17.06.2013 - 06:00
Antoni Castells, ex-conseller d’Economia i ex-dirigent del PSC, va criticar ahir la cúpula del partit i la posició que havia pres en el debat nacional i el dret de decidir, en una entrevista a TVC. La veu de Castells no és pas l’única que discrepa de la línia que segueix Pere Navarro des que va agafar el timó de la nau socialista, el desembre del 2011. L’elecció del primer secretari que havia de substituir José Montilla ja fou una mostra de les esquerdes internes del partit. D’ençà que va assumir la direcció del PSC, Navarro ha anat perdent suport, centralitat política i pes electoral; i el partit ha tingut un degoteig de baixes i retirades de figures significatives i de grups municipals sencers. L’últim, el de Berga, que la setmana passada va abandonar el partit amb un reguitzell de militants per la discrepància amb el rumb polític de Navarro.
Un vaixell amb vies d’aigua
Navarro va agafar les regnes del PSC en plena deriva electoral, quan feia set anys que governaven el país. I els pronòstics no eren pas optimistes: havia fracassat la reforma de l’estatut, el projecte estel·lar del govern; i, a més, la reforma del sistema de finançament no donava resultats, sinó que continuava dessagnant les finances públiques i l’economia productiva. En poc més de deu anys, el PSC va passar de 50 diputats, aconseguits el 1999 per la candidatura de Pasqual Maragall, als 42 del 2003 que van permetre la formació del tripartit per l’ascens d’ERC, als 37 del 2006 en el desplaçament de Maragall per Montilla, als 28 del 2010, amb Montilla i set anys de govern a l’esquena, i als 20 de Pere Navarro l’any passat.
En resum: de 50 diputats a 20 en tan sols deu anys. Ço és, la pèrdua del 60% dels diputats que havia arribat a tenir. El cas és que mig any després d’aquests resultats, que deixaven el partit en tercera posició per primera vegada des de la transició espanyola, les enquestes els pronostiquen un futur encara més negre. Una enquesta ‘sorprenent’ del GESOP publicada per El Periódico fa deu dies donava al PSC entre 16 escons i 17. En percentatge de vot, l’evolució del 1999 fins al 2012 no és pas menys traumàtica. El PSC ha passat de tenir un 37,7% del vot a un 14,43%.
Lideratge feble
La situació electoral descrita en el punt anterior va acompanyada de la pèrdua de places importants en l’àmbit municipal. L’ajuntament de la capital del país, Barcelona, ha passat a mans de CiU després d’haver estat en poder dels socialistes des del 1979. Girona i Badalona també han canviat de color. I la tendència s’estén a molts dels municipis històrics del PSC. Tot plegat ha contribuït a malmetre la fortalesa del lideratge de Pere Navarro, que no ha obtingut cap avenç significatiu des que en va prendre el timó.
El partit va arribar al dotzè congrés, al Palau de Congressos de Barcelona, amb tres candidatures vives –Pere Navarro, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena– i la retirada pocs dies abans de la que encapçalava Miquel Iceta. Navarro, que tenia el suport de l’aparell en unes eleccions en què només podien votar els delegats del congrés i no pas tota la militància, va imposar-se còmodament, amb el 73% dels vots. Però aviat es va poder comprovar que les bases del partit i alguns corrents interns maldaven per canviar el sistema d’elecció de la direcció, car no reflectia la composició real de la militància.
A partir del congrés del desembre del 2011, el lideratge de Navarro, que va escombrar alguns dirigents històrics de les funcions principals del grup parlamentari, s’ha anat afeblint i no ha pogut imposar la disciplina interna dels temps de Montilla. La discrepància expressada públicament, les filtracions dels debats de les reunions directives, la publicació de manifests signats per dirigents i diputats, la creació de més grups de debat i d’alternativa interna i, fins i tot, el trencament de la disciplina de vot al parlament i al congrés espanyol, han estat expressions clares de la incapacitat de Navarro per a encarrilar el partit.
La consulta, la puta i la Ramoneta
La convocatòria d’eleccions avançades va portar Navarro a haver d’encarar un primer examen sense haver tingut temps de preparar l’alternativa al govern de Mas. A més, les eleccions van pivotar sobre la proposta de l’autodeterminació, un dret que el PSC havia defensat històricament però que, als seus ulls, no deixava de ser una formulació teòrica. Per tant, Navarro tenia el desafiament de preparar el discurs del partit sobre la consulta i la independència.
El PSC, d’entrada, va donar suport a la consulta votant la moció aprovada al parlament just abans de dissoldre’s. En campanya, però, aquesta qüestió els va suscitar molta incomoditat perquè els pronunciaments dels dirigents espanyols que feien campanya no ajudaven a consolidar un discurs favorable a la consulta, però contrari a la independència. Passades les eleccions, en el ple d’investidura, Navarro va anunciar que els seus diputats s’abstindrien en totes aquelles votacions que tinguessin relació amb el dret de decidir. Però en el primer ple ordinari de la legislatura, aquest anunci ja no va ser respectat i el PSC va votar contra la declaració de sobirania presentada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Aquella decisió va portar cinc diputats, una quarta part del total, a trencar la disciplina de vot per poder-se abstenir.
A partir d’aquest moment, la posició del partit sobre la necessitat de la consulta ha anat variant de setmana en setmana. Navarro ha combinat el discurs que assegura que la prioritat és la sortida de la crisi i que la consulta perjudica aquest objectiu, amb declaracions sobre la importància de donar la veu al poble per definir el futur del país. A més, també ha combinat la participació en el consens parlamentari, que diu que el futur dels catalans l’han de decidir els catalans, amb la proposta d’una reforma constitucional que exigeix de construir una majoria d’àmbit estatal que ara mateix no té ni tan sols el suport del seu soci, el PSOE.
Equilibris entre el PSOE i el sector sobiranista
La centralitat política del debat sobre la independència i la debilitat interna del lideratge de Navarro el deixen en una posició complicada per a gestionar aquest període socialment convuls. La cúpula del PSC –amb Navarro, Maurici Lucena, Jaume Collboni i Antonio Balmón– navega fent equilibris entre dues tendències oposades: per una banda, la pressió del PSOE i els sectors més espanyolistes del PSC, que exigeixen una oposició total a la consulta; i per una altra, la dels sectors més sobiranistes, que no volen que es tanqui la porta a la independència en veient la negativa federal dels dos partits espanyols més grans.
Les veus d’aquestes dues tendències oposades i absolutament divergents són cada dia més clares. El primer secretari socialista té damunt la taula la possibilitat de noves escissions –com la d’Ernest Maragall o encara més fortes– i de fugides cap a uns altres partits de l’esquerra catalana. Però també hi té l’amenaça eterna de la presentació a Catalunya d’un PSOE-C. Si el PSC s’allunya de la centralitat política catalana –la sobirania–, pot acabar esdevenint una formació residual en competició pel mateix votant de Ciutadans. Però a la cúpula del partit, les conviccions i els interessos polítics li impedeixen d’atansar-se al sobiranisme i la mantenen lligada al PSOE i a una Espanya federal i plural que no dóna senyals de vida.
