27.09.2013 - 06:00
El brutal assassinat d’un família de masovers a la serra de Carreu el 1943 va quedar impune i silenciat. Però en aquell racó del Pallars Jussà la història no hi fou oblidada, si més no portes endins i tothom a les masies i pobles de la Conca de Dalt sabia qui eren els assassins. ‘A la canalla no ens en volien donar detalls, de tan horrorosa com havia estat la matança’, explica l’escriptor Pep Coll, nascut a Pessonada, no gaire lluny de les masies de Carreu set anys després del crim. De ben petit li arribaven les engrunes d’aquell crim esfereïdor. Ara, setanta anys després, s’ha decidit a reconstruir de manera novel·lada aquells fets en el llibre ‘Dos taüts negres i dos de blancs‘ (Proa). El llibre reconstrueix amb tot detall un món perdut i avui abandonat i també és un homenatge ‘a una família molt treballadora i honrada que va morir d’una manera tan bàrbara’. Pep Coll n’ha parlat amb VilaWeb.
Coll recupera el registre que va emprar amb excel·lència ara fa sis anys a ‘Les senyoretes de Lourdes’ (Proa, 2007), reconstruint de manera novel·lada uns fets reals. A diferència d’aquella biografia de la petita Bernadeto Soubirous, Coll ha hagut d’encarar ara un cas que li és més pròxim, tant geogràficament com emocional, perquè relata, partint d’un exhaustiu treball de documentació i d’entrevistes amb testimonis, coneguts i familiars, tant de les víctimes com dels assassins, què va passar al mas de Clot de Moreu i al mas de Laortó aquell vespre de març del 1943 i per què va passar.
Com explicar la por?
‘Fins fa ben poc no se m’havia ocorregut que això podia donar per a una novel·la perquè no em semblava que aquestes engrunes d’un crim rural diguessin res de nou al lector’, ens explica Coll. ‘Les vivències personals, les pors, no costen gaire d’explicar, fins i tot al psiquiatre [somriu]. T’has de pensar com ho escrius, com ho publiques. De vegades sembla senzill, però, segons com, podria ser una literatura d’adolescent, de jubilat. Una novel·la em sembla que és una cosa més complexa. Per això potser em va costar més de veure-ho clar. I no ho vaig veure clar fins que no em vaig ficar molt endins d’aquesta història, quan vaig descobrir tota aquella mena de món que ha desaparegut, que és Carreu, tot aquell muntatge amb el senyor de Barcelona que havia substituït el baró d’Abella, i vaig descobrir que el seu fill, el poeta Carles Sindreu, havia estat allà a dalt, a través d’un relat inèdit seu… i que l’advocat defensor dels assassins fou president del Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista…’
La postguerra pallaresa
La potència de la història que relata Coll rau en els personatges; cadascun dels dinou capítols correspon a un personatge diferent, inclosos els assassins, les víctimes, un testimoni encara viu, el jutge militar, l’advocat… Amb tots aquest diversos punts de vista va trenant els detalls d’aquells fets i ens parla de com era la vida abans de la guerra i, sobretot, després de la guerra. La guerra, que va trasbalsar la vida de tothom en aquells masos entre la serra de Boumort i la serra de Carreu, però que, un cop acabada, va donar pas, a diferència de les ciutats o d’uns altres indrets rurals, a un curiós esclat de vida.
Coll ho explica així: ‘La postguerra va ser molt diferent que no a Barcelona. Hi ha aquesta visió d’un poble petit, en què els anys quaranta són anys de molta vitalitat, de dinamisme, d’esperança… Han tornat els qui s’havien escapat. Com que no hi ha hagut assassinats al poble entre uns i altres, no a tot arreu, hi ha tota aquesta joventut que torna, que es vol casar, i va a corre-cuita, després de cinc anys. A més, el menjar hi abunda, al Pallars Jussà: tenen oli, tenen vi i cereal. Són anys molt dinàmics, no són anys tristos.’
Què porta algú a cometre un crim tan monstruós?
Però en aquest context es van coent enveges i unes disputes per uns terrenys. I, al final, apareix el mal, que es desencadena de la manera més salvatge. ‘No és un mal monstruós, sinó que, de fet, aquest mal el pot produir qualsevol persona entre cometes normal. No són uns monstres, els assassins. Però quan els surt malament el primer crim és quan es produeix aquesta monstruositat, aquesta matança. Això passa l’any 1943, quan els crematoris en els camps d’extermini funcionaven a tot drap, perquè els nazis van començar a veure que perdrien la guerra i que, ja que ho havien començat, havien d’arribar fins al final: la solució final, que no en quedessin testimonis. Si els alemanys ho haguessin fet bé, si no n’haguessin quedat testimonis, hauria estat molt més difícil d’acusar-los. I és una mica allò que passa, a una escala molt diferent, a Carreu. Qui és capaç de matar una persona és capaç de matar-ne mil, per ocultar aquest primer crim. No cal que siguin monstres. És com la història explicada per la Hanna Arendt, que diu que no era pas un monstre, aquell nazi, sinó que complia ordres.’
‘A sang freda’
Coll, quan era un infant, va arribar a conèixer els assassins. Ara ha hagut de parlar de com eren, com es comportaven, com van actuar i com es devien sentir sense haver-hi pogut parlar. Ell mateix esmenta ‘A sang freda’ com a font d’inspiració per al llibre, i des de la publicació, ‘Dos taüts negres i dos de blancs’ s’ha comparat molt amb el llibre de Truman Capote. Però, a part el fet, l’assassinat dels quatre membres d’una família de manera brutal, no n’hi ha pas tantes, de similituds.
‘Vaig triar de no aparèixer entre els capítols i que tan sols apareixeria al principi i al final. També hi un capítol que és un interrogatori, amb un senyor que és un testimoni i que encara és viu. Però tampoc hi intervinc, el deixo fer, no hi volia aparèixer. En tots aquests llibres en què això va bé, sovint sobre crims reals, el periodista hi té un paper gairebé de conductor i una mica de protagonista i investigador. Això no m’interessava gens. M’interessaven els personatges, per això aquesta presentació de personatges focalitzats en dinou capítols. Volia veure com els havia afectat aquesta matança, de quina manera se n’havien aprofitat, com ho havien sofert, com havien actuat, com els havia tocat, i de passada reflectia una època, una visió des dels fets, des del territori, des del lloc.’
‘Ella volia amagar l’infern que portava dins’
I, doncs, com es va ficar dins de la pell dels assassins? ‘Jo vaig conèixer físicament els assassins. Però saber mentalment què passava dins seu és molt més complicat. Si ja ho és quan una persona existeix, imagina’t. Però pel que he anat espigolant d’aquí i d’allà sobre detalls del seu comportament, de l’un i de l’altre, de gent que els havia tractats, doncs els he dibuixat d’aquesta manera. Hi ha molts detalls sobre això, com ara que ella convidava molt la gent que passava per allà, que els volia fer entrar a casa… perquè s’adonava que era rebutjada, i li agradava parlar i intentava estar sempre portes enfora amb algú xerrant, potser per amagar l’infern que no podia evitar i que portava dintre. En canvi, l’altre, tal com em van assegurar testimonis, guardava a casa la mateixa escopeta amb què havia matat. Havia fet canviar el sistema de càrrega, en va posar un de més nou, però la culata i el canó continuaven essent els mateixos. I això diu molt del seu caràcter.’
‘Allò que va passar allà dalt devia ser un infern’
Aquesta és la novel·la segurament més personal de Pep Coll. No ha estat pas fàcil per a ell d’investigar i explicar uns fets com aquells, de què ja havia sentit parlar quan era un infant. ‘Va ser dur sobretot a l’hora d’explicar com havia tingut lloc l’assassinat de les dones. Això havia de ser molt dur. Ells no van confessar, i el sumari ha desaparegut, però tal com va aparèixer els cadàvers sí que han quedat els atestats de la guàrdia civil, molt ben fets i detallats, i amb el que em va explicar el testimoni, allò que va passar allà dalt, a la masia amb les dones, devia ser un infern. Allò que va passar allà dalt no ho sap ningú, perquè no van confessar. Una cosa sí que és certa, potser no al cent per cent, perquè és una novel·la i no un llibre d’investigació: els motius pel qual van matar les dones. No perquè fossin sàdics o violadors, sinó per uns altres motius. No és un ‘thriller’, els assassins apareixen clarament a la meitat: és el com i el perquè que no queda explicat fins al final.’
L’impacte del llibre
El llibre ja ha tingut impacte en aquella zona del Pallars Jussà. ‘És un territori bastant despoblat, però sí que ha provocat una febre lectora, que ja està bé. I els llibreters estan contents’, diu l’escriptor de Pessonada dibuixant un somriure.
I entre les famílies de víctimes i assassins? ‘Per la part dels familiars de les víctimes, hi ha hagut agraïment. I per la banda dels assassins, alguns dels parents ho desconeixien, tot això. Els pares els ho havien amagat. Tenen sorpresa de trobar-se amb uns parents així, que ells fins i tot havien conegut… Sí que alguns havien sentit alguna cosa, perquè els assassins van estar un any i mig a la presó. El llibre els ha causat un cert xoc.’
Des del començament, el llibre et fa la sensació de fer-te participar en un homenatge, alhora col·lectiu i íntim a les víctimes. ‘Volia que setanta anys després es recordessin els fets d’una família molt treballadora i honrada i que va morir d’aquesta manera tant bàrbara. Hi ha un intent de fer una mica de justícia, d’un fet que va quedar oblidat a la resta del territori; únicament se’n va sentir a parlar allà’, diu Coll.
Els cossos dels masovers i les seves filles van ser enterrats al cementiri d’Herba-savina, un poble avui deshabitat. Pep Coll va participar en un homenatge que se’ls va fer el 7 de setembre proppassat, en què es va posar una creu en honor dels morts.
