09.05.2013 - 06:00
Fa uns quants anys, en un acte d’homenatge a Panticosa, el qui ara és delegat del govern espanyol a l’Aragó i aleshores era candidat a governar el país, Gustavo Alcalde, del PP, preguntava a l’homenatjat ‘si el dialecto en qué había hablado era de la zona’. L’homenatjat havia fet una part del seu discurs en aragonès, en l’aragonès de la vall de Tena, i el candidat a governar l’Aragó ni coneixia la llengua, ni tan sols sabia quin so feia.
La realitat plurilingüe d’un país com l’Aragó topa amb el desconeixement absolut d’aquesta realitat per molts altres aragonesos, fins i tot els polítics que se suposa que hi han de governar. Aleshores, el 2007, Alcalde no va guanyar les eleccions, i qui va ser elegit president, Marcelino Iglesias, catalanoparlant, va aprofitar els darrers anys de la seva última legislatura per aprovar una llei de llengües de mínims que reconeixia la unitat de cadascuna de les tres llengües parlades al país i els drets bàsics dels parlants: dret de l’ensenyament en català, en aragonès a les zones històriques i en algunes capitals de comarca; dret d’adreçar-se a les administracions en la seva llengua; dret de retolar els topònims en la llengua tradicional; i dret de la presència als mitjans de comunicació públics. Una llei de mínims, però que obria un espai d’esperança als catalanoparlants i als qui parlen l’aragonès, una de les llengües amb més perill de desaparèixer i sense un organisme oficial que l’ajudi en els criteris de normalització, sense presència més enllà de la laboriosa i activa societat civil que l’ha mantinguda viva contra l’odi, el menyspreu i l’arraconament de les polítiques públiques.
Però qui desconeix i vol continuar desconeixent la realitat dels 45.000 parlants del català i dels 20.000 de l’aragonès, qui pretén que l’Aragó és un país monolingüe en castellà, qui al damunt fa burla de qui parla aragonès, ha arribat al govern i ha decidit d’enterrar la llei encara sense desenvolupar per fer una burla més. Qui demana igualtat de drets dels castellanoparlants als altres territoris (que ja en tenen), nega aquest mateix tracte als aragonesoparlants. Posats a negar, neguen fins i tot el nom de les llengües. Un nom que fa no gaires anys acceptaven i que ara han decidit d’amagar en un circumloqui absurd i ridícul. Ara els qui parlem aragonès parlarem LAPAPYP, reduint la llengua a un espai i, encara més greu, esvaint qualsevol mínima possibilitat de normalitzar i legalitzar i ensenyar la llengua que obria la llei anterior.
Però els aragonesos, els aragonesos que parlem l’aragonès (i els qui parlen català, també), hem fet sobreviure la llengua sense lleis. Hem fet diaris, vídeos, revistes i còmics, hem après la llengua i l’hem ensenyada en associacions, escoles… Fins i tot hem creat tres grafies diferents, però això és un altre tema. L’aragonès sobreviurà encara que els antiaragonesos que ens governen l’intentin matar. Com fins ara. Que una bona llei garanteix millor la supervivència d’una llengua és evident. Que la UNESCO creu que el suport públic és bàsic per a desenvolupar una llengua, també. Però que amb llei o sense l’aragonès sobreviurà és cosa únicament dels parlants. Obligarem una altra vegada el govern a aprovar una llei millor, que reconegui les llengües i els drets dels parlants. Ens emprenyarem amb qui no ha fet els possibles per desenvolupar una llei que ja s’havia aprovat. Continuarem reclamant els nostres drets, i tant que sí! Però, sobretot, hem de fer possible que l’aragonès es parli, es llegeixi, es conegui, es normalitzi i visqui. Són genocides culturals, o intenten ser-ho, però és molt i molt important que pel seu bé i pel nostre no els deixem ser-ho parlant, creant, vivint i comunicant en aquesta preciosa llengua que els aragonesos hem aportat al món i que té paraules tan adequades per a definir qui aprovarà la llei de no-llengües com ara ‘carnuz’, ‘ababol’ i ‘borde’.
Jorge Romance, periodista i editor del diari aragonès Arredol
