06.06.2013 - 06:00
Al nostre país hi ha un grup d’empresaris i d’organismes que malden per frenar el procés d’independència. Però qui són? Quina estratègia tenen? Els sortirà bé l’escomesa? L’escriptor i professor de dret constitucional Hèctor López Bofill (@lopezbofill) els posa noms i cognoms al llibre ‘La trama contra Catalunya‘ (Angle). Parla sense embuts i explica els motius i interessos espanyolistes de noms tan coneguts i notoris com José Manuel Lara, Leopoldo Rodés, el comte de Godó, els presidents de grans companyies com ara Mercadona, Repsol, Abertis… Allò que López Bofill anomena ‘trama unionista’, a més, viu interconnectada, s’intercanvia favors, i és transversal, amb membres del moviment del 15-M i fins i tot infiltrats en l’independentisme. En aquesta entrevista fa una primera radiografia d’aquest teixit de catalans que treballa contra la independència i també analitza el moment actual del procés.
—Una de les idees principals que plana durant tot el llibre és que, d’enemics, també en tenim a dins…
—L’enemic principal és a fora. Però en canvi els principals obstacles per assolir la independència són dins de Catalunya. Sovint els discursos es profereixen cap enfora, però cal tenir present que si no hi hagués aquests obstacles interns la societat catalana estaria més cohesionada i molt probablement a hores d’ara ja tindríem un estat propi.
—Aquests obstacles els creen els que anomeneu, al llibre, ‘vigilants del gueto’ o membres de la ‘trama unionista’…
—Els ‘vigilants del gueto’ em sembla una expressió prou il·lustrativa, que s’ha fet servir alguna vegada en el discurs polític. És metafòrica, perquè és evident que no som al gueto de Varsòvia. Al llibre acabo utilitzant més el terme ‘trama unionista’. Tot plegat es refereix a la mateixa cosa: aquest col·lectiu que prefereix autodestruir la identitat en canvi de beneficis personals, en comptes de liderar la seva comunitat. Sí, ells són els qui posen obstacles.
—Quina mena d’obstacles?
—Fins fa no gaire, la seva tècnica preferida consistia a emmordassar el discurs independentista. Feien negacionisme. Però ara que el procés independentista s’ha precipitat per la via democràtica i per l’emergència d’una majoria sobiranista, aquest negacionisme els ha esclatat a la cara. Han estat víctimes de la pròpia ficció. De cop i volta, es troben amb un milió i mig de persones al carrer per la Diada. I ara posen obstacles fonamentats en el discurs de la por. Parlen de la inviabilitat econòmica d’un estat català, de l’amenaça de la fractura social, de portar les seus de les empreses a Espanya… Tot això, amb bones connexions amb el poder espanyol i els mercats espanyols.
—Qui són i a què es dediquen?
—Es dediquen, essencialment, als negocis amb Espanya. Són elits que tenen organitzats els negocis en àmbits espanyols i que entenen que la independència els faria perdre els privilegis personals. Jo tinc la tesi que la ‘trama unionista’ és arrelada essencialment en el franquisme i en el buit econòmic i social que es produí després de la desfeta de l’anomenada guerra civil. Els representants de la ‘trama unionista’ són hereus dels qui van ocupar aquest buit. S’hi combinen personatges que provenen d’una identitat nacional espanyola amb uns altres d’identitat catalana que han centrat els negocis a Espanya.
—Posem-los noms i cognoms. Al llibre en feu una bona llista. Comencem, però, per un nom que hi apareix una bona colla de vegades: la Caixa.
—Sí, la Caixa és el principal actor de la ‘trama unionista’, encara que sigui de manera molt acurada. Tot l’oligopoli que penja de la Caixa acaba essent el teixit unionista. Al llibre explico la genealogia de l’evolució de la Caixa durant el franquisme, que és complex, però que ajuda a explicar-ne l’actitud unionista.
—Dieu també que tots els partits parlamentaris, tret de la CUP i Ciutadans, tenen deutes milionaris amb la Caixa, cosa que atorga al banc un gran poder d’influència sobre els partits…
—Efectivament. És una estratègia per a frenar el procés.
—Algun exemple concret?
—N’hi ha força i són complexos. Prefereixo que qui llegeixi el llibre en tregui les pròpies conclusions. Tinc la fortuna de ser independent, i això m’ajuda a dir les coses sense embuts i a identificar aquells qui van contra el procés independentista. I fins ara ningú no s’ha queixat, cosa que em fa pensar que allò que dic és cert.
‘La Caixa ha regalat el control editorial del principal grup català al senyor Lara’
—Continuem. Anuncio més noms que apareixen al llibre. José Manuel Lara Bosch.
—És un membre insigne de la trama unionista.
—No fa gaire que Planeta ha comprat precisament a la Caixa la part que tenia del Grup 62…
—Sí, i és una prova més de la bona connexió entre els agents de la ‘trama unionista’. La Caixa, a la pràctica, ha regalat el control editorial del principal grup català al senyor Lara. No deixa de ser una manera més de fer que el mercat editorial català quedi sota control de la trama, que vol evitar el procés de secessió. Jo ho interpreto com un procés d’intercanvi de favors.
—Intercanvi de favors?
—Mireu, el comte de Godó també va intercanviar el deute que tenia amb la Caixa amb participacions! I en la mateixa operació va entrar a formar part del consell d’administració d’aleshores, quan encara no era un banc. Increïble, oi? Des del meu punt de vista, una de les maneres de funcionar de la trama és aquesta, amb intercanvis de favors.
—El nom del comte de Godó és el següent que tenia apuntat…
—Prové d’un sistema que es consolida durant el franquisme i la transició i que ha tingut i continua tenint molta influència en la construcció de l’imaginari col·lectiu de la Catalunya espanyola. Malgrat una aparença de canvi que es va produir després de la Diada i abans de les eleccions, al final ja s’ha vist que aquest canvi no era real i que, amb alguna excepció, continua difonent el mateix imaginari espanyol.
‘La “trama unionista” voldria que el procés de desnacionalització viscut al País Valencià s’apliqués al Principat’
—I Juan Roig, president de Mercadona?
—Tots aquests noms apareixen al llibre, sobretot, perquè són els que van participar en un sopar el 17 de gener de 2006 amb el president Mas, moment en què es tanca el pacte de l’estatut. El pacte el van escenificar quatre dies després Zapatero i Mas a Madrid. Aquell sopar va ser un dels moments en què la trama unionista va emergir amb més intensitat. En aquell sopar hi havia Juan Roig, de Mercadona, sí; cosa que, d’una altra banda, no es va acabar d’entendre, perquè no crec que hi anés com a valencià per això de tenir la nació completa. No crec pas que fos aquesta, la intenció. Les interpretacions més malintencionades indiquen tota una altra cosa.
—A què us referiu?
—La ‘trama unionista’ voldria que el procés de desnacionalització viscut al País Valencià s’apliqués al Principat. I, de fet, com veiem amb diversos àmbits, com ara l’ensenyament, si més no s’intenta.
—Aquesta idea també plana en tot el llibre. Però voleu dir que Juan Roig va anar al sopar per això?
—La veritat és que la presència del senyor Roig en aquell sopar encara ara és sorprenent. Però no és cap disbarat de pensar que Roig podia representar la ‘trama unionista’ valenciana, perquè és un agent molt important al País Valencià que ha estat un home d’estat. També és cert que Roig ha presentat en algun moment una actitud ambivalent, segurament empesa per el seu interès econòmic personal. A ell també li interessa un espai econòmic mediterrani fort, tant a Catalunya com al País Valencià, com s’ha vist en el seu suport explícit al corredor mediterrani, desmarcant-se de les tesis més profundes de la trama unionista. En qualsevol cas, Roig no forma part del nucli dur de trama unionista.
—Antoni Brufau, president de Repsol
—És un exponent propi de l’oligopoli de la Caixa. És un exemple de directiu del complex de la Caixa, que té les mateixes propietats que els altres agents que actuen de gestors de la trama.
—Leopoldo Rodés?
—En aquest cas sí que tenim davant un personatge de pes de la trama unionista. És un exemple clar d’empresari que ha fet el negoci en el marc espanyol. I que va intervenir decisivament en un dels moments de la màxima expressió de la trama unionista, que van ser els Jocs Olímpics del 1992. És a dir, la presentació al món de la Catalunya espanyola. A més, és connectat amb la resta d’actors de la trama. És en els diversos consells d’administració de la trama, en alguns perquè efectivament hi deu haver aportat capital. En uns altres, per fidelitat al règim, per dir-ho així. També ha participat, amb un caràcter filantròpic, en moltes altres entitats del país, algunes de les quals es troben en processos judicials, com és el cas del Palau de la Música. I té negocis en molts àmbits de la societat catalana, també en el mèdiàtic. Qui llegeixi el llibre se’n farà una idea.
‘Duran i Lleida és un missatger de la trama’
—Un que no surt al llibre: Duran i Lleida.
—És un servent de la ‘trama unionista’. És l’agent que tenen en el braç polític. No diu gaire del catalanisme el fet que no hagi estat capaç de prescindir-ne durant molts anys. És una relació simbiòtica que s’ha anat alimentant durant anys que tard o d’hora s’haurà d’acabar si realment continua oposant-se al procés de secessió. El gruix del catalanisme que ha tingut connivència amb el senyor Duran hi haurà d’acabar trencant. No apareix al llibre perquè no té el mateix poder dels altres actors de la trama. Duran i Lleida és un missatger de la trama.
—També dediqueu força espai a Narcís Serra…
—És un gran home d’estat espanyol. I la gràcia dels grans homes d’estat és que mai no han expressat públicament cap opinió política. Mai no ha deixat que els altres sabessin què pensava. I això el fa valuós per a la trama. No cal dir-ne gaire res més per entendre el seu comportament i quins aliats té.
—En quina mena processos o operacions de la trama ha participat (o participa)?
—M’haurà de perdonar el lector, però prefereixo no donar-ne més detalls. Qui hi estigui interessat, al llibre es fa un repàs de la seva trajectòria per entendre-ho millor.
‘En el moviment 15-M hi ha membres de la trama unionista’
—Bé, d’acord… I, finalment, també parleu de membres moviment 15-M, com a part de la ‘trama unionista’…
—En els sectors de l’extrema esquerra també hi ha personatges que formen part de la ‘trama unionista’. I en el 15-M n’hi havia. Des del meu punt de vista no és casualitat que un dels primers objectius del 15-M fos el Parlament de Catalunya. Atenció, amb això no vull criminalitzar el moviment, sinó que em refereixo a alguns personatges concrets del moviment.
—Voleu dir que membres del 15-M tenen comunicació amb membres de la trama com els que hem anomenat?
—D’una manera o d’una altra, sí. De fet, es va acabar demostrant que alguns tenien connexions amb Ciutadans i moviments espanyolistes. I només cal recordar com va costar d’aprovar el dret d’autodeterminació dels pobles a l’assemblea de la plaça de Catalunya. Per part del moviment del 15-M català, a la plaça de Catalunya! Tot i que al llibre em centro en les elits, la ‘trama unionista’ és sociològicament transversal. I això és important.
‘Viuen dels mercats captius, que són aquells que depenen d’una decisió del poder públic, del butlletí oficial de l’estat’
—N’hi ha més, de noms, però, en quantitat, no són pas tants…
—Exacte. I aquesta és una de les gràcies del procés independentista: els que formen la ‘trama unionista’ són una minoria. Ells fan veure que són majoria, però són la minoria. De fet, el gruix de l’empresariat català ja no depèn tant d’Espanya com en depenen ells. Però passa que ells han sabut prendre la part pel tot i fer creure que representen el gruix dels interessos empresarials. Afortunadament, no és així. Penso, de fet, que això explica l’evolució del procés independentista. Ells continuen ancorats en una realitat fictícia, que té poc d’empresarial; viuen dels mercats captius, que són aquells que depenen d’una decisió del poder públic, del butlletí oficial de l’estat i de les relacions de poder amb l’estat espanyol. Però la majoria, amb excepcions, no sol tenir empenta ni esperit empresarial. L’autèntic teixit empresarial del país no són ells.
—En quin punt ens trobem del procés d’independència i com actua avui la ‘trama unionista’?
—En aquests moments la trama pressiona molt. Tot és obert i crec que el cicle per a la independència serà més llarg i possiblement més costós i dolorós que no es pensen alguns. Com deia, l’actitud que prenguin els principals actors de la trama serà molt determinant. Perquè no és clar si el procés el farem amb ells, sense ells o contra ells.
—Com el fem, de moment?
—El fem contra ells i això dificulta molt el procés. Si en algun moment adoptessin una actitud més neutral, faríem el procés sense ells. I potser cap al final hi haurà un salt i l’acabarem fent amb ells. Però si a hores d’ara mantenen aquesta actitud tan intransigent, dubto que es pugui fer res més que no sigui el procés contra ells. Al llibre poso sobre la taula la importància de saber la correlació de forces. Crec que és important que se sàpiga qui s’oposa al procés independentista i per què.
‘El procés d’independència és massa tenyit d’ingenuïtats’
—Com arribarà la independència?
—Cada vegada sembla més clar que haurà de ser un procés unilateral. L’estat espanyol mai no autoritzarà cap referèndum ni consulta sobre la independència. La qüestió serà saber fins a quin punt el govern de la Generalitat, la majoria del Parlament de Catalunya i sobretot el poble català estaran disposats a mantenir el torcebraç i a portar l’envit fins al final. De moment la ‘trama unionista’ fa tant com pot perquè això no sigui així, promovent per exemple un diàleg ja fracassat amb Madrid.
—El mantindrem, aquest torcebraç?
—Sí, vull pensar que sí, però no serà fàcil. Només cal recordar que l’estat espanyol no ha sortit mai dels territoris que ha ocupat d’una manera pactada. I difícilment ho farà de Catalunya, tenint en compte de la dependència econòmica que té del poble català. Tot depèn de nosaltres i de la nostra capacitat de resistència. No hem d’esperar l’ajuda de ningú. Tinc la sensació que el procés és massa tenyit d’ingenuïtats. I el llibre vol transmetre també això, que no podem ser gens ingenus. Vol treure la careta a aquestes ingenuïtats.
—El president Mas diu que es podrien fer unes eleccions plebiscitàries, un cop el govern espanyol es negui definitivament a permetre un referèndum. És una bona via?
—Sí, però passa que les eleccions plebiscitàries ja van ser les del 25 de novembre passat. Crec que és un error de renegar de la capacitat plebiscitària de les darreres eleccions. Però si n’hi hagués d’haver unes altres, tots els partits que volen la independència haurien d’anar-hi amb un missatge clar, d’independència sí, i amb el compromís de declarar-la unilateralment si són majoria al parlament. Ara, no es podrà jugar una vegada més amb ambigüitats. Seria suïcida i el poble no ho entendria.
—Què se’n farà, de la ‘trama unionista’, quan arribi la independència?
—Com dèiem, pot ser que ells continuïn mantenint la lleialtat amb Espanya o que canviïn i s’afegeixin al procés independentista. Però la meva teoria és que, anant al pas que van, hi perdran de totes les maneres. Si mantenen la lleialtat amb Espanya, hi perdran perquè un estat català els podria ser hostil després de tots els obstacles que han posat a la independència. I com que el procés avança i per força el conflicte s’accentua, tendiran a posar més obstacles al procés d’independència i cada vegada els serà més difícil una bona relació amb un futur estat català. L’altra possibilitat és que rectifiquin. És una possibilitat, i hem de pensar que Roma no paga traïdors. És a dir, podria començar a passar que mentre ells mantinguin la lleialtat amb Espanya, Espanya ja no els faci el mateix cas, en part per la seva condició de catalans.
‘Hi ha infiltrats dins el moviment independentista’
—Per acabar, al llibre també parleu, sense dir noms, d’un seguit d’infiltrats dins del moviment independentista…
—Els infiltrats són aquells que passen per formar part del procés independentista quan en realitat hi són per boicotar-lo. I sí, n’hi ha. Però no s’ha investigat prou i no n’hi ha prou proves consistents.
—I no en teniu noms ni proves?
—Crec que, lamentablement, això només ho tindrem quan arribem a la independència. Hi ha noms, però jo no en tinc prou proves documentals per a publicar-los escrits en un llibre sense córrer riscs jurídics. Ara, de moment cap dels al·ludits al llibre no ha piulat per negar les meves acusacions, cosa que deu voler dir que tinc raó i proves suficients. Això sí, ja s’ha vist com actua el CNI. Això ja s’insinua al llibre, que es va acabar molt abans de l’escàndol de Método 3. Sigui com sigui, resta molt per investigar i amb el temps ho anirem sabent tot.
