29.06.2013 - 06:00
Alfons López Tena va fer ‘un pas al costat’ després de les eleccions del 25-N, en què Solidaritat Catalana per la Independència va quedar fora del parlament, sense haver obtingut el resultat que esperava. Ara, més de mig any després, concedeix la primera entrevista. Hi explica els recels que li suscita el procés sobiranista engegat. Considera que el ritme amb què es fan els passos és massa lent, ‘caribenc’, i critica que CiU i ERC incompleixen els compromisos del pacte subscrit a començament d’any.
—Hi teniu confiança, que Catalunya pugui ser independent aviat?
—Dependrà de com la gent reaccioni quan arribi el desembre, no hi hagi llei de consultes i hi hagi una ofensiva espanyola. Llavors, què proposaran CiU i ERC? Perquè si fins ara no hi ha hagut una explosió social a Catalunya és perquè hi ha il·lusió i esperança d’aconseguir la independència. Això dependrà de com reaccioni la gent. Només si el poble de Catalunya pren el seu destí, si el té a les seves mans, tindrem la independència. Si ho delega en la casta política existent ja veiem què passa, hi ha un ritme caribenc cap al fracàs.
—Es van fent coses. Ara tenim el Pacte Nacional pel Dret de Decidir. Per què no hi és Solidaritat?
—Perquè Mas es va negar a convocar-nos. No ens hi va convidar. De la mateixa manera que amb el Consell Assessor de la Transició Nacional, vam expressar la predisposició a ser-hi i a col·laborar-hi i no hi va haver cap mena de resposta.
—Malgrat això, trobeu que el Pacte Nacional és un bon instrument?
—Ja ho veurem. L’únic acord que es va prendre en aquella reunió va ser que el senyor Rigol faria un text i que es donaria cobertura a l’incompliment del pacte de govern per part de CiU i ERC, enviant una carta a Rajoy. Pels seus fets els coneixereu. Esperem que, a diferència dels altres organismes, d’aquest se’n sàpiga alguna cosa més que una foto. Però de moment hi ha forces que n’han quedat excloses, com Solidaritat i Arran. I els socialistes s’han negat a incorporar-s’hi. I tot això per a què? Perquè el poble de Catalunya pugui decidir sobre què?
—Per a decidir sobre el futur polític.
—El futur polític de Catalunya en quin sentit? Això no es fa explícit.
—Ara vindrà la concreció d’això.
—La concreció d’això era en el pacte de govern entre CiU i ERC, en què es comprometien a fer-ho durant el primer semestre del 2013. I sembla evident que aquell compromís l’incompleixen. Era el compromís de portar al Parlament de Catalunya la pregunta del referèndum, perquè fos aprovada, i enviar-la al congrés espanyol perquè autoritzés la convocatòria del referèndum, tal com diu la llei catalana de referèndums i tal com es van comprometre CiU i ERC.
—El pacte textualment no diu això, sinó que remet a la llei de referèndums.
—Sí que ho diu. Mira la llei de referèndums. El pacte diu que en el primer semestre del 2013 es demanaria l’autorització per convocar un referèndum, segons aquesta llei. I la llei diu que un referèndum es fa perquè el porten al parlament o bé el govern de la Generalitat o bé dos grups parlamentaris. I una de les coses que han de portar és la pregunta; el parlament ho vota i si s’aprova es porta al govern espanyol. Mas i Junqueras van assumir aquest compromís. Si ara l’incompleixen, quina credibilitat té cap mena de promesa, de proposta o de projecte?
—Mas diu que la pregunta s’ha de consensuar més endavant.
—Però ells es van donar sis mesos. L’únic compromís immediat era aprovar una declaració de sobirania, cosa que van fer. Però en el cas de la pregunta, es van donar sis mesos per a determinar-la i portar-la al parlament. Què han fet aquests sis mesos? No n’han tingut prou? Que s’expliquin. Si les explicacions que donessin fossin raonables, les acceptaríem.
—Trobeu raonables els terminis que marca el pacte de CiU i ERC per a fer la consulta? Preparació el 2013 i consulta el 2014.
—Constato que han passat més de nou mesos des de la manifestació de l’Onze de Setembre, més de sis mesos des del pacte de govern entre CDC, UDC i ERC i no hi ha hagut cap resultat. L’única cosa que s’ha fet és una declaració de sobirania, que ha quedat suspesa pel Tribunal Constitucional. Per tant, aquesta declaració de sobirania no existeix. El primer semestre havien de portar al parlament la pregunta i la proposta de referèndum per traslladar-les al govern espanyol. La situació d’ara posa una ombra de dubte sobre tot. I juguen exactament a això. I la llei de consultes que tramiten ara ja era feta en la legislatura anterior. I quan l’aprovin serà suspesa pel TC.
—Diuen que és una estratègia d’anar cremant etapes i de demostrar que s’ha intentat tot.
—Sí, a un ritme caribenc.
—Durant el 2013, que és el que diu el pacte.
—El primer semestre del 2013, que és el termini per presentar la pregunta.
—Però per a la llei de consultes hi ha tot el 2013, segons el pacte.
—Si han incomplert un compromís qui ens assegura que no faran igual amb els altres? Quina credibilitat tenen? Un cop acabat aquest ritme caribenc, cap al mes de novembre, quedarà suspesa la llei de consultes pel TC. I llavors, què oferiran CDC, UDC i ERC?
—Fer unes eleccions plebiscitàries?
—Les eleccions plebiscitàries no existeixen.
—Serien unes eleccions en què les forces polítiques subscriurien un programa comú…
—Això ja ho va ser les anteriors eleccions.
—Aquelles eren per a poder fer el referèndum. Aquestes altres serien per a poder proclamar la independència.
—Doncs ja ho veurem, si ho fan o no. Vull dir que no hi ha eleccions plebiscitàries. Hi ha eleccions al parlament, o als ajuntaments. L’endemà d’un referèndum sí que sabem què passa: la gent ha votat que sí o que no a la pregunta d’aquell referèndum. I, per tant, ha pres una decisió. L’endemà d’unes eleccions només passa que uns partits tenen més escons i uns altres, menys.
—Però si l’estat impedeix totes les vies per a fer un referèndum, com es pot convocar?
—Hi ha una manera de fer un referèndum dins de la legalitat espanyola de manera que no ho puga impedir el govern espanyol.
—Quina és?
—Una manera. Sempre hi ha escletxes. Recorde que quan es va fer el referèndum a Arenys de Munt (i en les consultes posteriors), qui després va ser consellera de Justícia amb Mas, Pilar Fernández Bozal, va presentar una demanda contra aquella consulta. I un jutge va ordenar-ne la suspensió, però vam aconseguir fer-la. Es va fer la d’Arenys de Munt i es van fer les posteriors perquè vam trobar la manera en què ni la fiscalia ni la judicatura ni el govern espanyol ni el govern de la Generalitat podien impedir que es fessen.
—Proposeu que es faci una referèndum popular?
—No, dic que de la mateixa manera que vam trobar aquella escletxa en aquell moment també n’hi ha ara per a fer un referèndum oficial, organitzat per les institucions. Ara, si resulta que tots aquests organismes que constitueixen no serveixen per a trobar-ho, doncs és cosa d’ells.
—Vosaltres sabeu quina és la manera, quina és l’escletxa?
—Sí.
—Però no ho voleu explicar.
—No. Per una raó: perquè això només es pot fer per aplicar-ho, i no per posar-se medalles. Quan hi haja un govern de la Generalitat amb una majoria parlamentària que tinga la voluntat política de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, i ho subratlle, sobre la independència de Catalunya, quan tinguem aquesta certesa, serà el moment de parlar-ne. Però no volem esbombar-ho públicament i no fer-ho.
—Ho heu proposat directament al govern?
—Sí. Això els ho hem dit en privat en diverses ocasions.
—I què us han dit?
—Que no. Que ells estan pel dret de decidir i copsar la voluntat del poble de Catalunya, per fer un termòmetre, perquè la consulta no és vinculant…
—Em quedo amb les ganes que em digueu quina és aquesta fórmula màgica.
—És que no es poden cremar les coses. Si ens dediquem a aquestes coses és perquè volem la independència de Catalunya, i no perquè tinguem el més mínim interès d’entrar en el repartiment de les prebendes autonòmiques de la gestoria coneguda com a Generalitat de Catalunya. I, per tant, no ho farem, perquè es cremaria. És a dir, si aquesta escletxa existeix, també es pot tapar. Dir-ho públicament sense que hi haja voluntat per part del govern ni de la majoria parlamentària de portar-ho a la pràctica vol dir que avises Espanya, que sí que actua.
—Aquesta via de què parleu és de fets consumats? Seria una convocatòria d’un dia per un altre, o s’hauria de negociar amb el govern espanyol?
—No s’hauria de negociar res, sinó que es tractaria de preparar-ho amb la discreció suficient, i fer-ho. Sense que calgués el permís espanyol ni que Espanya ho pogués impedir. A Arenys, quan es va rebre el manament judicial prohibint la convocatòria de la consulta, vam estudiar-lo i vam veure com esquivar-lo la volta de manera que el jutge no pogués actuar.
—Amb això que dieu, sembla que no veieu voluntat real de CiU i ERC de fer el referèndum.
—Constatem que no. Perquè això necessita fets.
—Per què no haurien de voler-ho?
—Això pregunteu-ho a ells. Nosaltres estem per la independència, i no per anar entabanant la gent ni per allargar-ho tot indefinidament fins que s’arribe a una situació d’avorriment, de fàstic, de cansament i de desmobilització.
—Però la societat civil s’ha anat movent. Com valoreu el paper d’entitats com l’ANC i Òmnium?
—Hi ha dues coses ben diferents. D’una banda hi ha la gent; l’únic procés d’independència obert a Catalunya és un procés popular, perquè no hi ha un procés polític d’independència a Catalunya obert. La gent es mobilitza, fa propaganda, té iniciatives… Una altra cosa són les organitzacions, que es dediquen a organitzar allò que consideren més oportú de cara a donar suport a l’estratègia del govern CiU-ERC. Tenen el dret de fer-ho. Però valoro la mobilització de la gent que perd la por i surt al carrer per dir que volem la independència. I no per dir que volem el dret de decidir, volem la llibertat, les estructures d’estat, l’estat propi… ‘Independència’ és la paraula prohibida, la que no surt enlloc en els pactes de govern CiU-ERC, ni en cap decisió parlamentària ni en cap constitució de cap organisme ni en cap convocatòria d’aquestes entitats.
—La cadena humana serà per la independència.
—Ara com ara es diu Via Catalana.
—Sí, però…
—D’acord, ja s’entén. Però ho has d’entendre, perquè no es diu.
—I la gent quan hi va crida ‘independència’.
—Sí, igual que a la manifestació de l’Onze de Setembre. La gent surt i entén que quan diuen totes aquestes coses volen dir ‘independència’, i el que surt a reclamar és això. I som ací, encallats, amb una mobilització popular per la independència i unes cúpules cíviques amb un ritme caribenc no se sap ben bé per què.
—Veig que no anireu a la cadena humana.
—Ara com ara no. Si la cadena humana és explícitament per la independència, sí. Si continua essent de ‘tu ja m’entens’, no hi aniré.
—Heu pensat per què Solidaritat no va rebre prou suport i va quedar fora del parlament?
—Solidaritat és una coalició de partits per aconseguir la independència de Catalunya. Si la gent pensa que unes altres forces polítiques de molta més tradició, organització, diners i càrrecs hi són per a aconseguir la independència, votarà aquestes altres formacions. En cas que no ho facen, votaran Solidaritat. El 2010 hi havia manca de credibilitat d’ERC pel tripartit i CiU proposava el pacte fiscal, i per això SI va aconseguir representació. I el 2012, ERC recupera la credibilitat amb Junqueras i CiU també la recupera gràcies al fracàs de Mas amb el pacte fiscal. Si la gent creu que CiU i ERC faran la independència, Solidaritat no cal. Si no és així, llavors Solidaritat cal.
—I alguna autocrítica, alguna cosa que no vau fer bé perquè no us votessin? La CUP bé que va entrar.
—El vot perdut per SI se’n va anar a CiU, i fora de Barcelona, es va repartint entre CiU i ERC. No hi ha transvasament de vot entre Solidaritat i CUP. La CUP es mou en un altre àmbit, el de l’esquerra anticapitalista. Quina és l’autocrítica? En funció de si efectivament la gent pensa que és necessari empènyer per la independència perquè CiU i ERC no ho fan prou, llavors Solidaritat té vots. Si Solidaritat no és necessària perquè sí que fan prou, llavors no cal Solidaritat.
—Vau fer un pas al costat en la direcció de Solidaritat. Quina activitat política fareu d’ara endavant?
—Faig allò que considero que és més efectiu per la independència de Catalunya. Sóc a l’executiva de Solidaritat i continuo treballant i col·laborant per la independència. I ho faré tant públicament com allunyat dels focus. De tot allò que he fet aquests últims mesos, la feina més important ha estat fora dels focus.
