23.08.2013 - 06:00
No han arribat als cent mil adherits que s’havien fixat com a objectiu, però Procés Constituent continuarà. La monja benedictina Teresa Forcades, una de les promotores del moviment, explica en aquesta entrevista que, malgrat no haver assolit aquesta xifra, el moviment té una estructura sòlida, que ha quallat, i que per al 13 d’octubre hi ha previst un gran acte de presentació a Barcelona, que confia que serà multitudinari. Explica que ja hi ha prou inscrits per a encerclar la Caixa l’Onze de Setembre i relata la negociació que mantingué amb l’Assemblea per la cadena. Reconeix que se’n va a Berlín a l’octubre, tot un any, però deixa clar que no és cap fugida, que no pensa plegar i que tornarà cada vegada que calgui per fer el que calgui. ‘Pensar que ens en sortirem sense una ruptura és utòpic’, etziba. I també denuncia una campanya en contra seva orquestrada des de l’estat espanyol que ja ha saltat a internet.
—Vau dir que al setembre decidiríeu si la primera fase de Procés Constituent havia quallat. L’objectiu era arribar a les cent mil adhesions, però de moment només en teniu quaranta-dues mil. Ha quallat, realment?
—Sí que ha quallat. El balanç fins ara és molt positiu. Jo sempre vaig parlar, des del principi, d’aquest número, les cent mil persones adherides, per situar un criteri. El que buscava la xifra era un impacte capaç de transformar. És a dir, que no fos res testimonial, que Procés Constituent no fos un toc d’atenció i prou, sinó que fos un moviment de ruptura amb el potencial de presentar-se a les properes eleccions, quan siguin, per ser majoritari i convocar aquesta assemblea constituent. L’objectiu continua essent el mateix. És cert que no som als cent mil, però en canvi valorem molt el que en podríem dir l’arrelament en el territori. Podríem tenir un número molt més alt de signatures sense estructuració d’assemblees locals, però seríem més febles que ara, en aquesta primera fase d’arrencada. Ja hi ha vuitanta assemblees locals. Aquestes assemblees representen el territori i, a més, una cosa que hem valorat des del principi, reflecteixen pluralitat i diversitat.
—Per tant, us vau excedir en el càlcul? Malgrat això, el Procés Constituent continuarà?
—Sí, perquè la part de l’arrelament vol dir les persones disposades a treballar pel procés. I aquestes quaranta-dues mil signatures no són signatures fantasma, perquè cal valorar les persones que han dit que hi volen col·laborar, fins i tot econòmicament. I en això la gent ja ha respost.
—No hi ha un punt de decepció o fracàs pel fet de quedar-vos lluny dels cent mil que demanàveu?
—No, jo personalment no me’n sento gens, de decebuda. I pel que es percep a les reunions que hem fet, hi ha una gran expectativa. I aquest és el repte. Ara cal mantenir-la, eixamplar-la, aprofundir-la, perquè no quedi en foc d’encenalls. Ara no és el moment d’abandonar, el Procés Constituent ha de continuar per no trencar aquestes expectatives, que són fortes i il·lusionadores. El 13 d’octubre farem un gran acte de presentació pública a Barcelona, que si tot va bé serà a la plaça de Catalunya. Hi presentarem les dues campanyes del nou curs, que ara encara no puc explicar. Però servirà per dir que sí, que ha quallat la primera fase i que continuem. Esperem que sigui un acte multitudinari. Serà obert a tothom i lògicament hi convocarem especialment els quaranta-dos mil inscrits. És a dir, malgrat les xifres, és poc adequat dir que no hem quallat, perquè només que vinguin cinc mil persones o sis mil a la plaça de Catalunya ja significarà que tenim una capacitat de convocatòria a la qual pocs moviments polítics d’aquest país poden aspirar.
‘Entenem que formem part del moviment català cap a la independència i fem una proposta particular que suma’
—Abans del 13 d’octubre hi ha una altra fita: l’Onze de Setembre. Voleu encerclar la Caixa. Per què la Caixa?
—La Caixa és la institució financera més forta del nostre país. No hem triat la Caixa perquè hagi fet res que altres institucions financeres no hagin fet, sinó perquè és la més potent i representativa. I perquè ens consta que aquesta aliança que critiquem entre poder polític i poder financer hi és present. No sé si tots i no puc aportar dades concretes, però sabem que els grans partits catalans tenen deutes amb la Caixa o, com a mínim, amb el poder financer. No és una cosa d’aquí, passa a tot arreu. Però això és una de les perversions del sistema.
—També dieu a la convocatòria que ho feu perquè la Caixa s’oposa al procés sobiranista.
—Hem triat la Caixa realment perquè representa el poder financer del nostre país. Un poder financer que ens ha portat a la crisi actual. Encerclar la caixa era la millor opció, la més visible per a un dia com l’Onze de Setembre. Volem confrontar-nos també amb el poder financer. Nosaltres no volem parlar d’una independència sense parlar del que farà aquesta independència. Volem que la gent pugui dir que val la pena viure-hi, en aquesta nova societat. Per tant, és una manera de confrontació amb el poder financer. Però efectivament hi ha uns poders fàctics econòmics catalans, o almenys d’origen català, perquè no sé si la Caixa és gaire catalana, que han oposat resistència al procés sobiranista perquè els interessa mantenir l’aliança política amb Espanya. I això també s’ha de denunciar. A nivell real, són els impediments més forts. No són de tipus ideològic sinó de tipus d’interès.
—Tenint en compte que la Via Catalana encara no és plena, no podria semblar que promoure una altra cadena era posar-ho una mica més difícil?
—A mi em va trucar l’Àngels Folch de l’Assemblea i ens vam veure al monestir. Em va fer una proposta perquè Procés Constituent fos a la Via Catalana, com volen que hi siguin molts altres col·lectius, perquè han buscat la màxima transversalitat. Jo li vaig dir que sí, però que havíem de triar un lloc en què es fes visible la diversitat i que una bona idea seria fer un llaç en algun edifici emblemàtic. Ho vam deixar per debatre en una segona reunió amb més gent que també es va fer aquí al monestir, en la qual hi havia la Carme Forcadell, en Pere Pugès, l’Àngels Folch, l’Ignasi Termes, en Josep Maria Antentas, l’Arcadi Oliveres i jo mateixa. També hi havia en Matthew Wells, el periodista de la BBC que em fa un reportatge i va aprofitar per fer una entrevista a la Carme. En aquesta reunió vam expressar que acceptàvem la invitació de l’ANC però que ho volíem fer amb aquest tret distintiu: encerclant la Caixa, que és el que havíem aprovat a la nostra assemblea de promotors. I ells van dir que els semblava perfecte, i fins i tot es van oferir a parlar amb la guàrdia urbana, però vam quedar que ja ho faríem nosaltres. Es tractava de trobar l’equilibri i crec que el que fa l’ANC ho reflecteix bé. És a dir, ells volen promocionar i consideren positiva la diversitat, però especifiquen que, com a ANC, es responsabilitzen només d’un traçat concret, que és el traçat original.
—Per tant, la vostra cadena forma part de la Via Catalana o no?
—És una forma de col·laboració pactada i acceptada entre ANC i Procés Constituent. Ens unirem en un punt a la cadena principal. No volem fer res paral·lel en el sentit de separar, al contrari. Nosaltres entenem que formem part del moviment català cap a la independència i fem una proposta particular que suma.
—Necessiteu 2.500 persones i de moment només en teniu 1.600. No sembla fàcil tampoc d’omplir, aquesta cadena…
—No, però crec hi podem arribar. Comptem que els últims dies hi haurà inscripcions. I, en realitat, el llaç a la Caixa ja el tenim cobert. En tot cas, ens falta omplir la part que arribaria a la plaça de Francesc Macià. Però per envoltar la Caixa ja tenim prou gent. I jo crec que potser arribarem a omplir-ho tot. No ho veig pas inviable. En qualsevol cas, l’objectiu, que era fer un gruix al voltant de la Caixa i empalmar amb la cadena de l’ANC, ja el tenim assegurat.
‘La declaració unilateral d’independència és la via més plausible’
—En el camp nacional, us heu declarat partidaris de la declaració unilateral d’independència.
—És que les altres opcions no les veig gaire plausibles. O al revés: la declaració unilateral d’independència és la via més plausible. Podria ser que no ens deixessin fer el referèndum, però també podria ser que el féssim i que igualment calgués una declaració unilateral després de fer-lo. Si el govern espanyol, un cop fet el referèndum, digués: ‘Aquí hi ha una voluntat democràtica i ens correspon respectar-la’, aleshores seríem en un altre escenari, però de trucs legals i d’intents de declarar anticonstitucional qualsevol pas que es fa n’han fets molts. Imagineu-vos que fem un referèndum, amb una pregunta prou oberta com perquè es pugui fer, però després potser el resultat es vol concretar amb un nou pacte, amb un nou intent de frenar el procés, etc. D’aquesta mena de trucs me n’imagino tants com vulgueu. Per mi, si la voluntat popular és clara, qui faci de portaveu d’aquesta voluntat ha d’estar disposat a portar-la fins a les últimes conseqüències, que en el cas de la independència és la declaració unilateral.
—Abans, a la primavera, tenim eleccions europees. Demanareu el vot per algun partit? Quin paper hi jugareu?
—No puc avançar res perquè ho hem de discutir, però sí que ens haurem de significar perquè ja ens hem presentat públicament i per tant haurem de tenir una posició clara. Prendrem partit.
—I en la consulta?
—Us he de donar de moment una resposta vaga, però és que no en puc donar una altra. Tant en les europees com en el referèndum, el que hem de discernir és quin és el millor ús que podem fer d’aquesta força que tenim sempre en la direcció de fer visible l’aspecte social, sense abandonar l’aspecte nacional i sense abandonar la voluntat unitària. I tot plegat, sense rebaixar els objectius. I no rebaixant-los, fem mà estesa de la manera més transversal possible a tothom. És un repte gran, tant per a les eleccions europees com per a la consulta. Ara, si ens en sortim o no, si trobem el gest correcte, que diu en Lluís Llach, és una altra cosa. Córrer riscos forma part del procés.
‘La CUP és l’única força amb voluntat clarament rupturista com nosaltres’
—Vau néixer amb la voluntat de fer una candidatura unitària per a unes eleccions. Com avança aquest propòsit?
—De moment hem fet contactes cordials amb la majoria de partits però no hem establert cap estratègia concreta per associar-nos amb uns o amb altres. En canvi, ens sembla que tenim molta feina per consolidar la base i encara més l’arrelament al territori. Perquè per arribar a ser majoritaris en unes futures eleccions, de feina en tenim molta. L’altre dia vaig dir que havíem començat quatre, després vam ser quaranta, ara som quaranta mil i encara hem de ser quatre-cents mil i al final quatre milions. Si no, no hi arribem.
—Arcadi Oliveres deia que si Procés Constituent no aconseguia sumar amb ICV, la CUP, els moviments socials i també certs sectors d’Esquerra i del PSC, hauria fracassat.
—Bé, jo ho matisaria una mica. No ho tinc tan clar. És evident que hi ha forces polítiques que no podem ignorar de cap manera, i en aquest cas penso en la CUP, perquè és l’única força amb voluntat clarament rupturista com nosaltres, però hi ha un gran potencial social de persones que no han votat i que no són militants amb carnet de cap partit. Jo no penso en aparells de partit. Si hi pensés ja no m’hi hauria posat. En canvi, sí que penso en tot aquesta gent que no és militant de cap partit i en tota la gent que no va a votar o que ha fluctuat en el vot i està desencisada. Aquest és el nostre interlocutor principal. Això no vol dir que no parlem amb els partits, però hem d’oblidar-nos tots plegats dels interessos de partit.
—Mencioneu la CUP de manera especial…
—Sí, sempre els distingeixo, perquè han volgut tenir voluntat de ruptura des del principi. Ells es pregunten: ‘Com aconseguim un canvi de sistema?’ Ells i nosaltres tenim aquest objectiu comú. En canvi, hi ha altres partits d’esquerres que han vist possible funcionar en el sistema actual. És una diferència bastant fonamental. Ara, com tot, pot canviar.
‘Procés Constituent haurà de tenir programa per governar mentre l’assemblea constituent treballi en la constitució’
—Pel que dieu, a banda dels fets que aniran succeint, i tot fa pensar que seran ràpids, Procés Constituent té un calendari propi. Quin és aquest calendari i quin és el full de ruta?
—Sí, exacte. I això és un aspecte que no ha quedat prou clar. L’objectiu de Procés Constituent és guanyar unes eleccions amb una candidatura unitària, dissoldre el parlament i convocar una assemblea constituent, que haurà de redactar una constitució. Aquesta constitució es posa a votació en referèndum i, si s’aprova, ja tenim un nou marc per al nou país. Aleshores es convocarien eleccions perquè els partits, nous o antics, entre els quals ja no hi hauria Procés Constituent, poguessin tenir projecte i ser votats en aquest nou marc.
—Qui la formaria, aquesta assemblea constituent?
—Aquest és un dels debats que s’han d’anar fent des d’ara. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Farem unes jornades per analitzar com s’han fet aquests processos en altres països i perquè vinguin constitucionalistes a explicar-nos-ho. Es pot fer en assemblees locals, amb referèndum obert, es pot pensar d’introduir-hi les noves tecnologies perquè els debats que es facin a l’assemblea siguin seguits i fins i tot votats per tota la població. És un tema prou complex i alhora prou central perquè requereixi molta atenció i dedicació. El que hem d’evitar és que fem un gran esforç per a fer tot el procés i que al cap de ben poc els mateixos que hi havia tornin a instal·lar-se als mateixos llocs. I això, no ho oblidem, ja ha passat aquí mateix i no fa pas tants anys.
—I mentre es redactés aquesta constitució, qui governaria?
—Aquesta assemblea constituent tindrà feina per un o dos anys, mentrestant s’haurà de governar i, per tant, Procés Constituent haurà de tenir programa per governar, efectivament. La voluntat de Procés Constituent no és la d’instituir-se en el govern, sinó que és la de passar la pilota al poble, però efectivament caldrà tenir un full de ruta, la primera base del qual són els punts del manifest. Però per això hem creat comissions de treball. De moment, els deu punts del manifest són eslògans i s’han de concretar.
—Un dels països que ha fet un procés semblant és Islàndia. I no sembla pas que se n’hagi sortit gaire bé.
—Sí, més aviat sembla que hagi tornat enrere, oi? Jo sovint parlo de Bolívia, Equador, Veneçuela, i també d’Islàndia. Tots aquests han tingut noves constitucions i en cadascun hi veig avantatges i inconvenients. En el cas d’Islàndia hi ha hagut molta contundència i rapidesa en el procés inicial, però penso que els ha faltat aquest arrelament popular, amb plantejaments de fons, abans de votar la nova constitució. La part de discussió que nosaltres volem promocionar del procés, a Islàndia no sé si s’ha donat tant. Si no m’equivoco la seva assembla constituent ha acabat essent de vint-i-cinc persones. La majoria del teixit de la societat islandesa no ha tingut temps de fer el canvi de xip. I han tornat a votar el partit que hi havia. Esperem que no ens passi, però sempre que et poses en un projecte que val la pena has de comptar amb el risc. De garanties no en tenim i ens pot passar com a Islàndia o com a Bolívia, on hi ha l’anomenada revolució permanent, perquè les noves persones que hi ha al poder tenen la temptació de fer com els d’abans i fer abús de poder.
—Parleu de grans canvis. Grans reptes. Què diríeu als qui us acusin d’utòpics?
—Utòpics? Els utòpics són els que es pensen que sortirem de la crisi d’aquí a un any o dos. La part utòpica és pensar que ens en sortirem sense una ruptura. La CIA fa un informe cada quatre anys en què explica el panorama polític internacional. I l’últim, de fa poc, diu que encara en tenim almenys per deu anys, de crisi europea.
‘Anar a Berlín no vol pas dir que jo ja hagi acabat la meva feina a Procés Constituent’
—Ara que tot just arrenca Procés Constituent us n’aneu un any a Berlín. És una fugida?
—No. Però sí que és el moment de veure que això és seriós, perquè es veurà que aquest procés no ha començat amb dues persones conegudes com l’Arcadi i jo, sinó que és un procés col·lectiu i no gens personalista. A mi m’han fet una oferta a la universitat de Humboldt, que és on vaig fer el postdoc, per anar-hi un curs a ensenyar teologia, en substitució d’una professora. Per a mi és molt interessant. I també és cert que jo no vull fer el pas de la vida monàstica a la vida política, sinó que jo he volgut posar la meva popularitat al servei d’una causa, però és, sempre ha estat, una cosa puntual. És a dir, és un compromís d’uns quants anys. D’altra banda, anar a Berlín no vol pas dir que jo ja hagi acabat la meva feina a Procés Constituent, perquè vindré cada mes a les reunions de promotors. Ara, sí que em sembla que és un procés que ha d’evitar aquests personalismes. Dit això, jo faré el que faci falta. Mireu, abans de marxar, del 20 de setembre al 14 d’octubre, que són els únics dies que seré a Catalunya, tinc un acte cada dia.
‘A Change.org han començat una campanya contra mi, en què demanen la meva suspensió’
—A les xarxes socials aquests dies hem vist una pugna entre el cardenal Cipriani del Perú i vós. Què ha passat? Alguns sectors de l’església la pressionen pel seu activisme?
—Mireu, ara he vist que a Change.org han començat una campanya contra mi, en què demanen la meva suspensió.
—Caram!
—Si, ja porten unes mil signatures contra mi. Però just després em va fer gràcia perquè em va arribar un correu del col·lectiu LGTB de Madrid, amb qui vaig fer una xerrada fa poc, perquè volen fer una campanya contra la campanya que hi ha contra mi. El curiós del cas és que al Perú hi vaig anar a parlar de la Trinitat. Hi anava a descansar i em vaig trobar enmig d’una polèmica. I això va començar a l’estat espanyol. Hi ha alguns grups espanyols que es dediquen a mirar sistemàticament què dic per ficar-me el dit a l’ull. Són poquets, però deuen tenir connexions perquè van avisar el cardenal Cipriani, que no devia saber ni qui era jo, perquè intentés boicotar el curs al qual m’havien convidat al Perú. I, efectivament, el curs es va haver de fer en una altra seu. Però al final va ser bonic perquè als religiosos que m’havien convidat els va saber tant de greu que van fer un acte de desgreuge amb una conferència final al lloc on s’havia d’haver fet el curs. Potser això allà portarà cua, però penso que les conseqüències que pugui tenir allà seran bones, de posicionament de certes maneres de funcionar dins de l’església catòlica. El Vaticà segon és contrari a aquesta mena d’església tan autoritària. El Vaticà segon promou una església dialogant i és una església que no imposa.
—No sempre és així…
—No sempre és així, cert. Però és la meva i és la que jo he conegut i viscut. Si no jo ja no hi fóra.
