03.06.2013 - 06:00
‘Quan la guerra visita un país, la mentida creix com els grans de sorra.’ Amb aquest proverbi alemany, que també es pot aplicar a situacions de conflicte, el periodista Marc Argemí obre les dues-centes pàgines del llibre ‘Rumors en guerra. Desinformació, internet i periodisme‘ (Acontravent, 2013), que aquesta setmana arriba a les llibreries del país (Twitter). És un assaig que es pot llegir talment una novel·la d’espionatge, que ens porta pels passadissos foscs de la intel·ligència britànica i per les unitats de fabricació de rumors durant la Segona Guerra Mundial. ‘Rumors en guerra’ és un estudi sobre l’ús dels rumors en situació de conflicte, però també és una reflexió sobre el periodisme i l’impacte d’internet i les xarxes socials que, segons Argemí, conformen ‘la República del rumor’. De tot plegat, i de l’ús de rumors en el procés d’independència de Catalunya, n’hem parlat amb l’autor en aquesta entrevista.
—Què és un rumor?
—És un fenomen social que pot ser creat per causes naturals o artificials. Tècnicament, es defineix com una informació no contrastada que circula per mitjans informals i que no va acompanyat d’allò que s’anomena tradicionalment una oficialitat. La definició més curta de rumor és aquella que diu que és una notícia improvisada. En el sentit que apareix de manera natural quan s’és en una situació en la qual la gent necessita informació i no en té a l’abast. Aleshores és quan es creen els rumors.
—En quines condicions funciona més bé un rumor?
—Com a fenomen social que és, hi ha unes condicions que fan que el rumor funcioni. Són condicions d’incertesa general, d’angoixa personal, d’importància d’una qüestió, d’un context de sobreinformació o de manca d’informació, de manca de transparència, d’absència de fonts oficials, etc. Hi ha un seguit de condicions que fan possible que el rumor funcioni molt bé. En aquestes condicions, el rumor funciona naturalment. Però també passa que hi ha hagut durant la història gent que ha aprofitat el seu coneixement sobre les condicions del fenomen del rumor per fabricar-ne i posar-los en circulació amb objectius de tota mena.
—En quins entorns tenen més tradició?
—Els entorns on aquest fenomen ha tingut i encara té un impacte molt clar és en la política i en la guerra –en l’esfera del poder–, en el comerç i els mercats –cal fer notar com n’és de sensible la borsa als rumors–, i també en la vida privada de la gent pública –encara que aquests tenen menys conseqüències col·lectives–. De fet, els grecs i els romans tenien una deessa que s’anomenava Fama, que era un monstre alat que ho escoltava tot i ho repetia fos veritat o mentida, tant li era. Quan la Fama t’era propícia era perquè els rumors t’eren favorables; i quan la Fama et perjudicava era perquè els rumors et destruïen la reputació i la credibilitat.
—En aquest llibre heu estudiat els rumors en la Segona Guerra Mundial. Però internet i les xarxes socials els deuen haver donat més força.
—Les xarxes socials reuneixen bona part d’aquestes condicions de què parlàvem. En el llibre recupero una bona part de documents inèdits dels arxius britànics per veure com els fabricants de rumors se les empescaven per posar-los en circulació. Quan s’hi descriuen els aspectes personals i socials que feien més fàcil la difusió dels rumors t’adones que internet i les xarxes socials en compleixen una bona part. Es diu que la censura és la manera que tradicionalment té el poder de controlar la premsa. Però el cas de la Segona Guerra Mundial demostra que una manera molt poderosa de fer-ho és la desinformació o la sobreinformació. No tan sols la manca d’informació, el silenci o la censura, sinó l’excés d’informació, la desinformació i la intoxicació.
—Com afecta aquest fenomen el periodisme d’ara?
—La diferència entre rumor i notícia és que la segona és un producte periodístic que, a diferència del rumor, aporta una informació que s’ha verificat. Aleshores, la clau històrica de l’ofici periodístic ha estat la credibilitat. Els mitjans podien vendre la informació perquè la gent confiava que allò era veritat, es basava en fets i era fiable. El mitjà i el periodista eren el segell de credibilitat a aquella informació. Podem dir-ho d’aquesta manera: tradicionalment, el periodista certificava la credibilitat dels rumors que circulaven. Tot això era abans d’internet. I amb internet què passa? Que curiosament tornem al paradigma comunicatiu de les tertúlies de cafè, que és el previ als mitjans de comunicació de masses.
—En dieu ‘la República del rumor’.
—Exacte. Passem del ‘Regne de la notícia’, que ha durat més d’un segle i mig o una mica més, a la ‘República del rumor’, que és internet, on no hi ha rei. El rumor és un fenomen que funciona per fabricació espontània, per difusió informal i a gran velocitat. I la notícia demana una producció, uns criteris de selecció, un procés de manipulació i una distribució per canals oficials. La velocitat en què el rumor es posa en circulació és molt més gran que el de la notícia. I què passa aleshores? Que la gent satisfà el seu consum d’informació en base als rumors. I els mitjans es troben que quan tenen la notícia a punt per fer-la circular, havent passat tots els filtres de verificació, el rumor ja ha satisfet l’estómac informatiu dels lectors. En molts casos –amb algunes excepcions– ens trobem que hi ha hagut una tendència dels mitjans a mirar de competir en velocitat amb el rumor. I aleshores es fan autèntiques pífies i periodisme de baixa qualitat.
—Allò que en el llibre anomenes ‘l’assalt al pot de les essències del periodisme’.
—Sí. Els mitjans, fascinats pel caràcter viral del rumor, han intentat dotar les seves notícies del mateix motor. Però la notícia demana necessàriament un temps d’elaboració que el rumor eludeix. Això ha fet molt mal a la premsa. Observem que som en un dels moments que hi ha més informació circulant i que els professionals de la informació i els mitjans són en una situació més difícil econòmicament. Els periodistes es troben en una situació molt delicada justament en el moment de més trànsit d’informació i més consum. El periodisme té més futur ara que mai com a verificador de rumors. A la llarga, el negoci del periodisme pot continuar residint en la credibilitat, però els mitjans l’han de merèixer. No s’ha de competir amb el rumor en velocitat, sinó en credibilitat. Aquest pot ser el gran valor del futur del periodisme.
—Anem a la Segona Guerra Mundial. Què va ser el Political Warfare Executive?
—En l’engranatge propagandístic britànic, el Political Warfare Executive es va especialitzar en les accions de propaganda contra l’enemic. Hi havia accions de propaganda per als amics, per al poble i per als enemics. Això incloïa l’anomenada guerra psicològica, que era el conjunt d’estratègies d’intoxicació i desinformació en territori enemic. Dins d’aquestes activitats, una bona part es feia a través d’emissores de ràdio clandestines, que van ser molt importants en l’estratègia de guerra.
—I l’Underground Propaganda Comittee?
—L’UPC era una unitat secreta del Political Warfare Executive, desconeguda per la majoria dels elements de l’engranatge propagandístic britànic. S’ocupava de confeccionar rumors per ser posats en circulació amb els objectius principals de desmoralitzar l’enemic i d’enfortir la moral pròpia. Tenia un equip que proposava rumors, integrat majoritàriament per periodistes coneixedors de la psicologia alemanya, en molts casos corresponsals de diaris britànics que havien estat expulsats d’Alemanya per Hitler. Retornats a Londres, molts d’aquests corresponsals van ser captats pels serveis d’intel·ligència. Aquests rumors eren posats en circulació per una unitat, la Special Operations Executive, dedicada a les activitats subversives de propaganda i de sabotatge en territori enemic.
—Ens podeu avançar algun rumor dels que expliqueu al llibre que tingués un impacte especial?
—És curiós que hi ha algun cas de rumors en què la realitat supera la ficció. Per exemple, es van fer circular rumors dient que els nazis enviaven els discapacitats a les cambres de gas; i la realitat és que no tan sols van enviar-hi discapacitats del lloc que indicava el rumor, sinó que el genocidi va ser molt més massiu. Em resulta difícil de seleccionar-ne cap, però en diré dos. L’S/1096 –en la classificació dels arxius britànics– era un rumor segons el qual el general Ernst Udet, segon de Hermann Goering a les forces aèries nazis, s’havia suïcidat. Udet era un heroi de la Primera Guerra Mundial i un referent per a tots els aviadors del moment. L’objectiu del rumor era desmoralitzar-los, especialment als aviadors menys ideologitzats de la Luftwaffe. The Daily Telegraph va obrir un 30 de juliol amb la notícia del suïcidi d’Udet. Els alemanys van decidir l’endemà de fer sortir en un acte públic aquest alt comandament per demostrar que encara era viu. El fet dramàtic del cas és que al cap de pocs mesos Udet es va suïcidar de veritat. És força tragicòmic veure com el Daily Telegraph va fer l’explicació final del cas amb un titular que deia ‘Berlin admet la mort d’Udet’ i explica a l’interior que el diari ja ho havia avançat mesos abans.
—Ens n’heu promès dos.
—El rumor de més èxit dels nord-americans, que quan es van incorporar a la guerra van aprendre ràpidament totes les tècniques dels britànics, va ser un rumor molt senzill i molt eficaç, que també trobareu al llibre. Van fer córrer que Hitler pronunciaria un discurs un dia determinat, coincidint amb l’aniversari de les SA. La idea era que es comentés que hi hauria aquest discurs i, com que no era previst i era fals, el discurs no es va fer. I van aconseguir que la població especulés sobre els motius pels quals Hitler no havia sortit a fer-lo. La segona part del rumor era la més interessant: totes les interpretacions sobre la salut física i mental del dictador que els nord-americans van reeixir a fer circular. Fins al punt que al cap de poques setmanes es va trobar obligat a aparèixer públicament per desmentir tota la brama sobre el seu estat real. Aleshores, el rumor va evolucionar amb informacions que deien que ell s’havia escapat a l’Argentina i que el que havia sortit era un doble. De rumors se’n van fer córrer milers.
—Els nord-americans van crear unes ‘clíniques del rumor’. Què eren?
—Les Rumor Clinics eren uns equips formats principalment per gent de les universitats que es dedicaven a recollir els rumors que circulaven, analitzar-los i descodificar-los. En molts casos, el resultat d’aquesta feina es publicava en una columna del diari local. Era la manera de desmentir-los i aturar-ne la difusió.
—Dediqueu un capítol del llibre a la recerca d’antídots contra els rumors enemics. Amb quines conclusions?
—Un cop analitzades totes les tècniques que s’han fet servir contra els rumors, em queda clar que no n’hi ha cap que, bo i sola, sigui suficient. El mitjà més tradicional és la resposta amb fets. És a dir, mirar de desmentir el rumor aportant informació als mitjans que el contradigui i en demostri la falsedat. Les clíniques de rumors nord-americanes anaven en aquesta línia: agafar el rumor, analitzar-lo i desmuntar-lo amb informació. Una altra línia és penalitzar la difusió de rumors amb campanyes informatives cridant a no difondre rumors i a vigilar que l’enemic pot escoltar qualsevol cosa que es digui… Aquestes campanyes es van fer molt a Anglaterra i als Estats Units. Tenen la virtut que desperten el sentit crític de la població, però a la vegada fan agafar interès pel rumor que pugui circular.
Una tercera línia és treballar sobre les condicions que afavoreixen els rumors. Es tracta d’intentar que el govern sigui una font prou creïble perquè la gent hi confiï en un moment d’intensitat informativa. Una altra recomanació que feia un senyor que es deia Robert H. Knapp, promotor d’una clínica de rumors nord-americana, era que ‘s’havia de procurar que la gent estigués ocupada i sense gaire temps lliure’. Aquest és el consell que donava al seu govern.
—La suma de l’existència d’internet i les xarxes socials amb la situació de crisi actual deu ser un còctel explosiu.
—Hi ha un altre element que contribueix a la circulació dels rumors que no hem comentat. Abans he posat l’èmfasi en els factors socials, però també n’hi ha de personals que es troben força a internet. Per exemple, l’escolta acrítica o superficial. Twitter ho fa molt fàcil: pots piular missatges i repiular-ne sense parar-te a pensar-hi gaire. Molts estudis afirmen que internet permet que els rumors es comparteixin amb molta més gent. Cada transmissor de rumors té molta més capacitat que no abans d’aquestes xarxes. I això fa que cadascú creï els propis rumors i els faci circular. Els anglesos van arribar a la conclusió que els rumors en general podien ser saludables per als governs. Perquè donen una informació força interessant sobre les preocupacions, les esperances, les penes, les angoixes i les expectatives dels ciutadans. Si se sap extreure la informació que et pot oferir la circulació de rumors, es pot fer un dibuix prou acurat de l’estat d’ànim i les voluntats de la gent.
—A Polònia, els nazis van fer circular rumors durant l’ocupació per crear falses expectatives entre la població amb l’objectiu d’aconseguir una derrota encara més humiliant. Hem de desconfiar de les informacions sobre la majoria social independentista a Catalunya?
—Hi ha una qüestió sobre la qual encara no hem parlat: per què un rumor es creu? És cert que hi ha unes condicions socials que el fan circular amb més agilitat, però hi ha uns motius personals que es poden associar normalment a la necessitat de fer el fatxenda i, sobretot, per un joc interior d’odis, pors i esperances. Tots tres són grans motors per a la circulació de rumors. Sovint el rumor és la forma que tenim de vehicular un prejudici sense que ens comprometi. Per exemple, els racistes es creuran rumors en què els immigrants quedin malament. I és molt important no creure’s els rumors que confirmen les teves esperances. És important de tenir el cap fred. Precisament, els creadors de rumors saben que un bon camí és tocar les esperances de la gent, perquè tots tenim set de bones notícies.
—No és tant un problema de dades com d’interpretació?
—Cal tenir molt en compte que els rumors volen influir en els fets, però també en la interpretació dels fets. Per tant, cal observar quina és la realitat dels fets i cal cercar el rigor de la interpretació que pretén imposar el rumor. Pot passar que els fets d’un rumor siguin reals i demostrables, però que la interpretació que els acompanya s’alimenti més d’unes esperances que no d’allò que realment pot passar. Aquest és un perill que es va veure en les últimes eleccions del 25-N, per exemple.
—Heu observat que circulin rumors per desactivar el procés cap a la independència?
—No tinc constància de rumors fabricats o inspirats per l’estat espanyol. Sí que n’hi ha d’aquests de calamitats sobre què podria passar amb la independència. La situació ofereix la incertesa i l’angoixa necessàries perquè aquest tipus de rumors sobre la catàstrofe puguin circular bé en alguns entorns. Vivim una situació en què veurem circular molts rumors. Més enllà de les teories de la conspiració, és un moment molt interessant per a saber quines són les coses que preocupen la gent a partir dels rumors. I caldrà mirar de donar-hi resposta. En aquesta observació dels rumors hom pot pensar que algú el vol acusar d’alguna cosa, però a tothom qui vulgui construir un país nou li han d’interessar les preocupacions de la gent. I això es pot saber a partir dels rumors que circulen. Recordem que els britànics deien que hi havia dues grans maneres de desinformar. Una eren els rumors, una manera molt sibil·lina, petita i que no deixava rastre. L’altra manera, molt més potent, era la filtració. I d’això ja n’hem tingut alguns exemples que no cal comentar.
