Síria zapatista?

Metin parla a una velocitat impossible de seguir. Quan parla en kurd, sembla tot enganxat en una sola paraula. Sap una mica d’espanyol, perquè té interès en l’Amèrica Llatina, però la veritat és que és un espanyol tan particular que encara costa més de seguir-lo. Per sort, té un bon anglès. Ràpid també, però.

Metin explica quin Kurdistan faran d’ara en avant, suposant que l’incipient procés de pau continue. Parla de burgesia i de proletariat, com era habitual entre nosaltres fa dècades, i desperta en els interlocutors un interès més que notable. Sóc en una trobada als afores de Van, en un hotel que hi ha a la carretera que porta a Hakkari, a tocar ja de l’Irac. Hi participen tot de polítics i organitzacions kurdes. Els batlles i diputats s’hi fan notar, perquè van ben vestits, ocupen la primera fila i no somriuen tant com la resta de la gent mentre Metin fa propostes com ara repartir la terra entre les dones kurdes immediatament. Al final de la sala un grup de joves, la majoria d’elles tocades amb el khilal, aplaudeix amb entusiasme. Un dels peixos grossos de la primera fila demana el micròfon per a rebatre’l. Amb un argument directament legalista: ‘Ho faríem, però les lleis no ens ho permeten’, que diu. ‘Les lleis no ens deixen fer res, a Turquia’, brama Metin en resposta, mig segon abans de rebre un aplaudiment eixordador.

L’autonomia democràtica

‘Autonomia democràtica’, en diuen. Una part del moviment kurd diu que l’autonomia del Kurdistan ha d’anar acompanyada de l’autonomia de les persones i que no n’hi ha prou de crear una entitat autònoma si alhora no es millora substancialment la vida de la gent, dels kurds. No volen crear un estat sinó una nova societat, inspirada en els principis indigenistes americans.

La discussió fa referència a Turquia, però plana en l’aire la situació de Síria, on, enmig de la indiferència de l’opinió pública internacional, els kurds van creant un estat de fet a les ciutats que controlen al nord, un territori on ara mateix ja apliquen aquesta política que a Merit li agrada de definir de zapatista. Síria zapatista? La proposta sona exòtica i sorprenent. Reconec haver somrigut i tot quan l’he sentida, però després d’escoltar hores de discussió m’he fet conscient que moltes mirades del Kurdistan turc hi són posades. Car allò que passa ‘allà baix’ podria ser important també per al seu futur.

Ara mateix, tot i que la situació hi és molt inestable per la guerra, sembla que tot el Kurdistan sirià, tret únicament de Qamishli, resta sota control kurd. A Qamishli queden algunes forces d’Assad que disputen zones de la ciutat als guerrillers kurds. I de tant en tant apareix alguna facció en algun lloc que provoca alguna batalla. Un jove m’explica amb tota mena de detalls que fa cosa de deu dies un grup rebel va atacar la zona d’Afrin. Finalment se’n van haver de retirar, però primer van cremar i destruir tantes cases com van poder, cosa que va fer-ne fugir els habitants kurds.

Malgrat aquests problemes, els partits kurds de Síria s’han posat d’acord, amb la mediació del govern kurd de l’Irac, i han creat un Consell Suprem que ha començat a implantar les mesures polítiques que han de bastir el poder kurd. La idea és assentar les condicions que facen possible una vida autònoma dels kurds sirians. Internament, hi ha una intensa lluita entre els partidaris d’un model occidental, com el que segueix l’estat kurd de l’Irac, i els revolucionaris, amb una forta presència femenina, que fan tant com poden per aplicar el model que els seguidors d’Ocalan anomenen autonomia o confederació democràtica. En plena guerra, tot sembla indicar que segons qui controle cada poble s’implanten unes mesures o unes altres.

El trencament entre els kurds i Síria

La relació entre el nacionalisme kurd i Síria havia estat sempre molt estreta i cordial. Els primers camps d’entrenament del PKK eren a la vall de la Bekaa libanesa, sota control sirià. La Bekaa, als anys setanta i vuitanta, era com un centre mundial de la lluita armada amb campaments de tota classe de faccions i països, i s’hi van entrenar els primers peixmergues kurds. El líder, Abdul·là Ocalan, vivia en una petita granja prop de Damasc, segons que m’explica un advocat alemany que el va visitar dues vegades. Hi vivia fins que, fa deu anys, el règim sirià, sota les pressions dels Estats Units i especialment de Turquia, el va deixar caure. El va forçar a abandonar el país i finalment els americans el van trobar a Kènia, amagat rere un passaport xipriota. El van detenir i el van lliurar a Turquia, que d’aleshores ençà el manté en presó. I això va canviar completament les relacions entre els kurds i el règim dels Assad. Potser avui serien aliats, vés a saber.

El cas és que finalment, enmig de la guerra desfermada a Síria, els kurds, que habiten una estreta franja de nord del país, han decidit de tirar pel dret i controlar el seu territori. Sense prendre posició ni a favor del règim ni a favor de l’oposició. Els kurds de Síria són afiliats al PKK turc i segueixen la idea de crear un model d’estat nou, amb components comunitaristes i culturals que fan pensar en algunes de les lluites indígenes d’Amèrica. Han creat un batallons d’autodefensa, anomenats Unitats Populars de Protecció, que exerceixen d’una manera efectiva i efectista el control del territori. De fet, a les fronteres exteriors oficials de la regió kurda de Síria amb Turquia i l’Irac ja són els guerrillers kurds, i no pas l’exèrcit sirià, que controlen el pas de frontera.

Els turcs, molt i molt preocupats, hi han fet un gran desplegament militar visible per tota aquesta regió, però que no sembla poder contenir la mobilitat dels militants kurds. Són avesats com ningú a moure’s per aquestes muntanyes. I, tot i que l’exèrcit turc obliga grangers kurds a unir-se a les tropes que van per les muntanyes, sembla que el pas de gent entre les regions kurdes de Síria, l’Irac i Turquia és fluid. ‘Sabem molt bé per on hem de passar i per on no’, em diu el jove que assegura haver tornat fa poc de la Síria controlada pels kurds.

El refugi de les muntanyes

Que les muntanyes del Kurdistan són un refugi és indubtable. Fa molt temps que és públic i notori que el PKK té la base principal a les muntanyes de Qandil, al Kurdistan iraquià. Hi ha campaments, bases, un hospital, dipòsits d’armament i tota la infrastructura necessària per a proveir una guerrilla que des dels anys noranta té entre 8.000 i 20.000 efectius armats, dels quals hom creu que uns 3.000 són estacionats permanentment a Turquia. El govern kurd de l’Irac ha rebut sovint pressions per a aturar l’activitat però no sembla pas tenir-hi gens d’interès, tot i que ara les relacions entre Turquia i el kurds de l’Irac són excel·lents, sobretot del punt de vista econòmic.

Pel que fa a les forces occidentals, només una vegada soldats americans van provar d’arribar a Qandil i van desistir-ne després de forts enfrontaments amb la guerrilla. Un dels principals líders militars de la guerrilla del Kurdistan turc, per cert, és un kurd… de Síria, Fehman Hûseyn. És la prova fefaent que entre els kurds més militants ningú no qüestiona en quina part del seu país lluita perquè la nació, per damunt de qualsevol barrera estatal, consideren que és la mateixa.

I per això semblen creïbles els rumors segons els qual les guerrilles kurdes que han començat a abandonar Turquia d’acord amb la negociació entre Ocalan i el govern turc han acabat anant precisament a Síria i no a l’Irac. Oficialment, han passat la frontera en direcció a l’Irac, però ningú no pot assegurar res. Els és més fàcil que mai perquè una volta superada la frontera turca, esquivades les patrulles turques, entre l’Irac i la Síria kurda ja no hi ha cap territori que no controlen directament ells. I la seua presència a Síria serviria per a reforçar els partidaris de la via revolucionària.

Per al conflicte kurd, en definitiva, la rebel·lió síria pot ser determinant. No únicament per la importància que té en el conjunt de la regió, sinó també perquè dos estats semiindependents kurds, un a Síria i un a l’Irac, són molta pressió per a una Turquia que potser es trobarà més forçada a respectar-los. Qui sap si aquesta és una de les claus del canvi d’actitud del govern i de l’inici de les converses amb Ocalan.