08.05.2013 - 15:40
La suspensió temporal de la declaració de sobirania no tindrà efectes pràctics immediats, però podria derivar en conseqüències força greus, com per exemple, la impugnació del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Ho ha explicat en una entrevista a VilaWeb un dels membres del Consell, Josep Maria Reniu, cap d’estudis de ciència política i de l’administració de la UB. ‘Des de la mentalitat d’un ciutadà i politòleg la primera percepció és la d’astorament. Que no vivim en un entorn democràtic?’, diu reniu aquest avançament que us oferim avui de l’entrevista que podreu llegir íntegra demà.
—Què implica la suspensió de la declaració de sobirania?
—En termes pràctics no canvia res. Perquè nosaltres hem fet la declaració, ens refermem amb una segona declaració pel dret de decidir i anem avançant. Pel que fa al Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN) sembla que serà previsible que posteriorment s’obrís la possibilitat d’impugnació en tant que acció derivada, tal i com diu l’advocat de l’estat, d’aquella declaració. Ara, des de la mentalitat d’un ciutadà i politòleg la primera percepció és la d’astorament. Que no vivim en un entorn democràtic? Què més democràtic hi ha que l’expressió de la voluntat popular? Hom pot arribar a pensar que el recurs sistemàtic a un tipus ‘d’enginyeria jurídica‘ per sobre de qualsevulla voluntat popular ens podria dur a analogies brutals, com haver evitat l’eliminació de l’esclavitud.
—Això portarà a la suspensió del decret de creació del Consell Assessor?
—Sembla que pot donar-se aquesta situació. Sincerament, en aquests moments ho veig tot una mica esperpèntic. Decisions d’aquest tipus encotillen no només la voluntat política d’una col·lectivitat sinó fins i tot pretenen fer-ho amb el pensament. Una declaració de sobirania del Parlament té els efectes jurídics que té, és com el preàmbul de l’estatut del 2006. En el cas del CATN, la seva tasca és elaborar propostes, analitzar la jurisprudència, la situació política, diferents àmbits temàtics…, amb un destinatari que és el govern, que serà qui políticament considerarà si són vàlides o no…
—Si això acabés passant voldria dir que el Consell Assessor s’ha de dissoldre?
—Sí, és clar. Si la via posterior, a partir de l’admissió a tràmit, se’n deriva una via contenciosa contra el decret de creació, i se’n decreta la suspensió, s’entendrà que el Consell queda dissolt. Com a mínim temporalment. La qual cosa és sorpresiva.
—En una situació així vostès què farien?
—Mig en broma, amb un altre company, comentàvem que encara ens tocarà passar a treballar en la clandestinitat.
—Encara s’hauran de reunir d’amagat…
—Per això parlava d’una situació esperpèntica. Imaginem que fent ús de les nostres facultats de llibertat de càtedra i de recerca o d’ús de les llibertats i drets que tenim tots, els membres del CATN ens reuníssim amb d’altres col·legues acadèmics per fer un estudi sobre, per exemple, el gripau blau de Grenlàndia. Ara imaginem que en comptes del gripau blau parléssim de les vies per convocar un referèndum, les qüestions a considerar per a construir estructures d’estat… Què faran? Que vindrà algú a censurar-nos un treball acadèmic, per més derivada política que pugui tenir encara que el govern li agradés aquests estudis? Que no hi ha milions d’informes o estudis elaborats des de la societat civil que governs de tot tipus i en tot moment han fet seus per orientar una decisió política?
—Arribarà un moment en què les institucions hauran de fer actes de desobediència?
—Sí, és evident. Si totes les vies d’intentar el diàleg, de raonar, d’intentar contraposar des de la tolerància i el respecte punts de vista diferents van topant una i altra vegada contra un mur d’incomprensió i de negativitat, de rebuig sistemàtic a qualsevol tipus d’acció o proposta simplement per l’origen que té, arribarà un moment, no sé quin, que després d’exhaurir totes les possibilitats només en quedarà una, que és la ruptura. I la ruptura passa per la desconnexió mental, passa pel no acatament a determinades decisions i per tot el ventall de possibilitats que això implica.
—En el recurs al TC, el govern espanyol també preveu que es puguin invalidar més endavant unes eleccions plebiscitàries.
—És l’argument de la possible intervenció de l’autonomia a través del 155 de la constitució. Si la impugnació i la suspensió de la declaració de sobirania són esperpèntics, aquesta possibilitat seria el zenit mundial dels despropòsits. Em costa imaginar que en l’actualitat poguéssim viure una situació com aquesta, per la qual cosa vull creure que no deixa de ser un simple recurs discursiu per a generar pressió política. En els sistemes parlamentaris una de les potestats clau del president o primer minstre és la possibilitat de dissolució anticipada del parlament i convocar eleccions segons el seu criteri. Si en aquestes eleccions els partits hi van amb un programa més o menys detallat, sobre totes les polítiques públiques o només amb una proposta és la seva opció política i la seva responsabilitat. Òbviament que en un supòsit així hi hauria una intencionalitat política clara, és evident. Però ara també jutjaran les intencionalitats polítiques? És que el lliure joc democràtic, respectant els drets i llibertats, ha de quedar encotillat per una determinada visió ideològica? Ho sento, però si aquesta és la realitat que s’acosta prefereixo haver-me’n allunyat el més aviat millor.
