05.09.2013 - 06:00
Carme Forcadell. Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. Cinquanta-set anys. Casada. Dos fills. Viu en una casa de propietat i condueix un Honda Cívic. Llicenciada en filosofia. Llicenciada en ciències de la comunicació. Màster en filologia catalana. Tots tres títols per la UAB. Treballa de funcionària al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Parla quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès, ‘però aquests dos últims molt malament’. Diu que va arribar a l’independentisme fa molts anys, i a través de la llengua. Ho resumeix així: ‘Si volem defensar la llengua, necessitem un estat. Si no és impossible.’ És sòcia de la Plataforma per la Llengua, Plataforma pel Dret de Decidir, Òmnium Cultural, Comissió de la Dignitat. No ha viscut mai a l’estranger.
Ens coneixem molt poquet, però ja n’hi ha prou. La recordava reservada i tímida. Ara, en canvi, la trobo segura, riallera i parlant sempre positivament. Marca de la casa. Aquest Onze, l’ANC que ella presideix vol omplir quatre-cents quilòmetres de carretera amb catalans agafats de les mans per reclamar la independència. És la Via Catalana cap a la Independència. En parlem via telefònica.
—Deveu tenir el telèfon punxat.
—Els qui hi entenen m’han dit que sí. Que segur. Jo només et puc dir que de tant en tant sento algun soroll. Però l’ANC som una entitat democràtica, pacífica i fem totes les coses de cara. Que escoltin tant com vulguin. És igual si ho fan. Res a amagar. Però sí, jo de tant en tant sento sorolls.
—Doncs deixeu-me saludar la guàrdia civil.
—Ah, molt bé. Ha ha!
—En fi, ‘empezamos’. Deveu estar nerviosa. L’Onze s’apropa.
—T’enganyaria si et digués que no. Tinc nervis perquè tot surti bé i em desperto molt a la nit. Diguem-ho així. Pensa que hi ha molts detalls a gestionar.
—I els gestioneu vós perquè a Catalunya ha arribat l’hora de les dones. No sou pas l’única: Ada Colau. Teresa Forcades. Itziar Gonzàlez. Muriel Casals.
—Les dones sempre han participat en entitats de la societat civil i, en aquests moments, la poca credibilitat de la política convencional i la falta de confiança en els partits polítics ha permès que aquestes entitats liderin la societat. Però fixa’t que cap d’aquestes no som al capdavant de partits polítics. Vull dir que la vida política i parlamentària d’aquest país continua en mans dels homes.
—I La Vanguardia, també.
—Ja sé per on vas i alguna cosa m’ha arribat. Em sap molt greu però no he llegit aquest article del qual suposo que parles. Jo avui he llegit VilaWeb, l’Ara, el Punt Avui i alguns altres. Però La Vanguardia, no.
—De segur que hi ha gent que us fa especial il·lusió de saber que participarà en la Via Catalana.
—Em va fer il·lusió de saber que el president Pujol anava a les Terres de l’Ebre. I em fan molta il·lusió tots els patriotes que s’han desapuntat d’allà on eren per anar cap al sud. I em faria una il·lusió especial que hi vinguessin molts socialistes. Molta il·lusió em faria, això.
—El PSC ha dit que als seus militants els dóna llibertat d’anar-hi.
—Això és positiu. Un altre pas endavant. Crec que molts ex-federalistes ja ho han vist: és més difícil la federació amb Espanya que no pas la independència. El socialisme és una opció política molt important. El PSC ha de fer costat al poble i a la Via Catalana. Pensa que en una Catalunya independent el socialisme serà una opció molt important. M’agradaria que més dirigents del partit vinguessin. Hi ha molts socialistes que van en aquesta línia i ara són sobiranistes.
—El crític Jordi Balló i el cineasta Francesc Bellmunt volen veure un tràveling televisiu dels quatre-cents quilòmetres de la via Catalana enregistrat des de l’aire. Tota la Via vista en un pla continuat.
—Nosaltres farem una foto de tota la Via. Cada 500 metres, hi tenim un fotògraf voluntari. Després la muntaran en una de conjunta. La gent només haurà de buscar-se sabent el seu tram. Això que dius demana uns recursos que nosaltres no tenim. TV3 ja va enregistrar des de l’aire la manifestació de l’any passat. Suposo que ho faran. Però això depèn d’ells. Aquí no hi entrem.
—A Lleida s’han empescat una cursa de relleus que els portarà fins a la costa. El tram 666, número del diable, se l’han quedat els heavy metals. I el tram 69 deu ser per a uns amants del sexe.
—Ha ha! No ho sé. Sé que van fer molta broma i que molta gent s’hi volia apuntar. No és pas l’únic cas. Sé que els motoristes, els ‘motards’, volien ocupar no sé quin tram, un nombre mític per a ells. Un 700 em sembla que era. Doncs saps què van fer? El van deixar per anar amb la moto cap al sud, on faltava més gent.
—Els nens de catorze anys no s’hi poden apuntar.
—No s’hi poden apuntar, però hi poden anar. Entenem que els nens de menys de catorze anys hi van amb els pares. I per tant no cal que s’hi apuntin. Però hi seran benvinguts. Que vinguin, si us plau. Pensa que molta gent vindrà sense haver-s’hi apuntat. Seran tots benvinguts. I si no hi cabem formarem dobles fileres.
—He vist, impressionat, que cada 500 metres (un tram) hi ha quatre membres de l’organització que ajuden que tot rutlli. Hi ha vuit-cents trams. Això són 3.200 persones voluntàries organitzant la cadena.
—No. Moltíssimes més. Pensa que hi ha responsables d’autocar, per exemple. I que a cada poble hi ha activitats per a atreure la gent que hi vagi. La Via passa per vuitanta-sis pobles. A cada poble hi ha qui s’ocupa d’ajudar a aparcar els cotxes, qui dóna la informació als visitants, qui organitza activitats. Nosaltres calculem que es mobilitzaran uns trenta mil voluntaris.
—Que les samarretes es fessin al Marroc va ser un error.
—No som un país autàrquic. Vam intentar fer-les a casa nostra, però el volum era tan gran que, a l’estiu, no va haver-hi cap empresa que ho pogués assumir. I per tant vam haver de comprar-les allà on vam poder. Però l’estampació, el planxament i l’embossament s’ha fet aquí. A nosaltres ens hauria agradat de fer-ho tot aquí, però per raons logístiques va ser impossible.
—Vós viviu d’això.
—Al contrari. Això em porta moltes despeses. Com a tots els voluntaris. Ens movem amunt i avall de Catalunya anant a explicar la Via i ho paguem de la nostra butxaca. Jo visc de la meva feina.
—Vós sou de la família de Finques Forcadell.
—Això d’on ho has tret? Ha ha! Doncs dec ser de la branca pobra. No, no sóc de la família de Finques Forcadell. No som família, no. Però estaria bé: em podria dedicar encara molt més a l’Assemblea Nacional Catalana.
—Alguna vegada heu dit que no es pot mantenir aquesta tensió gaire temps. No sé què voleu dir.
—Vull dir que estem en una certa indefinició. Encallats. Tothom sap que s’ha de fer la consulta, el govern català ja ho ha dit, però encara no s’ha acabat de materialitzar. Això crea nerviosisme, tensió. Per això pretenem que es convoqui la consulta. Perquè la indefinició no afavoreix ningú. Oi que ja s’ha decidit de convocar una consulta? Doncs que se’n concreti la data.
—Mentre l’ANC només pressioni els polítics des de baix, no ens en sortirem. Hi haurà un moment que us haureu de posar al capdavant.
—Nosaltres no som cap partit polític. Sí que volem que els partits polítics facin la seva feina. I esperem que la facin. Pressionarem perquè la facin. Però els nostres estatuts deixen molt clar que nosaltres no serem un partit polític i no ens presentarem a les eleccions. Això sí, continuarem empenyent perquè el govern de Catalunya faci la seva feina. I estem bastant satisfets perquè fins ara ho han fet prou bé. Diguem que van ben encaminats.
—Hi haurà un moment que l’ANC haurà de crear grups autònoms. En lloc de fer grans actes, petits actes més intensos: pintades, tancades, vagues indefinides. Accions més petites però més contundents.
—Això ho diran els esdeveniments polítics. Ara com ara som partidaris de fer pocs actes però molt multitudinaris. Creiem que els actes multitudinaris són els que poden condicionar la política. Si la manifestació de l’any passat no hagués estat tan multitudinària, encara parlaríem del pacte fiscal. Però no descartem res. Ens adaptem al moment polític. No, nosaltres no descartem actes de desobediència civil, si parles d’això.
—Si arribo a saber-ho, li hauria demanat per la decisió de la direcció d’ICV d’anar a encerclar la Caixa al costat del Procés Constituent. Però vam fer l’entrevista que no se sabia. Tampoc no se sabia que Unió no convocava oficialment. Sí que vaig veure (min. 14.25) que a TV3 Carme Forcadell, deixant clar que preferiria que s’integressin a la Via, no feia sang amb el Procés Constituent. Al cap i a la fi, les dues cadenes s’uniran. Sempre en positiu. Marca de la casa. Ho fa de primera, això de les entrevistes. Més segura que mai. Això sí que li ho vaig dir.
—Moltes gràcies, Andreu.
—Gràcies a vós, senyora. Vagi bé, guàrdia civil.
