Pòrtic

Paisatge i memòria són dos conceptes indestriables. Tot paisatge és una sedimentació de memòria. O memòries. I tota memòria evoca paisatges concrets, tangibles, reals. El Pla d’Urgell és una de les comarques més joves del Principat de Catalunya. Tot just fa vint-i-cinc anys. És una comarca mig inventada, mig construïda, a l’empara del dinamisme econòmic de la seva capital, Mollerussa. Com tota terra, el Pla d’Urgell té la seva memòria i, naturalment, el seu paisatge. O paisatges. Només cal fixar-s’hi: aturar-se a mirar-ne els detalls i a valorar-ne la bellesa. Com, abans que nosaltres, ho han fet els autors dels cent textos que hem aplegat en aquesta antologia.

Abans que nosaltres, efectivament, uns altres ulls han mirat aquesta terra. N’han estat, alhora, actors i espectadors. El paisatge d’avui és la suma dels paisatges del passat, amb les seves transformacions i les seves pèrdues. Des de final del segle xix, és a dir, des del moment en què el Pla d’Urgell comença la seva gran metamorfosi a redós del Canal d’Urgell i les millores al camp que se’n deriven, fins a l’actualitat, en què Catalunya viu una cruïlla històrica decisiva, diversos escriptors —més o menys coneguts— han sabut trobar els encants i les singularitats del nostre paisatge. N’han escrutat els matisos. N’han sondejat també els batecs de la gent. Han sabut retenir les imatges del seu temps i dels seus coetanis.

Amb un criteri generós, hem aplegat en aquesta antologia cent mirades del paisatge que han deixat traça en la nostra memòria col·lectiva. Els cent textos que hem triat fan visible l’encís de l’aparent atonia d’un paisatge quotidià —en el sentit físic i humà—. Ens obliguen a afinar la mirada i ens fan estimar molt més el terrer que ens passa davant dels ulls. Els qui han descrit el paisatge d’aquesta plana —siguin nascuts aquí o no— han sabut calibrar-ne l’especificitat. Terra freda i boirosa a l’hivern, càlida i lluminosa a l’estiu. Terra amb postes de sol úniques al món i cels blaus nítids que emmirallen els verds i els grocs dels trossos. Terra de contrastos i d’extrems, ponent dolcíssim i salvatge oest, infern i paradís. Amb gent franca i generosa, hospitalària i rude, treballadora i ronsa, eixerida i enredaire, tossuda i versàtil… Hi ha de tot, com a tot arreu.

Aquesta plana antigament anomenada «el clot del dimoni» —una terra seca, aspra i desèrtica— també té, contra tot pronòstic, els seus mites i les seves metàfores. Són els escriptors els que els basteixen amb la mirada, amb les paraules que escriuen i que ens deixen com a herència fecunda. Fins fa ben poc, gairebé desconeixíem el patrimoni literari pladurgellenc, perquè dormia el son dels justos, esperant que algú volgués desempolsar-lo i vivificar-lo com un foc que es venta perquè tingui flama. Probablement, abocats a la terra, els habitants d’aquesta plana fèrtil han tingut tendència a valorar massa els afers materials i no gaire els espirituals. Tot just fa poc, i encara a empentes i rodolons, el desert cultural que era el Pla d’Urgell comença a mirar enrere per comprendre millor el present i s’afanya a fer volar l’esperit per guanyar millor el futur.

Sigui com sigui, hem volgut que les veus d’aquesta antologia no fossin només estrictament literàries. La nostra selecció ha estat prou àmplia i oberta perquè la polifonia de testimonis —que hem ordenat cronològicament— fos representativa de la riquesa de mirades. El fet de prendre l’impacte que va generar la construcció del Canal d’Urgell com a punt de partida explica que els textos que en són anteriors, com els del cronista Francisco de Zamora, aplegats al Diario de los viajes hechos en Cataluña, de final del segle xviii, hagin estat desestimats. La laxitud temàtica i genèrica, l’hem aplicada també a l’abast geogràfic de la tria, ja que, sense desenfocar-ne els límits, hem inclòs indrets que no pertanyen pròpiament a la comarca administrativa, però que sí que cauen en l’àrea d’influència dels pladurgellencs, com ara el territori limítrof de l’Urgell o, més secundàriament, la Noguera (amb el popular Castell del Remei, per exemple).

Així, des del periodisme fins a la poesia, passant per les rondalles, les novel·les i les narracions, les visions geogràfiques o socioeconòmiques, els apunts sociològics, els pregons de Festa Major, les memòries o les reflexions, el volum que teniu a les mans vol oferir perspectives polièdriques, multicairades de la terra i la gent del Pla d’Urgell. S’hi evoquen, mesclant textos de ficció i de no ficció, les conductes socials i les vindicacions identitàries, els costums i les festes, les celebracions i el folklore, les cançons i les creences, les formes de treball i les d’esbarjo, les rèmores i els incentius, els anys d’esplendor i els de misèria, etcètera. Com si fos un trencaclosques complex, policrom, amb les cent peces d’aquesta antologia el lector pot reconstruir les múltiples formes de vida dels pobles de la plana i la seva evolució al llarg del temps.

La lletra escrita sobre la memòria i el paisatge d’aquest «empori agrícola» (Josep Pla dixit) reclamava un discurs visual que l’acompanyés, per tal d’establir un diàleg entre el passat i el present. Les esplèndides fotografies de Marta Benavides, fetes expressament per al llibre, aporten matisos nous i significatius al paisatge escrit. N’ofereixen el contrapunt estètic i temporal. Són imatges capturades a la comarca durant el bienni 2012-2013 que, amb el toc surrealista i original de Benavides, contribueixen a establir una interlocució entre la lletra impresa i el paisatge actual. Hem optat pel blanc i negre perquè, per contrast, fos el text revisitat que posés els colors necessaris en la simbiosi creativa amb la imatge.

La nostra intenció, a l’hora d’emprendre la recerca de textos sobre el paisatge i la memòria de la comarca, ha estat —si més no— triple: en primer lloc, descobrir-ne els «tresors amagats» —per dir-ho en paraules de l’hel·lenista francesa Jacqueline de Romilly—; en segon lloc, incitar els nostres compatriotes a llegir sobre aquest «Empordà del Sud» o aquest «Texas de Catalunya», tal com s’ha arribat a batejar amb hipèrbole irònica la terra que trepitgen, i, en tercer lloc, desplegar evidències perquè es pugui valorar millor aquest locus vitae. Des de la nostàlgia o el neguit per la indagació inicials, hem passat a corroborar amb documents diversos que el Pla d’Urgell també ha tingut, com altres territoris de Catalunya, com arreu dels Països Catalans, força escriptors que l’han cantat i, doncs, que n’han servat la memòria.

Voldríem que, amb aquesta antologia, el Pla d’Urgell se situés en el lloc que li pertoca en l’ecosistema literari català. Des d’ara, ningú no podrà dir que la comarca no disposa d’un patrimoni literari per convertir en tradició viva i operant. Des d’ara, els homes i les dones de la plana podran mostrar als seus fills o néts o nebots, i als seus parents, amics o coneguts d’altres contrades que, aquí, també tenim un paisatge escrit, que ha estat dut a lletra impresa i que, per tant, ha sobreviscut a la devastació del temps. Des d’ara, la comarca es guanya, per mèrits propis, un lloc més destacat en el mapa literari del conjunt dels Països Catalans. Només cal fer un cop d’ull a l’índex i veure els grans noms, d’aquí i de fora, que hi figuren.

Allò que fa tres anys va convertir-se en una «hipòtesi de treball», com diria el Galileo brechtià, que demostrés per negació la conjectura plantejada, és, avui, una bella realitat. Una realitat radiant que, justament, coincideix amb el vint-i-cinquè aniversari de la creació de la comarca, aprovada pel Parlament de Catalunya en la sessió històrica del 16 de març del 1988. Hem de reconèixer que ens ha sorprès de manera ben favorable la qualitat dels escrits que hem trobat al llarg d’aquesta intensa i apassionada recerca de fonts llibresques i periodístiques. No esperàvem —val a dir-ho— que en trobéssim tants. És una prova més de l’anomalia cultural d’aquesta nostra «dissortada pàtria», com cantava Salvador Espriu a «Assaig de càntic en el temple».

Vint-i-cinc anys és molt poc temps en l’arc de la història, però és suficient per començar a fer memòria i també per evitar que els pladurgellencs s’adormin a la figuera o badin massa. La nova conjuntura política, de més a més, els impel·leix a prendre partit, a ser valents per afrontar un futur en plenitud i llibertat. Les reflexions, els anhels i els desigs dels autors dels textos que publiquem són un bon exemple de la necessitat que tenen els pobles no únicament de fixar per a sempre un paisatge i preservar la memòria, sinó també d’edificar nostàlgies, il·lusions i mites col·lectius. O de cantar el progrés assolit i els desafiaments per al demà. O, simplement, d’enorgullir-se de l’encís de la terra i de la vida a pagès. Són textos que reivindiquen la bellesa o la imaginació, però també l’ètica i la llibertat.

Sense paisatge, no hi ha colors. Sense memòria, sense lletres, no hi ha futur.

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.