02.07.2013 - 10:23
Demà farà set anys de l’accident del metro de València, un dels més greus d’Europa, que va fer 43 morts i 47 ferits. Durant tot aquest temps, l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol (AV3J) ha sortit al carrer el dia 3 de cada mes per exigir respostes i que es depurin responsabilitats. Els familiars no accepten la versió oficial de l’accident: excés de velocitat i responsabilitat del conductor, mort al sinistre. També denuncien irregularitats en la comissió d’investigació. En els darrers mesos, el suport ciutadà ha crescut, en bona part gràcies al programa de televisió ‘Salvados’. L’ACN ha parlat amb la presidenta de l’AV3J, Beatriz Garrote, sobre aquest aniversari i la nova dimensió social i judicial del cas.
—Després de set anys sortint al carrer cada dia 3, com encara l’associació aquest nou aniversari? En què han variat les vostres reivindicacions arran de les noves informacions?
—Les nostres reivindicacions continuen essent les mateixes. Continuem exigint saber per què varen morir els nostres familiars. L’únic que sabem és que el tren anava molt de pressa i que se’n va culpar el conductor, però no sabem per què el tren anava tan de pressa, si el conductor va patir un desmai, si tenia cap malaltia que l’inhabilités. Per què no hi havia mesures de seguretat de correcció de la velocitat? Quin era l’estat dels vidres, de la via? Totes aquestes qüestions que han anat sortint a la llum però no s’han reflectit en cap informe oficial. També necessitem que s’assumeixin responsabilitats. En tots els accidents que hi ha hagut a Europa i Amèrica sempre hi ha hagut un responsable que ha donat la cara i ha dit que l’accident es devia a aspectes fortuïts però que no hi havia prou seguretat el transport i ha dimitit. Tanmateix la societat valenciana sembla que no es mereix aquest tractament i tots els responsables de la manca de seguretat en l’accident continuaven ocupant els seus càrrecs l’endemà a Metrovalència.
—Durant tot aquest temps s’han conegut noves dades que han fet que aquest accident i la seva polèmica continuï viva. Ha estat aquesta la força per continuar cada dia 3 a la plaça?
—Durant aquests set anys hem sabut que s’han vessat moltes mentides, que hi va haver un informe on s’instruïa als compareixents a la comissió parlamentària sobre què podien i no podien dir. L’informe afectava no només els treballadors de Metrovalència sinó també personalitats de la Generalitat Valenciana. Ens sembla vergonyós i inadmissible que a dia d’avui ningú del govern haja donat la cara per aquest informe. En aquests set anys el nostre objectiu ha estat eixir al carrer, exigint una investigació i que s’assumeixin responsabilitats per totes les mentides que s’han vessat sobre l’accident del metro. No hem tingut molt d’èxit en les nostres reivindicacions però amb aquest esforç constant i la permanència cada dia 3 a la plaça sí que hem aconseguit que l’accident siga més present als mitjans de comunicació ara que no pas un mes després del que va passar.
—Aquestes dades han servit per continuar amb una via judicial que ara mateix manté dues causes obertes. Confieu que la justícia sigui la solució?
—En l’actualitat hi ha dues causes judicials obertes. Una sobre els motius de l’accident i una altra sobre les mentides vessades en la comissió parlamentària. L’associació i els nostres advocats treballem per presentar una querella també en aquesta línia. Valorem de manera molt positiva que s’obrin aquestes possibilitats, però som molt cautes a l’hora de valorar-les, necessitem que es vagi pas a pas i que es vagen reobrint les investigacions. De moment, les rebem amb molta esperança, sobretot quan estem comprovant que l’única manera perquè s’assumisquen responsabilitats polítiques és que algú des de l’àmbit judicial agafe el polític pel bescoll i li faça assumir-les.
—Una de les reivindicacions històriques de l’AV3J era mantenir una reunió amb el president de la Generalitat. Després de la dimissió de Camps, Alberto Fabra us va rebre. Com valoreu aquesta reunió?
—Que Fabra ens rebés va ser un canvi molt positiu. Vàrem passar d’un president que només ens mencionava quan deia que ens duia al cor –en període electoral—, que ens ignorava la resta de l’any i que mai no es va dignar a asseure’s amb nosaltres, a un nou president que quan va arribar ens va dir que sí que ens rebria. El més lamentable va ser que en arribar a la conversa, ja ens va dir que el tractament de l’accident havia estat correcte i que no hi havia res a revisar. Portàvem un dossier amb 500 fulls on explicàvem totes les irregularitats i ni tan sols se’l van mirar.
— Un reportatge recent de televisió també ha fet que la vostra reivindicació agafi noves dimensions. Com valoreu aquesta repercussió?
—L’èxit de l’associació de víctimes ha estat romandre al llarg d’aquest anys, però sense un ‘Salvados’, que en aquest moment té una repercussió que no té cap altre programa, no viuríem el que vivim aquests darrers mesos. En les darreres concentracions, la plaça ha estat plena. És molt emocionant i emotiu el canvi de les concentracions d’abans i després. També ho són les noves vies judicials que s’han obert arran del programa i, sobretot, la nova sensibilitat que ha adoptat la societat.
—Abans d’aquest canvi d’actitud, en algun moment havíeu sentit que la societat valenciana us deixava sols?
—A les concentracions que fèiem cada dia 3, poques vegades érem més de 200. Als aniversaris una mica més de gent. Ens hem sentit molt sols. No només ens ha abandonat la societat valenciana sinó que tots els agents socials han fallat en aquest tema. Els mitjans de comunicació, que no li han donat la importància que mereixia un fet tan tràgic; l’oposició, que no ha sabut dur el debat a l’àmbit estatal; el sistema judicial, que ha delimitat una vegada i una altra la investigació a l’errada humana sense veure què hi podria haver al darrere. També som molt conscients que això ha passat perquè som una societat que només quan ens veiem afectats en primera persona reaccionem davant un fet. No podem criticar allò que ens hem convertit com a societat. Hem tolerat casos de corrupció, de malversació, gairebé ens hem acostumat, però el més dramàtic d’aquest cas és que hi va haver 43 persones mortes i ni tan sols en aquest fet tan dramàtic la societat va tenir el coratge i la capacitat de despertar i donar la cara. Això va ser una cosa especialment dolorosa per a nosaltres.
