03.08.2013 - 06:00
El meu amic i cosí Lluís Ferran de Pol, tot passejant-se pel cementiri d’Arenys de Mar, va adonar-se temps enrera que, al nínxol número u —avui, pel que ens diu el senyor Puig, d’una empresa funerària arenyenca, el tres-cents vuitanta-u—, de l’esmentat cementiri, hi havia una làpida de modest marbre amb una sencilla inscripció en la qual, sota el corrent senyal de la creu, figurava el nom del poeta mallorquí B. Rosselló-Porcel, amb les dates de la naixença i de la mort de l’escriptor, les dates dels anys de l’una i de l’altra, sense mencionar-ne, però, els mesos i els dies, si no m’equivoco. Ferran de Pol em va demanar que contés, a la ‘Vida Parroquial’ de la vila, com el fet s’havia esdevingut. Al·legava, amb tota la raó, que la informació històrica havia de començar a nivell local. Ara provaré amb un involuntari retard, de puntualitzar com i per què les despulles de Rosselló-Pòrcel varen anar a parar a l’indicat cementiri.
B. Rosselló-Pòrcel (en realitat Bartomeu Rosselló i Pòrcel), nascut, segons les dades més dignes de creença, a Ciutat de Mallorca el dia tres d’agost de mil nou-cents tretze, es va morir d’una granúlia gairebé fulminant, una modalitat de tuberculosi aleshores inguarible, el dia cinc de gener de mil nou-cents trenta-vuit, al sanatori del Brull, al Montseny. Hi havia estat traslladat tres o quatre dies abans, des de la ‘Residència d’Estudiants’ de l’autèntica Universitat Autònoma de Barcelona, en una ambulància facilitada pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Amb ell hi anaven Amàlia Tineo i la doctora Pellicer, que havia tingut cura del pacient en el transcurs de la malatia. Seguíem, en un parell o tres d’autos, uns quants amics. El vàrem deixar molt ben install.lat, tranquil i en mans dels millors tècnics del moment, en una blanca, neta, clara i ampla habitació per a ell tot sol, i li vàrem prometre que pujaríem tots al santori, per acompanyar-lo i distreure’l, el vinent diumenge. No hi va haver lloc, i pocs dies més tard, des de l’establiment curatiu, ens varen telefonar que s’havia mort, sense coneixement, després d’una agonia que s’havia prolongat una mica. Amàlia Tineo, Eduard Valentí i jo el vàrem vetllar tota la nit. L’endemà, entrat el matí, es va celebrar l’enterrament, presidit per Antoni M. Sbert, Conseller del Govern de la Generalitat, el doctor Carles Riba i Miquel Àngel Marín, que acomplia un servei o un càrrec molt important al Ministeri d’Estat de la República. Hi havia al seguici, entre alguns altres, Mercè Montañola i Joan Bayo, amics del difunt i nostres. El cadàver va quedar dipositat en un nínxol buit —m’ha estat desprès impossible de recordar-ne el número—, al cementiri del Brull. El títol de propietat de la fornícula i tots els altres papers administratius varen quedar en poder d’Amàlia Tineo. Rosselló no va rebre cap mena d’assistència religiosa, i és quasi segur que, si hagués tingut en les seves darreres hores el cap clar i no hagués experimentat temences l’hauria rebutjada. Com que en aquelles circumstàncies es gaudia —i després, fins al present, també— d’una llibertat perfecta, no era permès de posar a la làpida del nínxol, molt semblant a la del d’Arenys de Mar, el símbol de la creu. En el seu lloc hi varen gravar una flor, d’un dibuix força primari, d’unes característiques per les quals s’endevinava que es proosava d’imitar l’anomenada ‘pensament’ o ‘viola tricolor’.
L’any mil nou-cents cinquanta-vuit Amàlia Tineo va rebre una carta urgent de mossèn Josep Coma i Conill —o Cunil—, aleshores i ara, sembla que amb l’aquiescència de tothom, rector del Brull. En l’escrit li comunicava que el vell cementiri anava a ser enderrocat i que, si no ens moviem, les despulles d’en Rosselló pararien, com és costum —vist el tradicional respecte que aquí tenim per aquestes futileses—, al fossar comú del nou recinte. En saber-ho, jo vaig oferir i proposar que les restes fossin dutes al cementiri d’Arenys de Mar, al nínxol número u, que em pertany, ran mateix de la no gaire bonica però discreta tomba manada construir, perquè hi reposessin les cendres dels seus pares, per Jaume Català i Albosa, bisbe que va ser de Barcelona fins l’any mil vuit-cents noranta-nou, si no m’erro. En el nínxol d’Arenys, si no per estrenar, no es varen tanmateix trobar vestigis apreciables d’inhumacions anteriors.
El matí del dia vint-i-u de febrer de mil nou-cents cinquanta-vuit Amàlia Tineo i Lola Solà, també companya i amiga de tots nosaltres a la remota i enyorada Universitat Autònoma barcelonina, en un cotxe ‘Ford’ de la pròpia Lola Solà, conduït per ella, es varen arribar al Brull, on Mossèn Coma les esperava. En obrir el nínxol d’en Rosselló aquest va ser de seguida identificat pel seu gran crani. No en quedava res més, excepte, potser, algun petit fragment d’os i alguna pols. Mossèn Coma ho va desar tot en una caixa adequada, i ell, Amàlia Tineo i Lola Solà es varen dirigir al cementiri d’Arenys de Mar. Mossèn Coma portava la caixa damunt els genolls. Al cementiri arenyenc els esparava al seu torn, avisat per mi, el meu oncle carnal, germà de la meva mare, Lluís Castelló i Moles. Els designats, amb l’ajut, és clar, d’algun manobre —i endegats per Lluís Castelló els documents i els tràmits oportuns—, col·locaren la caixa en el nou nínxol, que va ser clos d’una manera escaient i no s’ha manipulat mai més. Mossèn Coma va mormolar una curta oració, i així es va acabar el breu acte. El jornaler es va retirar. El rector del Brull va manifestar que es quedava, per unes quantes hores a Arenys, per atendre algun afer del seu interès. Lluís Castelló se’n va anar a casa seva, i Amàlia Tineo i Lola Solà varen retornar, totes dues, en el mateix cotxe de la segona, a la nostra ciutat o a ‘La Creueta’, la hisenda de Lola Solà, al terme de Cabrera de Mataró o Cabrera de Mar. Durant l’estiu d’aquell any, o tal vegada del següent, jo vaig fer posar al nínxol la làpida amb la inscripció que s’hi llegeix sota la creu, en aquelles dates, també amb tota llibertat preceptiva.
Afegiré, per últim, que donem les gràcies al senyor Puig pels seus aclariments en algun detall i pel seu amable tracte. I que la família d’en Rosselló va ser tothora informada del que he explicat i de cada un dels nostres passos. Però se’n van desentendre en absolut, o per delicadesa o per motius que eren, no en dubto pas, plausibles. Vivien aleshores —ara són tots morts—, el pare, el senyor Vicenç Rosselló, la mare, la senyora Francesca Porcel, i Vicenç Rosselló, únic germà, sense descendència, solter, del poeta illenc, les despulles del qual descansaran, una hora o una altra —així fora d’imaginar i de desitjar—, a la ciutat estimada per ell, la del seu orígen.
Salvador Espriu
Barcelona, tretze de maig de 1975
Publicat a la revista ‘Vida Parroquial’ d’Arenys de Mar
