06.05.2013 - 06:00
Per primera vegada un document de l’estat espanyol, de la Brigada Político-social, la que tenia més informació, atribueix clarament al Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL) la responsabilitat de les sis bombes incendiàries que van esclatar en cadena, a trens i estacions de Barcelona, Madrid, Sant Sebastià i Bilbao, el 26, 27 i 29 de juny de 1960. La que va esclatar el dia 27, a l’estació d’Amara de Sant Sebastià, va causar ferits i la mort d’una nena de vint-i-dos mesos, Begoña Urroz, considerada per alguns polítics, mitjans de comunicació i institucions la primera víctima d’ETA.
Crec que això és una evidència més que desmunta la tesi, sense aportació de proves, dels qui assenyalen ETA com a autora de les accions del 1960, i, per tant, responsable de la mort d’Urroz. Diversos historiadors i periodistes ja havíem demostrat, amb documents, l’autoria del DRIL, que va fer-se’n responsable des de Veneçuela. A més, el febrer del 2011, un exhaustiu reportatge d’Ainhoa Oiartzabal a Igandea (Berria), deixava clar que no hi havia cap indici per a fer aquesta afirmació. No obstant això, els instigadors de la tesi han persistit, fins avui, tant oficialment com als mitjans, a atribuir aquella víctima a ETA, sense proves.
Importància dels documents
L’any 2002, quan investigava pel llibre ‘Pirates de la llibertat’ (Empúries, 2004), sobre el segrest del transatlàntic Santa Maria, a l’Archivo Histórico Nacional, em van dir que hi havia butlletins informatius de la Brigada Político-social de l’any 1962, on apareixia el DRIL (Directori Revolucionari Ibèrico d’Alliberament), autor d’aquella acció i de més accions de l’època. No es podien consultar fins el 2012-2013, és a dir, cinquanta anys després. Recentment, he pogut desclassificar els del 62, i també els del 60-61, i aquí és on hi ha els que fan referència a les bombes del 1960.
Aquest butlletí informatiu de la Brigada Político-social, després de detallar els atemptats referits, assenyala el DRIL com a responsable dels fets, basant-se en detencions fetes dies després de les accions, tant a Madrid, com a Lieja (Bèlgica), d’una dotzena d’activistes i col·laboradors d’aquesta organització. Alguns detinguts reconeixen, segons la policia, formar part d’escamots del DRIL, i un, haver col·locat els explosius en maletes, que després facturava. A més, la policia belga els troba armes, materials per a la confecció de bombes incendiàries de temps, i manuals de guerrilla i sabotatge, l’autoria dels quals s’atribueix al tinent coronel republicà, exiliat a Mèxic i Cuba, Alberto Bayo.
Els documents del DRIL, i les obres posteriors de Jorge de Soutomayor, cap de l’organització, a més de la reivindicació del fets, des de Caracas, per un altre cap del DRIL, el capità portuguès Henrique Galvao, no oferien cap dubte. Però, a més, també he pogut consultar les comunicacions diplomàtiques entre Madrid, Lisboa, Caracas i París d’aquells anys, i sempre donen per fet que l’autor dels atemptats és el DRIL. Ara els documents interns de la BPS ho certifiquen.
Cal subratllar que totes les informacions que té la BPS sobre ETA, als anys 60-61-62, que figuren en aquests butlletins, la defineixen com una organització molt incipient, sense capacitat operativa per a posar sis bombes en diversos punts de l’estat. Segons la BPS, ETA aleshores es dedicava a cremar banderes, fer propaganda i pintades, com ja se sabia, i com deixava ben clar, també, l’esmentat reportatge de Berria, entrevistant a
militants fundadors de l’organització.
Més gestions d’investigació
A banda els documents policíacs, que són butlletins d’informació interna, i suposo que a més de les declaracions dels detinguts, s’alimenten d’informacions dels serveis interns i externs, dels informes d’agents, d’infiltrats, etc…. Hi hauria d’haver en algun arxiu un dossier del tema, però, de moment, no apareix.
Els arxius espanyols del franquisme tenen molts forats negres. Hi ha dossiers suposadament desapareguts, o que podrien haver estat destruïts després de la mort de Franco. A més, la llei de secrets oficials o la de protecció de la intimitat són dues barreres de censura històrica. És molt discutible, per no dir inacceptable, protegir la intimitat de funcionaris de la dictadura en l’exercici de les seves funcions repressives, o la de persones que en foren víctimes. I més, encara, quan es tracta de documents per a la investigació històrica.
A més a més, com que aquesta mena d’accions solien passar a la justícia militar, he demanat si tenen res sobre aquells fets als arxius militars corresponents, i la resposta ha estat negativa.
Els detinguts del DRIL
El butlletí assenyala el militar republicà, Alberto Bayo, aleshores exiliat a Cuba, com a instigador de la fundació del DRIL. La policia en diu que és fundador de l’UCE (Unió de Combatents Espanyols), cosa certa, però el DRIL no és només ell. L’UCE és un grup que, juntament amb més sectors de l’exili republicà a Veneçuela, Cuba, França i Bèlgica van constituir el DRIL, en el qual es destaquen també Xosé Velo, Jorge de Soutomayor i el portuguès Henrique Galvao. Però Cuba, en aquestes primeres accions del 60, sembla tenir més protagonisme. De fet, a un dels detinguts aquell estiu li troben els manuals de guerrilla i sabotatge de Bayo, també reproduïts en aquests butlletins policíacs, després de les detencions de Lieja.
Hi ha moltes teories conspiratives sobre infiltrats al DRIL. De fet, Soutomayor i més, com la CNT de l’exili veneçolà, afirmaven que Abderraman Muley Moré, un dels detinguts a Bèlgica, era un agent doble. Tot és possible. Les sospites sobre l’entorn cubà, fan que Velo, Galvao i Sotomayor, preparin la següent acció del DRIL a esquena de Bayo i Cuba. Va ser la més efectiva i espectacular, el segrest del transatlàntic Santa Maria. I, de fet, l’operació, sense la connexió cubana, va funcionar molt millor.
Alberto Bayo ha estat instructor de guerrilla de Fidel i el Che i els seus companys a Mèxic. Després del triomf de la revolució, és rebut a l’illa amb tots els honors i el fan general. És lògic de pensar que al voltant de Bayo, amb l’historial que té, pogués haver-hi individus sospitosos, homes dels serveis secrets franquistes, i més serveis d’intel·ligència.
Entre els detinguts a Lieja el juliol del 60, hi ha diversos personatges relacionats amb Cuba. El més important és Eloy Gutiérrez Menoyo, fill de l’exili republicà espanyol, que havia lluitat amb Fidel Castro, i un germà del qual s’havia mort en combat. Segons Soutomayor, la reunió de Lieja es va descobrir per les ‘imprudències’ de Menoyo. No ho sabrem mai. És sospitós que uns mesos després Menoyo fugís a Miami i es fes anticastrista.
La veritat és que el DRIL tenia molts enemics. El franquisme, naturalment, però també bona part de l’exili i el PCE, que no eren partidaris de la lluita armada. Van circular molts rumors, acusacions d’infiltrats i confidències. Devia haver-hi veritats, de segur, però també invents per a intoxicar i desacreditar l’organització.
Sigui com sigui, aquesta nebulosa de sospites i conspiracions no ens ha d’allunyar de la importància, avui, d’aquests butlletins informatius de la BPS, del 60, 61 i 62. La policia política franquista atribueix al DRIL les bombes de l’estiu del 60. Un document estatal que s’afegeix a les informacions periodístiques i diplomàtiques de l’època, a la versió dels caps del DRIL que van reivindicar-ho, i a les investigacions de periodistes i
historiadors.
