01.05.2013 - 06:00
Durant l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica Serra d’Or, per part del responsable de la revista Serra d’Or i d’altres publicacions i les edicions de l’Abadia de Montserrat, el P. Josep Massot i Muntaner, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va ser molt dur amb el paper de les institucions públiques en la preservació de la cultura del país. En un exercici de descripció descarnada de la realitat, va mostrar la crisi del sector editorial que pateix en carn pròpia, i del ‘perill que, tal com van les coses en aquest moment, se’ns esquinci d’una manera irreparable una infraestructura cultural que ha costat molt de construir i que abasta no solament el món del llibre, sinó també el cinema, la televisió, la ràdio, el teatre, la música, l’art, etc.’
Val la pena reproduir les paraules de Josep Massot des del principi i fins al final:
‘No voldria donar un missatge de pessimisme ni de victimisme, però tampoc no crec que sigui bo que amaguem el cap sota l’ala i que amaguem les dificultats reals i el retrocés immens que hem sofert en molts camps de la nostra cultura i que, segons tots els indicis, encara no ha tocat fons. Limitant-nos simplement al camp que m’afecta més de prop, el món dels llibres i de les revistes, hem de constatar un augment creixent dels problemes de tota mena, que posa en greu perill la continuïtat del sector i que ens angoixa profundament. En el nostre cas, en relativament poc temps hem hagut de suportar la desaparició de la distribuïdora L’Arc de Berà i de la seva llibreria Ona, que ens va representar pèrdues materials molt considerables, i no gaire després el concurs de creditors de la distribuïdora Lyra, que n’havia pres el relleu i que no ha pogut fer front a la minva de vendes a les llibreries i sobretot al deute que tenia amb la Generalitat Valenciana, que va ser incapaç de pagar les factures corresponents als llibres que havia anat adquirint per a biblioteques o escoles. Al mateix temps, tenim un deute pendent amb la Distribuïdora Moll, que està en concurs de creditors i que continua les seves activitats sense liquidar res del ròssec anterior. A això hi hauríem d’afegir els retards cada vegada més considerables en el pagament de les diverses institucions, que ens deixen sense liquidesa i ens compliquen enormement les coses, i els retalls en les ajudes a l’edició provocats per la crisi econòmica o pels canvis d’orientació de les diverses administracions.’
‘Pel que fa a les nostres revistes, aviat farà tres anys que el Departament de Cultura de la Generalitat va posar unes noves normes segons les quals vam perdre íntegrament les ajudes donades a Tretzevents i a Documents d’Església i vam veure reduïdes a la meitat les de Serra d’Or i de Qüestions de vida cristiana. Això ens va obligar a prendre la dolorosa decisió de suprimir Tretzevents, que no ha estat possible de tornar a reflotar malgrat la bona voluntat de moltes persones que s’hi van interessar a través de les xarxes de comunicació social. Aquest any, continuant les retallades, el Departament d’Ensenyament ha suprimit gairebé del tot les subscripcions destinades a instituts de les revistes Serra d’Or i Piu-piu, cosa que, com és lògic, ens perjudica greument i que al final d’aquest any ens obligarà a prendre una altra dolorosa decisió: suprimir la revista per a nens petits Piu-piu.’
‘Tot això, no cal dir-ho, ens preocupa molt i ens obliga a buscar nous camins per poder continuar endavant la tasca cultural que l’Abadia de Montserrat ha dut a terme, d’una manera gairebé ininterrompuda, des del segle XV i que a partir de mitjan segle XX ha anat adquirint un relleu cada cop més considerable. Per circumstàncies de la vida, aquests darrers mesos m’ha tocat de parlar sovint en públic i a través dels diversos mitjans de comunicació, i sempre he insistit en el perill que, tal com van les coses en aquest moment, se’ns esquinci d’una manera irreparable una infraestructura cultural que ha costat molt de construir i que abasta no solament el món del llibre, sinó també el cinema, la televisió, la ràdio, el teatre, la música, l’art, etc. Hi ha, és evident, una bona dosi de responsabilitat de part de les institucions, que haurien de mirar d’optimitzar els escassos recursos de què disposen ara, però també hem d’apel·lar seriosament a la societat civil perquè no pensi que tot es resol sense fer res i que tot funciona per inèrcia i sense la implicació que tantes entitats, tants mecenes i tantes persones normals i corrents han tingut des dels inicis de la Renaixença i que han fet possible que tiréssim endavant moltíssimes iniciatives al marge i sovint en contra de la política oficial de l’Estat.’
