09.09.2013 - 06:00
Quan falta una setmana perquè s’acabi l’exposició ‘Pasolini Roma‘, al CCCB, aprofundim la figura de Pier Paolo Pasolini, un home odiat i perseguit per les estructures d’estat arran del seu coratge i sentit de la desobediència. Va dir frases eloqüents, com ara: ‘Tothom té l’obligació d’odiar el poder de la seva època.’ O bé: ‘Si no cerques l’aplaudiment ni deixes passar les coses, la societat no t’encaixa.’ I encara: ‘Res no és simple, res no s’esdevé sense complicacions i sofriments: allò que compta sobretot és la lucidesa crítica que destrueix les paraules i les convencions, i va fins al fons de les coses, fins a la secreta i inalterable veritat de les coses.’
Analitzem Pasolini com a referent actual, perquè el seu llegat no es troba en la transmissió d’un estil artístic sinó d’una actitud. I per això entrevistem un dels comissaris de la mostra, Jordi Balló, que també reflexiona sobre el suport que la comunitat cultural va donar a Pasolini: ‘En la Itàlia dels anys seixanta i setanta, els artistes i intel·lectuals van prendre un compromís amb la societat. Sabien que en cada judici contra Pasolini es defensava l’obertura de la cultura i la llibertat d’expressió.’
—Possiblement, l’exposició ‘Pasolini Roma’ no existiria si Pasolini no fos un referent per a vós i per una part de la vostra generació. Vós, que vau néixer a Figueres l’any 1954, com hi vau entrar en contacte amb Pasolini?
—Doncs diria que el primer contacte va ser ben aviat. Devia tenir onze anys o dotze: als Fossos de la Salle de Figueres van projectar la pel·lícula ‘L’Evangeli segons sant Mateu’. Va ser de les primeres pel·lícules que vaig veure a la meva vida. Em penso que els qui la van programar a l’escola no sabien què projectaven.
—El primer contacte és, doncs, amb el Pasolini cineasta.
—Sí, al principi, als anys seixanta i setanta, no en coneixia el vessant de poeta i escriptor. Coneixia el Pasolini del combat de les idees, l’antifranquista, i el Pasolini cineasta.
—Què us en va interessar més, de Pasolini?
—Des del primer moment, em va impactar la voluntat de donar resposta a les coses que passaven i que ho fes, a diferència dels neorealistes, a partir d’una imatge sacralitzada de la marginalitat. I tot i que les seves pel·lícules eren molt diferents entre si, jo les trobava molt coherents en conjunt: ‘Accattone’ era el rostre angelical de la marginalitat; a ‘L’Evangeli segons sant Mateu’ va voler materialitzar la paraula de Crist; a ‘Ocellots i ocellets’ utilitza la paràbola per fer sàtira política; la ‘Trilogia de la vida’ és un cant a la vida…
—I on se situa la coherència?
—A diferència d’uns altres autors, que busquen la coherència en la repetició estilística, però és una coherència molt superficial, la de Pasolini consisteix en una actitud com a resposta a situacions del moment i en la consciència que amb el seu treball artístic té la capacitat de formalitzar i canviar la visió, el punt de vista imperant dels temes que ataca: la marginalitat, la religió, la perifèria o una certa ingenuïtat de la joia de viure convertida en un acte polític.
—Pasolini és més que un artista, és més que un poeta, és més que un escriptor, és més que un intel·lectual, és més que un cineasta. Fou un revolucionari?
—Pasolini és intel·lectual i artista. I aquest ‘i’ és dificilíssim de trobar. En cinema l’únic que s’hi acosta és Godard. I, així i tot, no té una producció literària tan formalitzada com Pasolini. Pasolini va tenir la capacitat de convertir la poesia i el cinema en un fet intel·lectual, i segurament això li va permetre de ser en el centre del debat i del combat.
—Una intenció fonamental de l’exposició, segons que expresseu els comissaris en el catàleg, és respondre la pregunta: com es fa el pas de l’esfera intel·lectual i artística a l’àmbit social i polític? Aquí radiquen les raons de la gran actualitat de Pasolini.
—La seva vida privada no es troba dissociada de la seva obra; ell deia que la seva vida privada també era un fet polític. És un intel·lectual que aprèn, escolta, s’interessa pels altres, surt a conèixer els qui desconeix, porta cap a la centralitat aquells qui són als marges… És difícil de trobar un personatge amb tanta contundència.
—Pasolini era un intel·lectual que no volia agradar ni quedar bé amb el poder. Tampoc no esperava que l’aplaudissin. Però els grans poders no li ho van perdonar. A l’exposició s’enumeren els trenta-tres judicis que va patir.
—L’estat va anar contra ell amb totes les seves armes i el va atacar ja des del principi marcant-lo amb un escàndol per homosexual. Però aquesta integritat davant el poder que manté Pasolini li confereix una imatge titànica.
—Creieu que Pasolini hauria simpatitzat amb el moviment del 15-M i els activistes de la PAH?
—Potser giraria la pregunta: què hi ha de Pasolini en aquests moviments? El fet interessant de qüestionar el concepte d’obediència, que va implicar el moviment del 15-M, i la negació a representar-se, sí que té una certa llum de Pasolini. A Pasolini li interessava tot allò que és inesperat per al poder, fets sobre els quals el poder no té els ‘anticossos’ preparats. Tant el 15-M com la PAH tenen aquesta virtut, han estat i són un mur d’oposició imprevist. I això s’ajusta a allò que Pasolini valorava, uns fets abruptes que ataquen el poder real.
—Però fins a quin punt Pasolini és un referent avui?
—Quan vam començar a imaginar l’exposició ‘Pasolini Roma’, sabíem que Pasolini tenia la capacitat de fer pensar en algunes coses, però no érem conscients que significaria una resposta tan forta i clara a la situació actual.
—L’exposició ha sacsejat?
—Els espectadors de ‘Pasolini Roma’ han manifestat un gran desig d’activisme i de contagi. Això ho detecto. Per una banda, perquè el món de Pasolini no és imperatiu i d’aquesta manera admet la transmissió. No en copies el estil, prens nota de la seva actitud. I, per una altra banda, corrobora la idea que el nivell d’influència de Pasolini es fonamenta en la capacitat de transformar la teva manera de pensar.
—Expliqueu-vos.
—Pasolini té aspectes d’anticipació molt forts. Si ets absolutament coherent amb el teu present, acabes anticipant el futur. Abans del 1975, Pasolini ja havia dit, per exemple, que la Democràcia Cristiana no s’havia adonat que el poder havia canviat de mans. Es referia que el poder ja era en mans del sistema econòmic. També va saber veure que el consum era el feixisme contemporani. Ell va detectar que Itàlia era un cas clar de societat on el feixisme penetrava pertot arreu de manera invisible. Se’n va adonar ja llavors, que era una penetració invisible!
—I aquest entusiasme per Pasolini després d’haver vist l’exposició com dieu que l’heu copsat?
—Per exemple, en les xarxes socials Pasolini és inatacable. Ha creat un entusiasme a favor: tothom sap què va passar, els riscs que es van prendre, la responsabilitat, el dret de canviar d’opinió i l’obligació de no buscar l’aplaudiment.
—Fou Pasolini que va dir: tothom té l’obligació d’odiar el poder de la seva època.
—Pasolini va escriure un poema a Pius XII arran de la seva mort, que probablement és la necrològica més dura que s’hagi escrit mai. ‘Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer’… Ningú no va aplaudir Pasolini per aquest poema. Al contrari, va ser un escàndol. El Vaticà va amonestar l’editor de la revista on es va publicar, que arran d’aquell fet va acabar tancant. Però amb el temps aquest poema no deixarà de créixer, només pot créixer.
—Com dèieu abans, el poder no li ho va perdonar.
—L’escriptora Dacia Maraini, dona de Moravia i amiga de Pasolini, va venir a Barcelona a veure l’exposició i a fer una conferència, fa poques setmanes. I ens explicava com aquesta tensió era fortíssima i permanent. Com, per exemple, en sortint d’un espectacle la gent el mirava amb una repulsió indissimulada, i com en sortint al carrer es podia trobar amb joves que l’insultaven dient-li ‘marieta’. Ja ho havia explicat Pasolini mateix en la darrera entrevista que li van fer, un dia abans de morir-se, el 1975: el periodista es referia a si enyorava el temps en què molta gent l’insultava pel carrer i Pasolini va respondre: ‘M’insulten encara.’
—Com s’ho va fer per mantenir la integritat moral i no defallir? La pressió devia ser insuportable…
—Per això és tan important la comunitat d’artistes i intel·lectuals italians d’aquell moment. Pasolini té el seu suport i això per a ell és decisiu, perquè és una mena de cercle de protecció. En aquell moment els artistes i intel·lectuals van considerar que Pasolini era un valor que calia defensar, perquè era un contrapès fonamental. I és molt significatiu que en cap dels trenta-tres judicis que va haver de passar no hi va anar mai sol. La gent que li feia costat va entendre que en cada judici es defensava l’obertura de la cultura. En cadascun d’aquests processos la comunitat cultural s’hi jugava alguna cosa.
—En aquests moments actuals, de desorientació, de fluixesa de la comunitat cultural, es troba a faltar aquesta unió, aquest compromís.
—La Itàlia dels anys cinquanta i seixanta era un país en confrontació, on els artistes van prendre un compromís amb la societat i van plantar cara a les formes d’hipocresia, d’atac a la cultura popular, de desvergonyiment del poder, l’odi a l’home diferent, l’aparell d’estat (polític i judicial) posat al servei d’abolir-lo… Nosaltres sabem de què va tot això. Però la diferència és el compromís que van prendre els intel·lectuals italians aleshores. Emociona l’actitud de Fellini, que no va voler produir la primera pel·lícula de Pasolini, ‘Accattone’, però que quan es va estrenar i la van prohibir, fou ell qui va encapçalar la defensa de la pel·lícula i la llibertat d’expressió. En aquell temps, els intel·lectuals eren un mur de resistència. I en aquesta exposició això ho vius com una pèrdua.
—Hi ha més pèrdues?
—L’exposició reflecteix mancances i èxits sobre nosaltres i el nostre país. És un vaivé: hi ha unes similituds entre països del sud que fa que entenguem tan bé certs moments i circumstàncies de Pasolini i a l’inrevés, que Pasolini també ens entengués a nosaltres. Per exemple, en relació amb la llengua catalana, que va defensar tant. Per què ens va entendre tan bé? Perquè va patir el feixisme italià, que, com l’espanyol, va imposar la unitat de la llengua italiana. Nosaltres, des de Catalunya, podem entendre-ho molt bé això.
