El malestar creixent de la cultura

Fa pocs dies que Joan M. Minguet va aixecar una gran polseguera des del seu bloc amb l’article ‘Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?’. Acostumat a la vida d’historiador de l’art i de president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), els milers de lectors el van sorprendre. Havia posat el dit a la nafra i, tot d’una, havia despertat el món cultural del seu apàtic estat de somnolència? Havia dit allò que ningú no gosava dir? Donava forma, amb veu crítica, a allò que enmig d’un silenci espès comença a definir-se com el malestar de la cultura? Era subjecte indirecte de l’èxit de Bibiana Ballbè? Fos què fos, el bloc va tenir milers de lectors que van escampar la bona nova arreu: el debat podia renéixer i, per més mal que la crisi hagués fet a la cultura, les paraules tornaven a tenir poder. Hi havia discurs. En aquesta entrevista l’hem convidat a descabdellar el seu, de discurs, i n’han sortit moltes reflexions de pes: al president la Generalitat li interessa la cultura? Mascarell fa una política que es podria anomenar retòrica cultural? A Convergència no li interessa l’art contemporani? Per què a Barcelona no vénen les grans exposicions europees? Què en pensa ERC, de la política de Mascarell? La duresa del debat presentat per Minguet no té aire de derrota. Les clatellades hi són, la ideologia també. El malestar creix amb deler d’esberlar el silenci i de fer sortir el brogit del diàleg per les clivelles.

—Amb el vostre article ‘Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?’ heu posat el dit a la nafra?

—Crec que hi ha hagut gent que no m’ha entès bé, o no m’ha volgut entendre. Amb l’article jo no pretenia criticar la professionalitat de persones com en Toni Soler, en Miquel Calçada o la Bibiana Ballbè. Critico o, en tot cas, poso sobre la taula el fet que, institucionalment, la Generalitat hagi agafat aquestes persones mediàtiques com a transmissors de cultura. El meu article va sobre la Generalitat, no sobre aquestes persones. Hi faig referència com a símptoma, precisament perquè vull ser respectuós amb elles. Jo no veig malament que en una televisió pública hi hagi broma i riota. Ara, no m’agrada que el Departament de Cultura impulsi el desplegament de la cultura d’aquesta manera. Això no passa enlloc més. També vull fer una reflexió que és molt senzilla: quan un humorista que crítica el poder aconsegueix que el poder li encarregui la direcció d’un esdeveniment com la celebració del 1714 és que alguna cosa va malament; el paper que ha de tenir la ironia com a presa de posició s’ha perdut. Jo sóc historiador i la història demostra que quan els qui van contra el sistema reben premis, distincions i encàrrecs vol dir que el sistema els absorbeix.

—Hi ha poca crítica cultural?

—Tradicionalment, el món de la cultura havia estat fonamental per a la reflexió crítica, per a donar resposta d’on som i cap on anem. Ara, en canvi, vivim un procés històric per a crear un estat propi i, des de l’àmbit cultural, no s’hi fa cap. Hi ha un silenci que preocupa. Hem de saber quina cultura volen els partits polítics per a aquest possible nou estat català. Jo em pregunto en veu alta quina política cultural vol Esquerra Republicana per a una Catalunya independent, però abans també seria bo que digués què pensa aquest partit de la política que fa el conseller Ferran Mascarell. Són tan silenciosos que no sabem ni això. Tothom fa frases fetes sense contingut. La conselleria pren decisions i caldria que sabéssim quines són bones i quines no, a parer d’ells. Per sort, l’altre dia vaig veure una intervenció esplèndida de Dolors Camats al parlament – jo no sóc del seu partit ni de cap– que feia preguntes i proposava accions sobre el món de la cultura. Ja era hora.

—El creador té espai en el món actual?

—Vivim en una època on és impossible de menystenir la cultura de masses, seria absurd. Els noucentistes, l’any 1911 ho van intentar i van fracassar fent una campanya contra el cinema. Hi ha llenguatges i registres que encaixen amb la indústria, com el cinema, i n’hi ha que no. Sembla que la nostra conselleria té la idea que tota la cultura s’ha d’interpretar com un aspecte industrial, i no és cert. No podem eliminar la càrrega individual, la càrrega del creador. La creació necessita uns àmbits de difusió petits, això es veu molt clarament en les arts visuals. A partir de la Segona Guerra Mundial, els artistes treballen en àmbits petits: ajuntaments, galeries petites… I després van pujant cap a les fires i galeries grans, fins que arriben als museus. Els artistes no són industrials, no són emprenedors. Són artistes. No podem fagocitar la figura de l’artista amb aquesta idea de la indústria.

—Aquest debat no te’l trobes gaire sovint.

—Des que el conseller Mascarell va aplicar la llei Òmnibus a la cultura ha quedat molt clar que ell tendeix cap a aquest model. Els artistes han de passar per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). I això que hi ha molts sectors que volem que es replantegi aquest model de l’artista com a empresari, però el govern no accepta ni tan sols el diàleg. Potser el president de la Generalitat no en té consciència, potser a ell no li arriba, però avui hi ha un malestar de la cultura per la manera com la conselleria gestiona aquesta crisi i per les prioritats que marca amb aquest pressupost cada vegada més minvat. Hi ha malestar per les decisions que es prenen. No hem d’oblidar que les decisions en matèria cultural són decisions ideològiques, com ho és tot en el món de la política. Aquests darrers mesos, des de la societat civil, hi ha moltes iniciatives per a parlar-ne (Marea Roja, Plataforma No Retalleu la Cultura, les desinències del moviment dels indignats…) i es nota que el malestar creix.

—L’art és un dels sectors més tocats per la crisi?

—Sí, perquè a part el factor econòmic tenim molt poc prestigi social. Amb l’art contemporani tothom s’hi atreveix. S’estrena una òpera o una obra de teatre que costa molts diners i la gent ho accepta com un fet natural. En canvi, quan es parla de les arts visuals tothom en fa riota o es veu amb cor d’opinar-ne. No fa gaire va passar amb l’escultura d’en Toni Llena, que és un dels artistes catalans contemporanis més interessants. Quan es va inaugurar el monument dels castellers a la plaça de Sant Miquel de Barcelona tothom s’hi va atrevir, i sort que l’alcalde Trías va mantenir el compromís de tirar-lo endavant. Evidentment que la cultura ha de ser subjecta a crítica, però no pot ser que tots els diners esmerçats en les arts visuals siguin criticats i ningú no digui si són oportunes moltes de les activitats que es fan, per no esmentar el cas del Centenari de l’Espriu, en què s’han pagat uns sous extraordinaris. Els polítics haurien de jugar fort a favor dels centres d’art emergent, com ara l’Espai Zero d’Olot, o Can Felipa, o Can Xalant de Mataró, o el Centre d’Art de Tarragona. Per contra, els van tancant o reconvertint en espais d’exposicions. La cultura ha d’anar de baix cap amunt.

—Es per això que vàreu ser molt crític amb el tancament del Canòdrom?

—Quan un govern que comença arrasa tot allò que s’havia pactat prèviament, desconcerta molt. Ara es tanquen moltes coses que s’havien construït i les alternatives que es donen sovint són retòriques. El Canòdrom sorgeix després d’una llarga controvèrsia i molt diàleg amb el conseller Tresserras. Hi ha la promesa que Barcelona tindrà allò que tenen totes les capitals europees del món, una Kuntshalle. Un lloc on els artistes nous puguin exposar la seva obra. Quan arriba Convergència a la Generalitat i a l’ajuntament, de cop es diu que això no pot existir. Però hi havia un director que havia guanyat un concurs públic, hi havia un pressupost, només faltava una partida poc significativa… Què passa, doncs? Potser és que al govern de Convergència l’art contemporani no li interessa? Ha passat a Olot, a Mataró, sembla que s’ha aturat el tancament de Can Felipa. Tot plegat fa pensar que el govern actual no defensa l’art contemporani ni tampoc la creació. El president de la Generalitat parla molt de cultura catalana, però no crec que li interessi gaire, la cultura. Només cal mirar els fets. Cal recordar que el conseller de Cultura actual, Ferran Mascarell, va ser la quarta opció en el primer govern Mas. Ara li deixen fer tot allò que vol. Per tant, hi ha dubtes seriosos de si realment el president de la Generalitat té una visió clara de quina política cultural cal fer. Perquè hi ha una cosa clara: les altres persones a qui va proposar el càrrec – i que al sector tots coneixem– haurien tingut polítiques ben diferents del conseller Mascarell.

—Però l’Ajuntament de Barcelona va obrir Fabra i Coats. No és equivalent?

—Què consti que l’Ajuntament de Barcelona té una política cultural molt més dialogant que la Generalitat, però Fabra i Coats no és una Kuntshalle. És un centre d’exposicions. Can Felipa, amb un pressupost irrisori, actua més com a centre de creació. Quan van decidir d’obrir Fabra i Coats hi va tornar a haver la indefinició tan característica d’aquest govern. Es va dir que penjaria del MACBA, després va ser que no i ara la programació penja directament de l’ICUB.

—Abans heu dit que al president de la Generalitat no li interessava la cultura?

—L’Arnau Puig, que és un home prestigiós, va explicar que quan ell era president de l’ACCA el president Pujol, en una reunió, els havia dit: ‘No sé per què us poseu tan forts amb la defensa dels artistes joves, perquè el temps fa que els artistes joves bons surin i els altres s’enfonsin.’ La idea és extraordinària perquè demostra que l’art contemporani va interessar molt poc a Pujol. Si analitzem els seus discursos, ell sempre ha parlat del romànic, de Miró, de Dalí i de Tàpies i alguna vegada de Picasso, perquè va viure a Barcelona. No parla mai dels artistes dels seu temps. Jo faig la broma que si els presidents de la Generalitat de la democràcia i els seus respectius consellers de Cultura haguessin viscut a la Florència renaixentista, la Galeria dels Ufficci no existiria, perquè no haurien tingut cura dels artistes del present, del seu present. I això és gravíssim, i t’ho dic com a historiador de l’art. L’art és una cosa viva i no podem viure permanentment del passat. Ha d’haver-hi nova gent i nous pensaments que es vagin retroalimentant.

—Barcelona ha perdut la centralitat en el món de l’art?

—Ens trobem en una situació contradictòria. Per una banda tenim més turisme que mai que omple alguns museus, i per una altra es va perdent la possibilitat de veure grans exposicions. Hi ha qui diu que les exposicions no fan falta, i això no és cert. Les bones exposicions no són perquè tu vagis simplement a gaudir d’ una peça determinada, són per a generar pensament a través d’aquelles obres visuals, del recorregut que proposen, de la paraula que genera tot plegat. Les exposicions són un fenomen interessantíssim que assenyala el bon estat d’un sistema cultural. Barcelona ha perdut molt, però sóc optimista perquè s’ha d’acabar sortint d’aquesta paràlisi. Aquest dies al Caixafòrum hi ha tres exposicions magnífiques. Penjar exclusivament d’una única entitat financera per fer coses interessants no és el que hauria de ser. Quan vas a Madrid, observes que allà el diner (el poder del diner) ofereix sovint moltes exposicions interessants.

—Per exemple la de Dalí, que han vist a París i a Madrid, però que no vindrà a Barcelona.

—Mal m’està de dir-ho, perquè hi he participat, però l’exposició és interessantísima. És una revisió del personatge i en presenta noves lectures que han sorgit aquests últims anys. Per exemple, es contempla clarament la seva vinculació amb el franquisme, però no de manera demagògica. Per més què ideològicament pugui ser condemnat per haver flirtejat amb la dictadura, s’analitza aquest període sense prejudicis. Tot això, que és molt interessant, es veu a Madrid, però no es podrà veure a Catalunya. Diuen que és una exposició molt cara. I jo em pregunto: els diners que s’han estalviat de no portar-la on s’han invertit?

—La burgesia catalana ha dimitit també les seves responsabilitats en el món de la cultura?

—Primer hauria de dir, com a historiador de la cultura catalana, que bona part de la burgesia catalana que s’omple la boca de paraules patriòtiques ha anteposat moltes vegades els seus privilegis econòmics i socials a la salvaguarda d’una cultura autòctona. D’una altra banda, una part de la burgesia catalana ha tingut molt mal olfacte a l’hora de col·leccionar obres d’art. Per exemple, van deixar passar Miró i Dalí mentre compraven obres d’artistes que avui a penes reconeixem. Avui? Tinc la modesta impressió que bona part de la burgesia catalana continua pensant que la cultura del país no és cap prioritat.

—Abans ha parlat de retòrica, n’hi ha un excés?

—Amb tota la humilitat, jo ben mirat només sóc un modest historiador o analista de l’art, considero que la política del conseller Mascarell, que és un gran orador, sovint queda reduïda a la retòrica. Grans paraules i poques coses concretes. Es presenten molts projectes, com va ser el de l’esplanada de Montjuïc, que queden en no res. Quan en Nani Riera era regidor de Cultura de Cornellà de Llobregat deia que ‘tot allò que no té partida pressupostària no existeix’. Crea malestar que es facin conferències de premsa presentant projectes que no se sap on van. L’últim cas és el de Santa Mònica, que dirigia en Vicenç Altaió des del 2009 i decideixen de cancel·lar-lo. Quan es comença a parlar de les alternatives, el senyor Jordi Sellas parla de DJ i rectifiquen; que no hi hauria director, sinó un gerent, i rectifiquen. Finalment hi haurà la Conxita Oliver de directora, a qui desitjo tota la sort, és clar… O sigui que primer s’anuncia la clatellada i després hi ha un període de balbuceig i de dubtes, com si l’únic que fos clar és que es volen tancar determinades coses. No voldria pensar que encara sigui una cosa pitjor que la retòrica, que tot plegat sigui improvisació.

—Trobarem a faltar Santa Mònica?

—Em consta que hi ha una colla de projectes que queden a l’aire i sembla que no hi ha cap centre que els pugui acollir perquè el Centre d’Art Santa Mònica havia aconseguit de tenir un perfil propi en la seva indefinició, si se’m permet la paradoxa. Hi havia pensament, ciència, art, coses mediàtiques. Es va aconseguir un centre atípic ple d’iniciatives que serà substituït per un centre que encara no sabem què ens oferirà. Fa pocs dies, en el comiat del Vicenç Altaió, el conseller demanava tres mesos ‘de gràcia’. Els hi haurem de concedir, és clar.

—I vós quina política cultural faríeu?

—No crec que em correspongui a mi de què cal fer. Jo simplement reivindico la necessitat del debat i del diàleg amb el sector de la cultura. No que et convoquin a un despatx per informar de les decisions que s’han pres, sinó que es procuri consensuar allò que es pot fer, com havia estat tradició en unes altres èpoques de la conselleria de Cultura. I més ara, quan les retallades ofeguen el sector.

—Però quin és el marc que us agradaria?

—Que s’aprofundís en l’antic model de Consell de les Arts, més similar al del British Council. Que es milloressin les coses que es van fer malament, que n’hi havia. El model era vàlid, calia aportar-hi tot allò que els mateixos membres de l’antic plenari van dir que anava malament. Però el model era vàlid: tendir a una cosa que és fonamental, que és aïllar la cultura del dia a dia de la política institucional. No hem de permetre tornar a burocratitzar el món de la cultura i que torni a dependre dels polítics de torn i dels funcionaris. Aquesta és una realitat frustrant. Diuen que Josep M. Bricall, arran de la supressió del primer CoNCA, va dir que aquest país no deixa d’aprofitar les ocasions que se li presenten per recular.

—I per a canviar, què caldria?

—M’agradaria que la cultura pogués viure en llibertat, amb més diàleg i amb més pressupost. Què des de la política professional s’expliqués que no únicament l’ensenyament i la sanitat són imprescindibles, sinó que la cultura és una primera necessitat. Un país sense una base cultural, en el sentit ampli del terme, no pot anar endavant. I l’horitzó d’una Catalunya independent sense un debat fort sobre la cultura fa una mica de por.