu esport amb el club que estima, i veu els amics i juga tant com pot, però també és veritat que no oblida allò que ha passat i un parell de vegades el dia hi fa referència. El dia 19 d’abril es van emportar un nen i cinc mesos després hem tret i ens han retornat una mena d’híbrid entre nen, adolescent i nen-soldat amb un ‘kalàixnikov’ que no li pertocava portar. Això que ha passat ja no es pot esborrar. Li han pres l’estiu i alguna cosa més…
