06.09.2013 - 06:00
‘Mentre Madrid prohibeix, la societat catalana demostra al món que és capaç d’organitzar-se sola.’ Amb aquestes paraules Gavino Sale (@GavinoSale), president d’Indipendèntzia-Repùbrica de Sardigna (IRS), el principal partit independentista sard, explica la Via Catalana, en la qual participarà juntament amb una delegació dels independentistes sards. ‘Per nosaltres és un honor perquè serà un moment històric’, diu. I explica que si el referèndum d’Escòcia esdevindrà un precedent europeu de gran valor, Catalunya és per a Sardenya un exemple i un mirall, en un moment en què el moviment independentista sard es troba en auge i amb més força que mai. En parla en aquesta entrevista, en què valora el procés català, la ‘independència inclusiva’ que promou Catalunya i el reflex que tot plegat té a Sardenya i al món.
—Veniu a la Via Catalana…
—Per nosaltres és un honor perquè serà un moment històric. La història ens passa per damunt. Una gran satisfacció de la nostra petita existència en aquesta vida és viure la història, sigui a Catalunya o a Sardenya. I aquesta és una història que semblava oblidada, es pensaven que ja havia signat definitivament l’oblit, però la història no es pot controlar i s’accelera. Catalunya, Sardenya i totes les nacions sense estat viuen una acceleració a tot Europa.
—Ja teniu un tram assignat a la Via?
—No, l’Assemblea no ens l’ha comunicat. Arribarem a Barcelona i després ens portaran on faci falta.
—Com es veu la Via Catalana des de Sardenya?
—Sardenya segueix amb molt interès tot allò que passa a Catalunya. A més, el fet que l’Alguer sigui una finestra catalana a Sardenya, un pont d’informació, fa que la societat sarda es miri amb atenció i de molt a prop què passa a Catalunya. A més, els moviments independentistes d’ací, especialment l’IRS, divulguem constantment tot allò que passa a Catalunya. I la Via Catalana serà molt seguida. És un gran envit i estic convençut que serà un èxit. Catalunya sempre és un exemple per a nosaltres.
—Un gran envit per a nosaltres catalans, en molts sentits. També a ulls de fora?
—Les consultes que s’han fet aquests últims anys a Catalunya ja han estat per a nosaltres la materialització d’un gran envit. I reeixit!. El sistema democràtic va funcionar de manera exemplar. Vam venir en tres tongades de les consultes sobre la independència. Cada pas que fa el procés català cap a la independència és seguit amb molta atenció a Sardenya. I en les consultes vaig fer una prova: vaig demanar a un senyor català que votés primer en una taula i després en una altra. A la segona, es van disparar les alarmes i no va poder votar perquè ja ho havia fet. Hi ha estats a la mateixa Unió Europea que poden tardar mesos a fer l’escrutini de les eleccions. El sistema català, en canvi, era òptim. Va ser una demostració de gran democràcia i de gran participació ciutadana. Per exemple, hi van votar ciutadans immigrats residents a Catalunya originaris d’unes altres parts del món. És a dir, és una independència inclusiva i no exclusiva. La qualitat democràtica catalana és molt més avançada que la d’alguns estats pretesament democràtics. Als sards el procés català ens fascina per tot això i ens empeny. Per tot allò que implica. La qüestió a Catalunya ja no és ‘independència sí’ o ‘independència no’, sinó ‘independència quan i com’. Catalunya ha arribat a un punt del procés que és irreversible. I la comunitat internacional ho sap. I la comunitat espanyola també ho hauria de saber. Per nosaltres, el procés català és un exemple que, juntament amb Escòcia, és l’avantguarda de l’independentisme, tant de pensament com de procés polític.
—És la dècada dels nous estats europeus?
—Hi ha hagut canvi de paradigma. Catalunya s’ha passat dècades demanant permís a Madrid, igual que nosaltres hem fet a Roma. I el canvi ha estat la capacitat d’organitzar-se. En lloc de demanar permís a Madrid per fer una consulta, a Catalunya la gent s’organitza i en fa centenars. És a dir, mentre Madrid nega i prohibeix tot pas endavant, la societat catalana demostra al món i a si mateixa que és capaç d’organitzar-se i avançar pel propi camí. Això és un gran acte de sobirania.
—Però no és suficient, ni per als catalans ni per als sards…
—No, però prendre consciència de la sobirania és fonamental. Per a totes les nacions sense estat d’Europa ara és un moment històric per la consciència de la sobirania i també pel precedent que pot deixar Escòcia. Escòcia pot fer de locomotora i cal que tots empenyem en la mateixa direcció. Un referèndum sobre la independència a Montenegro o a Kossove té un pes relatiu. A Escòcia o a Catalunya, nacions de la vella Europa, és tota una altra cosa. I en el cas d’Escòcia és significatiu perquè al Regne Unit hi ha una qualitat democràtica incontestable a ulls internacionals, molt més que no la que tenim als països mediterranis. El precedent escocès canviarà els fonaments d’Europa. Catalans, bascs, irlandesos, sards i corsos reaccionaran. Parlem de quaranta milions d’europeus, més del 10% de tota la població europea. Per tant, la consciència de la sobirania de les nacions creix i Europa canvia. I la Unió Europea no podrà no dir res després del precedent d’Escòcia. Volem proposar una iniciativa comuna de les nacions sense estat demanant a Europa que investigui com els estats centralistes han menystingut i frenat el desenvolupament de nacions que formen part del seu estat, com ha fet Itàlia amb Sardenya, com ha fet França amb Còrsega o com fa Espanya amb Catalunya. Aquests estats han portant aquestes nacions a situacions insostenibles i reduint al mínim qualsevol expressió de participació democràtica. Decisions polítiques que poden ser beneficioses per a Madrid o per a Roma poden ser fatals per a Catalunya o per a Sardenya.
—A vegades encara discutim sobre el dret de decidir…
—Heus ací un altre canvi. El principi d’autodeterminació és previst per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i la carta de Drets Humans. Però difícilment s’aplica. En canvi, pel principi de democràcia n’hi ha prou que el 50% més un dels votants s’avinguin en alguna cosa perquè hi hagi canvis. Quan la reina Elisabet d’Anglaterra telefona a David Cameron preocupada per la situació d’Escòcia, Cameron li respon clarament: ‘Hem de respectar el principi de democràcia.’ És a dir, si més del 50% dels escocesos volen la independència, els ha de ser concedida. És el mateix principi que fa que quan Kossove declara la independència unilateralment perquè més del 50% dels parlamentaris hi van d’acord, el Tribunal de l’Haia l’hagi d’acceptar. És a dir, el principi democràtic passa davant del principi d’autodeterminació. Tenim un precedent a Kossove i en tindrem un altre a Escòcia, sigui quin sigui el resultat del referèndum. Ja tindrem un precedent jurídic. A partir d’aquest moment, com es pot negar aquest principi democràtic, el dret de decidir, a pobles com ara Catalunya, el País Basc, Sardenya, Còrsega, etc.? Aquest és el gran canvi.
—L’independentisme a Sardenya ha crescut, aquests darrers anys. Quin camí segueix el país?
—Aquests darrers mesos i anys han nascut moltes entitats i moviments independentistes a Sardenya. Fa deu anys, quan va néixer l’IRS, parlar d’independència era blasfemar. Però ara molts sards ja han incorporat el concepte de sobirania, que és entès per nosaltres com una transició, una forma gradual per passar de l’autonomia, que és morta, perquè és controlada totalment per l’estat italià, fins a la independència, que tard o d’hora arribarà, encara que no sapiguem quan. Nosaltres parlem de sobirania energètica, sobirania fiscal, sobirania agro-alimentària i sobirania lingüístico-cultural. Aquest procés de transició a través de la sobirania és acceptat de manera transversal per la majoria de la societat sarda, ara ja per quasi tots els partits sards. I dins els partits especialment d’esquerres el debat polític actual és senzillament ‘sobirania sí’ o ‘sobirania no’. Parlar d’independència encara fa por a Sardenya. Parlar de sobirania no fa por a ningú. Ans al contrari. Aquest projecte de sobirania, que no és pas la renúncia a un futur estat sard, ha complicat l’existència de tots els partits polítics, perquè la societat sarda hi és favorable. Però és que és un moviment a tot Europa. I no és casual, la situació internacional ens hi porta. Mireu, Obama parlava fa tres mesos al New York Times d’economia de proximitat, d’economia feta i gestionada al territori. I economia de proximitat vol dir també política de proximitat. És a dir, política del lloc. La política de Roma o de Milà no aporta cap benefici a Sardenya, de la mateixa manera que la política de Madrid no aporta cap benefici a Catalunya. I això la gent ja ho veu clar.
