30.04.2013 - 06:00
El govern espanyol està disposat a tancar totes les vies legals del procés sobiranista a Catalunya. El recurs de l’advocat de l’estat contra la declaració de sobirania per a impugnar-la n’és una bona mostra: avisa que unes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari serien il·legals i nega el caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà al poble català. Vist això, hi haurà ‘un moment de ruptura’ en el procés, com explica en aquesta entrevista a VilaWeb Ferran Requejo, catedràtic de ciència política i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional.
—Què pot passar si el recurs del govern espanyol contra la declaració de sobirania va endavant?
—Es tracta d’una declaració que no té efectes jurídics. En principi, al tribunal li serà difícil de sentenciar que la declaració sigui il·legal, perquè no modifica la legalitat existent. De fet, fins i tot l’admissió a tràmit ja presenta punts de controvèrsia. Si s’admet a tràmit i no es declara inconstitucional perquè no té efectes jurídics, el tribunal potser podria anar més enllà d’allò que li demanen i podria establir que qualsevol acte polític o administratiu que es derivi d’aquesta declaració quedi afectat. La mateixa doctrina del Constitucional estableix que només es pot dictar la inconstitucionalitat de les resolucions, disposicions i actes que s’integren en l’ordenament jurídic o quan es lesionen drets fonamentals de les persones. Dos supòsits que òbviament no escauen en aquest cas. A més, de declaracions d’autodeterminació ja n’hi ha hagut més, al parlament, i no han estat pas impugnades. Si el TC declara la inconstitucionalitat de la declaració del parlament, el desprestigi del tribunal encara serà més gran que no és ara. Però, vista l’experiència recent, no hi ha res descartable.
—Segons això que dieu, podria passar que es declaressin il·legals accions possibles en el futur, com unes eleccions plebiscitàries o una declaració d’independència. L’estat espanyol, aleshores, podria invalidar legalment cap d’aquests supòsits?
—Sí, exacte.
—I, en vista d’això, què podríem fer, si incorrem en una il·legalitat a ulls de la comunitat internacional?
—En qualsevol cas, hi haurà un moment de ruptura democràtica. No es pot fer un procés d’independència per una via legal a partir d’una constitució que no ho permet. Això és impossible. Quan es produirà, i a partir de quin acte, aquesta ruptura? Vindrà un moment que el govern central aplicarà l’article 155 i suspendrà l’autonomia de Catalunya? Òbviament, això tindria repercussions internacionals i interiors, però és segur que l’estat reaccionarà amb totes les armes jurídiques, polítiques, econòmiques, internacionals i mediàtiques de què disposa. No som pas en un estat en què prevalgui la cultura del pacte, sinó la de la imposició. Aquest procés no es pot fer jurídicament, si no és que hi ha un acord polític previ. Legalment, amb aquesta mateixa constitució, el president del govern espanyol podria autoritzar un referèndum perquè els ciutadans de Catalunya es pronunciessin.
—Però res no fa pensar que això hagi de passar.
—Tanmateix, des del govern de Catalunya s’han d’exhaurir totes les vies legals. Així la legitimitat pròpia en sortirà reforçada. La via de la nova llei catalana de consultes, quan hagi estat aprovada pel parlament, probablement serà objecte de recurs immediat al Tribunal Constitucional. Ens aniran tallant totes les vies legals. Hem de comptar-hi. Però aquests passos tenen un recorregut que s’ha d’anar establint.
—Una declaració unilateral s’hauria de fer amb un parlament nou o l’actual ja tindria legitimitat per a fer-la?
—Una declaració unilateral, en una democràcia, és l’últim recurs. Les vies ‘normals’ en una democràcia avançada de caràcter plurinacional serien les que acaben en una consulta legal a la població, com al Quebec o a Escòcia. Quan això quedi clar que no es pot fer, ja ens plantejarem unes altres coses. Però sóc renuent a parlar de decisions polítiques de futur, perquè només fan soroll i la realitat aporta informacions i situacions no sempre previsibles. Primer hem d’exhaurir totes les vies legals.
—La sentència de la Cort Internacional sobre Kossove del 2010, en què ens pot ajudar?
—Són casos molt diferents. Kossove venia d’una guerra, d’una implicació internacional efectiva dels EUA, de l’ONU… El cas de Catalunya no hi té res a veure, si més no de moment. És molt diferent. Som en una democràcia liberal, amb un drets de ciutadania, no som pas en guerra i Catalunya disposa d’un cert autogovern, d’una llengua pròpia que no és prohibida. No són casos comparables.
—Però per al reconeixement internacional dels passos que Catalunya pugui fer més endavant, Kossove no seria un precedent?
—Ho seria en cas de ruptura total entre la legitimitat democràtica i la legalitat constitucional. Hi ha un últim punt en la sentència de Kossove que pot ser una referència, quan estableix que la democràcia és més important que no la legalitat. En termes democràtics és indigerible d’obligar una col·lectivitat a romandre dins un estat contra una majoria clara de la població. Però Kossove ara no serveix d’exemple. Seria un error polític d’invocar Kossove en aquests moments.
