Quim Torra: ‘El Xammar baluard, íntegre, radical és imbatible’

Ara que fa cent vint-i-cinc anys que va néixer el periodista Eugeni Xammar (1888-1973) i quaranta que es va morir, VilaWeb ho ha volgut commemorar publicant una sèrie de fragments del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘ (Quaderns Crema) durant el mes d’agost. Abans de començar aquesta sèrie, hem volgut parlar amb el principal especialista en la vida i l’obra de Xammar, l’editor, escriptor i advocat Quim Torra, autor de la biografia ‘Periodisme? Permetin!: La vida i els articles d’Eugeni Xammar‘ (Símbol editors, 2008). Reivindicar Xammar és reivindicar un exiliat voluntari que no oblida ni un sol dia el seu país, un catalanista de pedra picada i un periodista d’estil viu, de comunicació eficaç i de llengua genuïna.

—Per què us vau dedicar a recuperar Xammar? Com el vau descobrir?
—Des que vaig llegir un recull d’articles seus titulat ‘Periodisme’, publicat per Quaderns Crema als anys noranta, vaig caure rendit a un autor que em divertia, m’explicava coses i em parlava del meu país des del cosmopolitisme més integral. Després va arribar el ‘Seixanta anys d’anar pel món’ i des d’aleshores vaig resseguir, obsedit, qualsevol indici o notícia que fes referència a Eugeni Xammar. Aprofitant que vaig viure una temporada a Suïssa, vaig arribar-me als arxius de la Societat de Nacions, on ell havia treballat durant els anys vint. Trobar el seu expedient allà em va provocar la darrera i visceral reacció: i si provava de fer-ne la biografia?

—En la biografia que n’heu escrit, envieu el lector a llegir les seves memòries abans de continuar. Quina importància hi doneu?
—Total. És absurd de provar de ser original per tornar a escriure la biografia que el mateix biografiat ha explicat en unes memòries prodigioses, que jo no dubto a comparar amb les de Pla i Segarra, o Hurtado i Ametlla. Així doncs, vaig provar d’escriure el ‘negatiu’ de les seves memòries, un llibre que completés, si fos possible, allò que Xammar apuntava en els ‘Seixanta anys d’anar pel món’: trobar el seu primer article, les cròniques des de Londres, els articles irònics de l’hipòdrom, els del Be Negre, el seu paper a l’exili, etc…

—Xammar va viatjar pel món i el va observar sempre amb ulls catalans. Quines lliçons ens ofereix en un moment com l’actual?
—Que catalanisme i cosmopolitisme han anat sempre de bracet. Jo ja no sé si aquella generació era catalanista per a ser moderna o moderna per a ser catalanista. Però en qualsevol cosa és una generació, amb en Xammar al capdavant, que vol explicar el món des d’un prisma català. A més, Xammar, liberal i conservador, és un personatge fascinant per a entendre la història de Catalunya: catalanista irredempt, mai no cedeix ni un mil·límetre de la seva independència personal i política. I, assumint la desfeta republicana, serà molt crític a l’exili amb els responsables de la República, però sempre al costat de la institució i els símbols de la pàtria. El Xammar baluard, íntegre, radical és imbatible.

—Ha romàs molt de temps amagat i tanmateix és un dels periodistes més importants que ha donat el país. Com és?
—El franquisme va liquidar la tradició periodística catalana. Els Xammar, Cabot, Passarell, Montanyà, Vigo, Ventalló, Tísner, Calders, Obiols, Rodoreda desapareixen d’avui per demà. I els Pla, Sagarra, Soldevila, Gaziel no tenen tribunes on escriure amb normalitat, és a dir, en català. Ha costat molt, moltíssim –de fet, no ho hem aconseguit– de tornar a posar aquella generació en la cadena que lliga una professió. Tampoc no ho hem aconseguit, políticament, per exemple, amb el liberalisme humanista i catalanista dels Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Josep Trueta, Amadeu Hurtado o Antoni Rovira i Virgili. Aquella gent va construir els pilars del país que podem arribar a ser algun dia. Tanmateix, alguns, pocs, joves periodistes durant la transició (Montserrat Roig, Ramon Barnils, Quim Monzó) són els qui el descobreixen, gairebé de nou, sense saber-ne res. Ells fan de pont i, d’alguna manera, trencant amb el franquisme, el recuperen. I caldrà agrair sempre a Jaume Vallcorba, l’editor, que el publiqués i ens permetés de llegir-lo en condicions.

—Teniu predilecció per algun Xammar concret? El jove que descobreix, el cronista de Berlín, el corresponsal de guerra, el traductor en organismes internacionals, el que torna a l’Ametlla després d’anys de voltar…
—A mi m’agrada el Xammar catalanista, exemplar perfecte dels homes d’Acció Catalana: intel·lectual, elegant, irònic… i un fracàs polític total. Els seus articles del Be Negre són antològics, pugilísticament parlant, i els que escriu els darrers anys de l’exili contra els catalans franquistes destil·len àcid. Són brutals. El Xammar polemista feia por –si s’enfrontava a tu–. Sempre, en qualsevol article de Xammar, hi ha un frase extraordinària, un pensament interessant, un toc d’ironia lacerant. I avui encara el podem llegir amb tot el plaer.

—A l’octubre comença la celebració de l’Any Xammar a l’Ametlla del Vallès. Com heu preparat aquesta commemoració?
—Els amics de l’Ajuntament de l’Ametlla han fet una cosa magnífica: sense esperar res de ningú, s’han llançat a explicar-nos i a fer-nos arribar Eugeni Xammar. No és fantàstic? La dramatització del ‘Seixanta anys d’anar pel món’, exposicions, conferències, premis internacionals de periodisme, documentals, etc… Un programa completíssim i amplíssim. Penso que el país farà un pas endavant molt important en la difusió del seu millor corresponsal de tots els temps. I la cosa millor de totes: que Xammar torna a casa per la porta gran.