Roger Coma: ‘La sèrie és una recerca de l’essència del caràcter català’

Es diu ‘Les coses grans‘, però parla de coses petites. L’actor Roger Coma va decidir fa uns mesos que volia escriure una sèrie a la seva manera, una comèdia que parlés de totes aquelles petites crisis que es viuen a la trentena. El resultat: vuit capítols de deu minuts que es publicaran setmanalment a internet i que s’han rodat amb un equip reduït, a casa de l’actor, amb un repartiment de luxe: Mar Ulldemolins, Margalida Grimalt, Pep Ambrós, David Verdaguer i Roger Coma mateix, que també n’és director i guionista. ‘És una comèdia amb un to molt català, molt sobri, i amb totes les llibertats que ofereix internet’, diu Coma, que no amaga que tota la sèrie porta imprès el seu segell personal. Fins al punt que el guió va farcit d’anècdotes reals, de diàlegs viscuts i d’una colla de preguntes, reflexions i inquietuds en clau d’humor molt semblants a les que ell mateix promou a la vida real des de les xarxes socials, especialment des del seu compte de Twitter. Coma explica en aquesta entrevista que la sèrie també vol ser una recerca, a partir dels conflictes quotidians, dels trets del caràcter dels catalans, amb una mirada simpàtica però a la vegada punyent i desacomplexada. També parla d’internet, del llenguatge a la xarxa, dels models econòmics per a l’audiovisual i del moment polític que viu el país.

—De què va la sèrie?
—Té un to de comèdia, però de comèdia menor. Molt catalana i sòbria. No és una cosa com el ‘Polònia’, subratllada amb traç gruixut, sinó una cosa més fina i senzilla. El nostre punt de partida són les ximpleries diverses de la quotidianitat. Per exemple: problemes amb la nevera, petits atacs de gelosia, petites frustracions… La trama és de parella i d’un soci d’una petita productora. Són drames generacionals que es viuen amb trenta-pocs anys.

—S’ha comentat que té un humor especial, sec, corrosiu…
—Més que corrosiu, que és més anglès, és un humor més asèptic, irònic. A vegades una mica absurd, amb rèpliques de personatges que no s’acaben d’entendre però a la vegada cap dels personatges no fa l’últim esforç de dir ‘mira, no té entès’ i continuen fent veure que s’havien entès. És un humor molt nostre i jo l’identifico molt amb el caràcter català de no acabar de dir les veritats i aguantar sempre les coses amb un cert grau d’hipocresia. Penso que és un espai molt ample per a la comèdia. Una comèdia de somriure, no de fer-te un fart de riure, perquè no destruïm els personatges.

—Té un toc molt personal, perquè en sou el director, el protagonista i el guionista…
—Sí, ho he aprofitat per fer allò que no em truquen mai per fer. A mi m’agrada molt escriure sobre aquestes coses petites i m’he decidit a fer-ho. L’interès de la ficció sempre sol estar en els grans conflictes, les grans ideologies, etc. I aquí no, perquè parlem de coses quotidianes, que fan que puguis sentir molta empatia amb els personatges i amb les situacions que viuen. Això sí, portades a un cert paroxisme casolà. Si agafes la vida i en fas la dissecció, apareixen moments que, mirats amb lupa, tenen molt interès i molta gràcia. Són petits moments que, trets de context, poden ser molt absurds. I a mi aquesta cosa mig absurda però tendra, m’agrada. És un to que m’entusiasma i que em proposen poc sovint. Ho veig com una versió gairebé terapèutica de la meva feina.

—Quina diferència hi ha amb les sèries en les quals us hem vist a la televisió?
—Moltes. Com deia, aquesta sèrie és feta de petits moments. I hi ha una reflexió al darrere de cadascun d’aquests moments, però al mateix temps no és cap reflexió dura ni enciclopèdica. La ficció a vegades peca d’ínfules de grandesa. Aquí no. I a internet la ficció a vegades també peca de la pallassada. I aquí hem intentat ser molt realistes amb el tipus d’interpretacions i amb el text. No volem aquella cosa de ‘Siete Vidas’ que dius: ‘Mira, ara han fet un acudit verbal, quina gràcia, no?’ Volem una cosa més transparent i realista, en què ens puguem veure retratats.

—Parlàvem del to… és una mica el vostre humor a Twitter?
—Sí, la sèrie va en aquesta línia. Són frases que podrien ser sentències, però com que hi ha un punt d’excessiu i de petulància, entens que és un to humorístic. És l’humor del desconcert, aquell que et deixa una mica perplex i descol·locat. El fet curiós és que Twitter és un àmbit molt literari, a diferència de la ficció, que és molt més empàtica i de sentiment. I transportar aquesta cosa verbal de Twitter a l’acció ha estat fascinant, amb molta feina per part dels actors. Perquè s’entengui que aquest diàleg és un acudit s’ha d’entendre que allò que diu un dels personatges l’altre no ho entén. És en aquest desfasament on hi ha l’humor. Ha estat un treball molt interessant i que jo no estic acostumat a fer, perquè en general els guions són més evidents. Fent de director he estat una mica torracollons. A vegades els deia: ‘No no, tornem-hi, perquè fet així no hi ha aquesta segona capa; cal que es percebi aquesta segona intenció oculta.’ I ho hem treballat molt. Diguem que és un humor contingut, irònic, fins i tot amarg. Hi ha un punt de desencís, de somriure fi, no de rialla.

—Heu aconseguit reunir un equip petit però amb noms ben coneguts…
—És un equip que ja coneixia, amb el qual em volia sentir molt còmode. He buscat un ambient una mica de càmping, de picnic. D’aquesta manera tot l’equip ha treballat de manera relaxada. I quan estàs relaxat surt aquesta tonalitat més fina. I també permet que tothom faci propostes i participi més del discurs. Si hi hagués hagut una estructura potent, una mica més megalítica al darrere, de quaranta persones, ja no et pots permetre aquest luxe. Jo ho he buscat expressament, volia que fos una cosa d’anar amb sabatilles per fer aflorar aquest to que a mi m’agrada. I t’adones que fent les coses així, canvia molt l’essència. T’adones que aprofitar aquella petita anècdota viscuda dóna un grau de versemblança al·lucinant al discurs. Aquest era un dels objectius principals. I crec que com a mínim hem sabut crear aquest clima d’autenticitat.

—Com va sorgir la idea de fer la sèrie i de fer-la per internet?
—La idea ve de voler fer allò que ens venia de gust de fer. I fer-ho per internet sorgeix per l’autonomia que dóna el mitjà. D’aquesta manera no cal passar-ho pel filtre burocràtic d’una gran televisió, que és com un dinosaure que costa de moure. Fent-ho per internet, tu ho decideixes tot: els terminis, el discurs, la planificació, etc. I internet, en si mateix, demana un llenguatge determinat.

—Com és aquest llenguatge?
—Doncs té coses tan senzilles com que els plans no poden ser gaire oberts perquè la gent s’ho mirarà a l’ordinador o al mòbil. Amb un pla massa obert no es pot apreciar l’expressió de la cara. I també és un llenguatge més íntim, tot pot ser més autèntic, perquè és tot més petit, l’equip més petit, més casolà. Les coses fetes a l’engròs hi guanyen potser per una banda, però perden genuïnitat. Internet és un espai fèrtil per a la imaginació i per a inventar-se coses. I sí, és un univers més personal. Més empàtic. Jo hi veig grans beneficis, a fer-ho per internet. És a la vegada una necessitat i una cosa vocacional.

—A més, la sèrie l’heu rodada dins de casa vostra…
—Sí, diguem que ja d’entrada hi ha la voluntat de compartir una cosa molt íntima! El concepte de privadesa i d’intimitat també han canviat molt amb internet. Nosaltres hem rodat a casa meva també per necessitat, sense premeditació, però ens hem adonat d’això, d’aquesta proximitat i personalitat que pots oferir de manera directa.

—D’on ha sortit el finançament? És car fer una sèrie d’aquesta manera?
—Si haguéssim hagut de fer la mateixa sèrie passant per la televisió hauria costat molts més diners, no s’hauria pogut pagar. Pel cap baix, hauria estat cinc vegades o sis més cara de fer. Hem fet micromecenatge, hem buscat tant com hem pogut de patrocinadors i ens hem rascat la butxaca. Per mi també és interessant trobar un model que s’autofinanci, des d’un circuit que no passi per la subvenció. L’administració viu un moment escleròtic i cal campar lliurement i cercar vies de finançament més adequades als temps que corren. Així ho hem fet i ara falta veure si trobem aquest model econòmic.

—Els protagonistes són uns amics de poc més de trenta anys que també viuen la crisi…
—La crisi hi és de fons, i tant. Són personatges que cerquen la seva identitat, el seu lloc al món. Allò que ens passa a tots als trenta-pocs. I més ara. És aquell estat en què se cerca una vocació, una manera de transformar-se, etc. Jo m’hi he identificat molt sempre, amb aquestes qüestions, però és que ara aquestes mateixes preguntes prenen un cos molt més pragmàtic, per necessitat. Aleshores, els protagonistes tenen aquests dubtes existencials a partir de les situacions quotidianes que viuen. Retratem una realitat molt nostra, molt humana, amb cert sentit de l’humor. Ens riem de nosaltres mateixos. Jo he agafat anècdotes meves i les he aplicades a uns altres personatges, per exemple. Té un to costumista. En el fons parlem de les petites crisis de cada dia.

—Dieu que la crisi hi és molt present. El moment polític i convuls que viu el país i el procés sobiranista també hi són?
—No, no hi ha referències polítiques. Però en canvi m’interessa molt extrapolar les idees i en aquest sentit la sèrie és una recerca de l’essència del caràcter català. Quin és el caràcter català? Això s’ho pregunten sovint els personatges. Parlen molt de l’esforç, d’aquesta vocació genètica d’esforçar-se perquè sí, a vegades d’una manera gratuïta, del patiment gratuït, de la dificultat de compartir empàticament els sentiments… Tot això és molt català i hi ha una reflexió al darrere de tot això. No deixa de ser un inventari miscel·lànic de totes aquestes coses.

—La veurem, la independència?
—Home, jo crec que sí, no? Jo la veig molt ben encaminada.

—La veurem aviat?
—Si hi hem d’arribar ha de ser aviat. D’aquí a deu o quinze anys segurament ja no serà tan possible i tot s’haurà refredat. Sigui com sigui, no sóc vident i això no se sap mai. La trempera que vivim ara pot afluixar-se, però potser es torna a excitar al cap d’un temps. Ara, en general sóc molt optimista. Mireu, per poc malament que ho continuïn fent els ministres Werts i companyia, ja tenim la campanya feta. Ara és el moment.