03.10.2013 - 06:00
Ada Colau. 39 anys. Un fill. Li falten dues assignatures per acabar la carrera de filosofia. ‘Potser l’acabaré. O potser no. No vaig estudiar per trobar feina de filòsofa, sinó perquè m’agradava.’ Parla tres idiomes amb fluïdesa: català, castellà i italià. Anglès i francès, no tant. Ha viscut dos anys a Itàlia. Ni cotxe ni carnet de conduir. Viu a Barcelona en un pis de lloguer. Treballa a l’ONG Observatori Desc, com a tècnica experta en habitatge. Però la gent la coneix sobretot perquè és la cara visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. L’entitat que ella va cofundar i que organitza la gent que es queda sense pis i alhora amb un deute enorme. No la conec de res. Sóc, simplement, un dels més de 94.000 seguidors que aquesta dona té a Twitter. Cap ni un dels caps de llista al Parlament de Catalunya no en té tants.
—Teresa Forcades, Itziar González, Muriel Casals, Carme Forcadell. Ha arribat l’hora de les dones a Catalunya.
—Ha arribat la visibilitat de les dones. Ja hi érem. I no es tracta tant de lideratges en el sentit de manar, perquè totes aquestes dones participem en experiències col·lectives molt més àmplies, que són les que realment importen. No és casualitat que ara, amb la crisi, les dones agafin les regnes i que facin front a les situacions de supervivència quotidiana. En aquest terreny, hi tenim més experiència. Encara que per sort, cada vegada més, entre homes i dones es reparteixen aquests límits.
—Quan es queden sense pis, els homes i les dones reaccionen de manera diferent.
—Sempre hi ha de tot, però nosaltres sí que hi hem vist diferències. És una cosa que crida l’atenció: a les assemblees de la PAH hi ha molta més presència i protagonisme de les dones. També xoca que hi hagi molts nens, que vénen amb les dones. Quan esclata la bombolla no tan solament esclata un model econòmic, també esclata un model cultural, capitalista i patriarcal. Qui tenia ‘èxit’ era l’home i aquest ‘èxit’ es mesurava per les propietats que podies acumular i la capacitat de consum. Quan tot això esclata, tota l’escala de valors se’n va a terra. Això fa que l’home, que és el que havia de tenir ‘èxit’ i el que havia de proveir la família, de cop ja no sap quin és el seu paper i es troba totalment desorientat. Hem vist homes deprimits. Homes que se’n van de casa. Homes que fugen. Casos d’alcoholisme. I també alguns casos de maltractaments. És la dona que ha de fer front a la situació per sortir-se’n. Evidentment també tenim homes fantàstics i ‘empoderats’ a les plataformes. Però ‘grosso modo’ hi hem vist diferències.
—Què és i quines són les fases d’aquest ‘empoderament’.
—Mai havia pensat en fases. Però mira, així d’entrada. Primera fase, l’afectat és algú que se sent culpable, avergonyit o deprimit. Hi ha hagut un discurs oficial que ha culpabilitzat a les víctimes. Quan et sents culpable, l’ultima cosa que penses és que es vulnerin els teus drets. Segona fase: adonar-se que hi ha dinàmiques estructurals, que no ets culpable d’allò que et passa. Hi ha més explicacions i més responsables. Tercera fase: posar-ho en comú. Vas a espais col·lectius on pots explicar-te per tu mateix i veus que no estàs sol. Quarta fase: tu ets responsable d’anar endavant. Depèn de tu, també. O, més ben dit, la suma del suport dels altres amb la capacitació personal. Cinquena fase: les persones proclamen els seus drets sense haver de demanar caritat ni assistència. Això és l’empoderament.
—A Girona aquest darrer any la PAH ha aconseguit que gairebé una persona cada dia es traslladi a viure en un pis, abandonat, que era propietat dels bancs.
—Ens sembla totalment immoral que hi hagi pisos buits en mans de bancs rescatats i gent al carrer. Per tant, recuperem aquests habitatges. Això sí, abans esgotem totes les vies, parlem amb l’administració i amb els bancs. Però nosaltres no som els únics. Hi ha milers i milers de famílies que recuperen pisos de manera informal i no reivindicada públicament. El fenomen va més enllà de nosaltres, és molt més multitudinari, i té moltes cares. A Catalunya, només en el cas de la PAH, parlem de 700 persones en un any. Dues persones el dia que entren en pisos buits propietat dels bancs rescatats, pagats amb diner públic. Això que fa la SAREB, el banc públic, és una espoliació. Un robatori. No únicament als afectats. A tota la ciutadania. És escandalós que pisos pagats amb diner públic, ara es malvenguin a fons d’inversió, rapinyaires, especuladors estrangers (1).
—De jove ja havíeu fet d’okupa, alguna vegada.
—N’estic molt orgullosa. Ho he dit davant dels mitjans de comunicació. Fa molts anys que lluito pel dret a l’habitatge. Concretament, a Ciutat Vella, vam recuperar un edifici al carrer de Magdalenes que era un exemple d’assetjament i especulació immobiliària. Una hotelera compra un edifici on viuen veïns i els fa assetjament per fer-los fora. Però hi vam entrar, el moviment veïnal i alguns altres col·lectius, i vam aturar tot el projecte hoteler. Vam aconseguir que es respectessin els drets dels veïns assetjats. Va ser una altra victòria.
—No entenc que s’hagin fet escarns a polítics i no directament a banquers.
—No ho descartem. Si no actua la justícia formal, si no es processen tots aquests responsables, no ho descartem. Algun dia s’haurà de fer justícia amb aquesta gent perquè mentre hi hagi impunitat no hi haurà democràcia real. Dit això, nosaltres vam fer els escarns al govern perquè apel·lem a la democràcia segrestada. Qui ha fallat en el seu mandat són els governs. No tan sols s’han aclucat d’ulls, és que hi han coparticipat. La corrupció generalitzada en l’àmbit local, autonòmic i estatal vinculats directament amb la bombolla immobiliària. Per això parlem de democràcia segrestada. I per això vam actuar primer amb els governants.
—Vaig llegir un retrat robot sobre els afectats de la hipoteca. No són immigrats, sinó gent del país (2).
— Veiem professions que no diries mai: arquitectes, enginyers. Empresaris que havien hipotecat les cases per fer reeixir els negocis. En general, a la gent de classe mitjana, blancs, autòctons, els ha costat més de venir a les assemblees que no pas a la resta. D’afectats ho han estat sempre, però han trigat més. Per vergonya. I perquè tenien un coixí familiar que ara ja es va exhaurint. Vivim en una societat malalta on és més estigmatitzada la pobresa que no la corrupció. Hi ha casos de gent que s’ho passa més malament pel fet que els seus veïns o familiars sàpiguen que ho han perdut tot, que no pas pel fet de perdre-ho tot. Però cada vegada vénen més. Els ha costat, però acaben venint. Saben que podem ajudar.
—S’amaguen les xifres de la gent que se suïcida perquè es queda sense casa.
—Totalment cert. Fixa’t en una cosa: ara tenim el cas d’aquesta pobra nena assassinada. El pa que hi han sucat! Les famílies, el trauma, les televisions. No parem de parlar-ne, nit i dia. En canvi se silencien els suïcidis. Diuen que no se n’ha de parlar perquè si no es repliquen els casos per efecte mirall. Ah, molt bé. I en el cas de la nena no hi ha efecte mirall, doncs? Hi ha una intencionalitat política, en el silenciament. Precisament ara a l’octubre tindrem un informe a partir d’11.000 enquestes on surten dades que l’estat no dóna.
—Comenteu aquesta frase: ‘El capitalisme no es pot reformar. S’ha de substituir.’
—Una cosa és l’economia de mercat i una altra, el gran capital. El problema és el gran capital. I això sí que entra en col·lisió sistemàtica amb els drets de la majoria, els drets humans i la democràcia. Hi ha diversos autors que ho diuen, com el senyor Subirats: avui si parlem de democràcia i drets humans hem de qüestionar el capitalisme. L’accés al menjar, l’aigua, un aire net. Un habitatge. El capitalisme tot ho ha anat mercantilitzant. Ara és un moment interessant perquè el miratge s’ha esvaït. Durant la bombolla ens van fer empassar que tots hi sortíem guanyant. Si et mercantilitzes l’habitatge hi sortiràs guanyant. Sempre te’l podràs vendre a un preu més alt. Doncs milers i milers de persones són més pobres que abans. És el moment que ens ho preguntem: el romanço que ens havien venut és mentida? Potser és el moment de reorganitzar no tan solament l’economia. També els valors socials i morals. Per capgirar-ho haurem d’impulsar uns altres valors. Valors de cooperació i solidaritat.
—Si la democràcia servís de res, ja l’haurien prohibida.
—Desgraciadament actual. Dit això, a algú li interessa aquest discurs. I aquesta no sóc jo, sinó qui deté el poder. No ens hem de deixar robar el concepte de democràcia. Ni el de drets humans. Ni la política, la idea de política. Que siguem tots un descreguts i que pensem que la democràcia és mentida, que tots els polítics són corruptes i que res no serveix de res, a qui interessa? Al poder. Al poder li interessa que siguem despolititzats. Crec que vivim uns temps en què cal defensar un optimisme no ingenu, sinó militant: en el curs de la història de la humanitat coses que semblaven impossibles han estat possibles quan la gent s’hi ha posat. La PAH no deixa de ser un humil exemple d’això. I això ens deixa entreveure que podríem aconseguir victòries més grans i més importants.
—M’agradaria saber quin llibre llegiu.
—Poc temps tinc per a llegir, entre la maternitat i l’activisme social. Però ara damunt la taula en tinc uns quants. ‘Las Ciudades Rebeldes. Del derecho de la ciudad a la Revolución Urbana’, de David Harvey, i ‘Artur Mas on són els meus diners’, per exemple, sobre la corrupció institucional a la sanitat catalana. Autors que m’hagin marcat més? Albert Camus i Hannah Arendt.
—Quan el parlament europeu us dóna un premi, ho fa per quedar bé, no per la PAH.
—Quan vam recollir el premi ja els ho vam dir: ara teniu l’oportunitat única de demostrar que Europa serveix d’alguna cosa als ciutadans. Ajudeu a parar l’especulació. Perquè de moment l’única Europa que veiem a la pràctica és la de la troica, no la del parlament europeu. La de les institucions no democràtiques, com el Banc Central Europeu i l’FMI, que imposen retallades i rescats bancaris a costa de trepitjar els drets més bàsics i les conquestes socials més consolidades, com ara la sanitat i l’educació. El parlament, que és l’única institució pseudo-democràtica, perquè si més no es votem cada quatre anys, en realitat es la que té menys poder. És la que ens va donar el premi.
—Encara no sé què votaríeu en un referèndum d’independència.
—I no t’ho diré. I això que tinc la meva opinió. Però sóc coneguda pel fet de ser portaveu de la plataforma. I dins la plataforma hi ha opinions diverses. Mentre jo sigui portaveu de la PAH no puc prendre posició.
—No ens el deixaran fer, el referèndum.
—Aquí sí que et responc: jo el faria igualment. El dret de decidir és un dret que tenim. Hauríem de ser consultats sobre aquest tema. Sobre aquest tema i el que faci falta. La consulta a la ciutadania hauria de ser una pràctica habitual. Jo m’hi comprometo del tot, amb el dret de decidir. Els drets no es donen. S’exerceixen. A la plataforma fem això. Si avui tenim drets és perquè algú abans hi ha lluitat i els ha conquerits. Els drets no cauen mai del cel. Mai. Per definició, qui té poder no renuncia al poder voluntàriament. Els privilegis no es deixen anar. Els drets són conquestes. Evidentment que primer has d’utilitzar els mecanismes de l’estat de dret. Però si aquests mecanismes són insuficients i impliquen la vulneració ‘de facto’ de drets fonamentals, com el dret de decidir, o el dret d’habitatge, doncs cal autoproclamar aquests drets i exercir-los perquè siguin una realitat.
