22.05.2013 - 06:00
La carta oberta del president d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, al president espanyol, Mariano Rajoy, va causar polèmica per algunes consideracions que hi feia: donava per fet que una Catalunya independent no formaria part de la Unió Europea i que tindria dificultats per a ser membre de l’ONU. ‘A nivell de Nacions Unides’, deia Duran adreçant-se a Rajoy, ‘ni els EUA –i no cal dir la Xina (amb les demandes del Tibet)–, ni Rússia (amb les txetxenes) no seran mai padrins de la nostra causa.’ Però hi ha arguments que ajuden a veure l’admissió d’un estat català dins l’ONU d’una manera diferent.
De moment, de paraules de representants de l’ONU sobre el procés català pràcticament no n’hi ha. S’hi imposa la prudència. El secretari general, Ban Ki-Moon, va respondre a una pregunta directa sobre la qüestió en una visita a Andorra el mes passat. ‘Tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles’, va dir.
‘Si dic que la UE i les Nacions Unides no són aliats nostres, no mateu el missatger’, afegia Duran i Lleida com a comentari a la carta a Rajoy que va publicar en el seu bloc, vistes les crítiques que rebia.
‘Escòcia seria molt benvinguda’
En canvi, un reportatge a la BBC emès a començament d’aquest mes ens donava una visió ben diferent de la qüestió. En el reportatge, Sir Jeremy Greenstock, ex-ambaixador britànic a les Nacions Unides, declarava en que Escòcia no tindria pas dificultats per a ser admesa com a membre de ple dret de l’ONU. ‘Escòcia seria molt benvinguda a les Nacions Unides, que són molt favorables a l’autodeterminació i que la gent s’expressi, si es fa de manera organitzada i amb consens. No hi veig cap inconvenient, suposant que el procés avanci’, deia Greenstock.
Per a admetre un nou estat, cal el suport de dos terços dels membres de l’ONU representats a l’Assemblea General. I el reportatge de la BBC recordava que el suport del Regne Unit a l’entrada d’una Escòcia independent dins l’ONU ho facilitaria.
El juliol del 2011 hi va haver l’última incorporació d’un nou estat, el 193è, a l’ONU. Fou el Sudan Meridional. Va haver de fer la petició al Consell de Seguretat, que la va acceptar i la va traslladar a consideració de l’Assemblea General. Per tant, ja hi ha un precedent ben recent en què un estat de nova creació, sorgit d’una votació en referèndum, és acceptat com a membre de ple dret de les Nacions Unides. En el cas de Kossove, encara no hi ha hagut l’admissió com a estat membre de l’ONU; d’entrada, perquè, dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat i amb dret de vet (EUA, Regne Unit, la Xina, Rússia i França), n’hi ha un, Rússia, que és aliat de Sèrbia i no és previsible, ara per ara, que deixi reeixir una petició kossovesa d’entrar a l’ONU.
La negativa de la UE
Duran deia a Rajoy, en la carta oberta que publicava fa un parell de dies, que una Catalunya independent no podria formar part de la UE ‘perquè els estats membres no tenen la intenció –encara que tu ho acceptessis– que Catalunya pugui ser un estat més de la UE.’
Aquest és un altre punt del debat: Catalunya o Escòcia haurien de demanar de formar part de la UE o hi romandrien des del moment en què esdevinguessin estats independents? Una de les últimes aportacions la féu Roland Vaubel, assessor prestigiós del govern alemany. En un informe publicat a començament de mes deia: ‘Si Catalunya se separa d’Espanya i Escòcia del Regne Unit, tots continuaran formant part de la Unió Europea. Tant l’estat escindit com l’altre hauran d’acordar com es reparteixen els drets i les obligacions. Si no complissin les obligacions, tant l’un com l’altre podrien ser expulsats de l’organització internacional.’
Vaubel també parlava de l’ONU: ‘Les Nacions Unides sempre demanen una nova petició d’entrada perquè un estat escindit pugui ser-ne membre. Ara, hi ha una excepció: quan Síria es va escindir de la República Àrab Unida (la unió amb Egipte) el 1961, tant Egipte com Síria van ser automàticament considerades membres de les Nacions Unides. I de vegades, com en el cas de Sèrbia i Montenegro, ni tan sols l’estat originari no ha estat reconegut com a membre.’
