27.05.2013 - 06:00
El debat sobre quina relació haurien de tenir la Vall d’Aran i Catalunya després de la independència té un bon referent en la reforma, l’any 2010, del Regne dels Països Baixos, que ha deixat de ser un estat amb territoris a ultramar i ha passat a ser un estat format per quatre nacions independents, de mida molt desigual, però que han pactat mecanismes de funcionament interessants.
D’ençà de la reforma constitucional, el Regne dels Països Baixos enclou quatre nacions, iguals entre si: els Països Baixos pròpiament dits, Aruba, Curaçao i Sint Maarten. L’expressió Països Baixos, doncs, s’aplica a dues entitats diferents. Per una banda, els Països Baixos estrictes són una de les quatre nacions, la més gran, on viu el 89% de la població total. I, per una altra, el Regne dels Països Baixos és la reunió dels quatre territoris independents en una nova entitat, que els experts qualifiquen de ‘més que confederal’.
Per complicar encara més el panorama, els Països Baixos pròpiament dits consten, a banda el territori europeu (sovint anomenat, a tort, Holanda), de tres illes petites del Carib que no van voler formar part de les tres nacions noves –Aruba, Curaçao i Sint Maarten–, sorgides de la dissolució de les Antilles Holandeses.
Quatre nacions formalment independents
Cadascuna de les quatre nacions que integren el Regne dels Països Baixos té una constitució pròpia, subordinada a la Carta del Regne dels Països Baixos. En teoria, totes quatre són iguals, però això no és cert, en bona part per motius de magnitud i de demografia. És evident que el fet que els Països Baixos representin el 89% del regne els confereix un estatut especial. Tanmateix, han trobat la manera que això no afecti el funcionament del conjunt ni alenteixi la capacitat de prendre decisions de la part europea del regne.
És molt senzill: quan un afer concerneix únicament el territori europeu dels Països Baixos, pot actuar lliurement sense necessitat de consultar les altres tres nacions. Pot prendre la decisió tot sol i presentar-la a la comunitat internacional com una decisió del regne.
En canvi, quan una decisió concerneix totes quatre parts, aleshores hi ha un mecanisme de presa de decisions, basat en una institució de govern comuna, el Consell de Ministres dels Regne. Aquest consell especial és format pels ministres dels Països Baixos i per un ministre que representa cadascuna de les altres tres nacions. És un ministre plenipotenciari i solament pot ser nomenat pel govern de les nacions caribenques, és a dir, que el president del govern neerlandès no pot influir-hi.
Les grans decisions han de ser preses per consens. Per exemple, no es pot reformar la constitució si una de les quatre parts no s’hi avé. Tanmateix, de qüestions que hagin de ser preses per acord de totes quatre nacions n’hi ha ben poques i són molt delimitades. Solen ser de l’àmbit de la seguretat, relatives a la concessió de nacionalitats i a la regulació marítima –important, pel fet insular de la part caribenca del regne.
Així i tot. el ministre plenipotenciari té el dret de ser escoltat pel parlament dels Països Baixos europeus si considera que una decisió que s’hi debat pot entrar en contradicció amb els interessos de la seva nació. En aquest cas la llei, sigui quina sigui, ha de ser adoptada, pel cap baix, per les tres cinquenes parts del parlament dels Països Baixos europeus.
Evidentment, cadascuna de les quatre nacions decideix sobre la llengua oficial pròpia. En la pràctica, el neerlandès és llengua comuna, però també el papamiento és oficial al conjunt del regne, inclosa la part europea.
Representació internacional pròpia
Quant a representació internacional, Aruba, Curaçao i Sint Maarten poden no formar part d’un acord que hagi estat signat pels Països Baixos i, per una altra banda, poden ser membres d’organitzacions internacionals, incloent-hi l’ONU. Segons la constitució, els Països Baixos tenen l’obligació d’assistir les altres tres nacions i ajudar-les en qualsevol decisió que prenguin pel que fa a la política internacional.
Això és tan poc corrent, que el Regne dels Països Baixos va haver d’enviar un memoràndum a les Nacions Unides explicant les conseqüències d’una decisió com aquesta.
