01.08.2013 - 00:00
Quan la gent em pregunta si és veritat que no parlo castellà ho acostumen a fer amb una cara entre desconcert i incomprensió. Això sí, la majoria de gent agraeix el meu aprenentatge de la seva llengua amb un afecte i uns ulls brillants que em fan sentir tan important que em fa vergonya… Però és curiós, perquè si ens ho mirem fredament, no seria el més normal aprendre la llengua pròpia del territori on un se n’hi va a viure? Sembla que gairebé 40 anys després de la caiguda del règim franquista encara no han assumit que la seva llengua ja és -o al menys podria ser- lliure.
Em ve al cap una situació molt reveladora que vaig viure fa poc més d’un any, buscant feina a l’àrea metropolitana de Barcelona. Havia enviat un currículum a una empresa que buscava parlants nadius de l’alemany que parlessin català també, per un servei d’urgències d’atenció telefònica. Quan vaig veure l’anunci vaig pensar: Vaja, em busquen a mi! I sí, em van trucar pocs dies després.
La senyoreta a l’altra banda, per desgràcia, només parlava castellà, així que vaig fer un esforç per fer-me entendre en la seva llengua, perquè aleshores ja m’havien encomanat que millor no parlar en català en segons quines situacions. (És sorprenent amb quina rapidesa assumim els prejudicis lingüístics.) Però al cap d’una estona de conversa prou esperançadora em va preguntar pel meu castellà, perquè al meu CV deia que en tenia un nivell bàsic, només. Jo, sincera i convençuda que això no podia influir en el procés de selecció, ja que buscaven algú que parlés català i alemany, li vaig dir que això era correcte, que no el portava massa bé. Greu error. Amb una frase havia perdut l’accés a la feina. “Moltes gràcies, quan hagis après castellà torna a enviar el CV.” Com? La veritat és que em vaig quedar parada.
Pots llegir l’article sencer a Núvol.
