25.07.2013 - 06:00
‘És impossible de formar part d’una comunitat quan el Poder sempre assumeix que ets un Altre’, afirma Jonas Hasen Khemiri (Estocolm, 1979), un dels escriptors més reconeguts de la seva generació, que és fill de pare tunisià i mare sueca. La seva carta oberta a Beatrice Ask, ministra de Justícia de Suècia, es va publicar en suec al Dagens Nyheter el 13 de març passat. L’article va ser profusament piulat a Escandinàvia i va despertar un intens debat social sobre els límits d’una llei d’immigració sueca que posa sota sospita ciutadans perfectament legals únicament a causa de l’aparença física.
Des d’aleshores la carta de Jonas Hassen Khemiri s’ha publicat en força llengües a tot el món. En anglès al diari The New York Times. A Alemanya al Theater Heute, a França al Courrier International i a Itàlia al Corriere della Sera. La revista Asymptote s’ha proposat de publicar aquesta carta en tantes llengües com sigui possible. Núvol ha estat el primer mitjà de comunicació de publicar-la en català, amb traducció de Julia Sanches i Alba Tomàs Albina. També l’ha recollida en castellà, amb traducció de Beatriz Leal. La carta de Jonas Hassen Khemiri ha estat saludada i repiulada a Catalunya per polítics com Ernest Maragall o David Fernàndez i per organitzacions com SOS Racisme o la UGT.
Benvolguda Beatrice Ask,
Hi ha moltes coses que ens fan diferents: vós vàreu néixer a mitjans dels cinquanta, jo al tombant dels setanta; vós sou dona, jo home; vós vàreu fer carrera política, jo sóc escriptor. Tanmateix, tenim certes coses en comú: tots dos vam estudiar Economia Internacional (sense obtenir-ne el títol); pràcticament duem el mateix pentinat (tot i que tenim el cabell de diferent color) i tots dos som ciutadans de ple dret en aquest país, nascuts dins d’aquestes fronteres, units per l’idioma, la bandera, la història i les infraestructures. Tots dos som iguals davant la llei.
Per això, quan dijous passat, en el programa de ràdio ‘P1 Morgon’, us van preguntar si, en qualitat de ministra de Justícia, us preocupa que la gent –els ciutadans, els que paguen impostos, els votants– declari que ha estat aturada per la policia i que se li ha demanat la documentació només en funció del seu físic –pell fosca, cabells no pas rossos: morens–, em va sorprendre tant que contestéssiu:
‘La percepció que té cadascú de per què m’han interrogat pot, és clar, ser molt personal. Hi ha qui ha estat prèviament imputat d’algun crim i viu amb la sensació que sempre l’interroguen, tot i que pel sol fet de mirar algú no es pugui saber si ha comès o no un crim […]. Per tal de jutjar si la policia ha actuat o no segons les lleis i les normes, s’ha de tenir en compte la perspectiva general.’
És una tria de paraules interessant, ‘prèviament imputat d’algun crim’, perquè això és exactament el que som; som culpables aquells que no provem el contrari. Fins a quin punt la percepció personal legitima el racisme? Quan esdevé discriminació, opressió, violència? Com pot la ‘perspectiva general’ esborrar tantes percepcions personals dels ciutadans?
Us escric amb una sola demanda, Beatrice Ask: m’agradaria que intercanviéssim les nostres pells i vivències. Us hi animeu? Som-hi.
Podeu llegir la carta sencera a Núvol.
