28.04.2013 - 00:26
La dreta tornarà al poder a Islàndia. En les eleccions d’ahir es va imposar el dretà Partit de la Independència, dirigit per Bjarni Benediktsson, que va sumar dinou escons, tres més dels que tenia fins ara. Els seus socis del Partit Progressista, liberals, en van aconseguir disset, vuit més. Del 1995 al 2007, tots dos partits van formar la coalició que va portar el país a la ruïna econòmica el 2008. A més, són clarament contraris a la integració d’Islàndia a la Unió Europea.
Els partits de l’esquerra islandesa, en canvi, han patit una important reculada. L’Aliança Socialdemòcrata de la primera ministra sortint Jóhanna Sigurðardóttir és el tercer partit, amb nou escons, empatat amb els fins ara socis al govern, els Verds. Els socialistes han perdut onze escons i els Verds cinc respecte dels que tenien. Els socialistes han perdut més de la meitat del suport i han vist com els Verds els empataven en escons, desmentint les enquestes que pronosticaven una caiguda encara més gran d’aquests darrers.
Dos partits nous han entrat al parlament: Futur Brillant, encapçalat per l’humorista i batlle de la capital, Reykjavík, Jón Garr (que es va disfressar del mestre Jedi Obi Wan Kenobi a ‘Star Wars’), i el Partit Pirata, amb cinc i quatre diputats, respectivament.
A banda les mesures econòmiques i retallades que s’han hagut d’aplicar l’última legislatura per a sortir de la crisi, una altra de les causes que explica la sorprenent victòria dels partits que van portar Islàndia a la quasi fallida sembla ser el suport que l’esquerra dóna a l’entrada d’Islànda a la UE, a la qual la dreta s’oposa.
Una victòria sorprenent
Cinc anys després de la fallida dels principals bancs islandesos, que va originar una singular onada de regeneració democràtica a l’illa, els dos partits considerats responsables de la crisi recuperen doncs el poder. Ho fan per la desfesta de socialdemòcrates i verds i en favor de les dues formacions conservadores que havien governat el país des de la separació de Dinamarca, el 1944: l’agrari Partit Progressista i el Partit de la Independència, lligat al potent gremi de pesca.
La victòria conservadora aturarà dues de les propostes estrella de l’inèdit govern d’esquerres que ha dirigit Islàndia els últims quatre anys: el procés d’integració a la Unió Europea i l’aprovació de l’anomenada constitució 2.0.
El govern de Sigurðardóttir, en efecte, va presentar formalment el 2009 la candidatura a la UE amb la intenció que Islàndia no es trobés mai més sola en una crisi financera com la que va viure l’any anterior. Tot i avançar en la majoria d’apartats que formaven part de la negociació d’adhesió, les converses es van encallar en els aspectes clau: la pesca, principal recurs islandès, i l’agricultura. El gener passat, l’augment de l’euroscepticisme (el 60% a les enquestes) i la davallada en la intenció de vot a la coalició governamental van empènyer Sigurðardóttir a aturar temporalment les converses.
El programa del Partit de la Independència diu que vol bones relacions comercials amb Europa, però sense integrar-se a la Unió. En la mateixa línia, el Partit Progressista considera que els interessos del país es poden atènyer millor fora de la UE. Per aquestes formacions, Islàndia ja en té prou amb el tractat comercial subscrit amb Brussel·les, amb el fet d’ésser membre de l’Associació Europea de Lliure Intercanvi i de formar part de l’espai Schengen.
L’altra gran mesura esperonada pel govern d’esquerres sortint ha estat l’original procés de reforma de l’antiga constitució del 1944. Un consell de vint-i-cinc ciutadans, elegits per votació nacional, va rebre l’encàrrec de presentar un nou esborrany de constitució, en què es van tenir en compte milers d’aportacions ciutadanes via xarxes socials. Els entrebancs a la seva tasca, a la qual s’oposaven els partits conservadors, van impedir finalment que l’esborrany es pogués aprovar al parlament abans de les eleccions. I, segons la configuració de la cambra a partir d’ara, la tasca del consell constitucional pot quedar en no res.
La revifalla islandesa
L’octubre del 2008, un mes després de la fallida de Lehman Brothers als EUA, els tres principals bancs islandesos van seguir el mateix camí i es van enfonsar. El cop va ser molt dur en un país amb un altíssim nivell de vida i que tot just el 2001 es vantava de tenir els millors banquers del món.
En aquell moment crític, el govern conservador de Geir Haarde va optar per actuar de manera diferent de com ho han fet molts governs europeus: va decidir no nacionalitzar les pèrdues dels bancs ni tampoc de responsabilitzar-se del forat que havien deixat a l’exterior, especialment entre estalviadors de la Gran Bretanya i els Països Baixos. De fet, tampoc no podia assumir-ho: els tres bancs en fallida pesaven deu vegades més que no el PIB del país.
El Fons Monetari Internacional va aportar diners a l’economia de l’illa, en canvi d’unes prescripcions que s’han seguit al peu de la lletra. De fet, la intervenció a Islàndia és una de les poques que han reeixit de l’FMI, en col·laboració estreta amb el govern per a elaborar un pla d’ajust que ha retornat l’estabilitat i el creixement.
Pel camí han passat alguns fets singulars més, com ara que els ciutadans han rebutjat en referèndum pagar el deute bancari reclamat per la Gran Bretanya i els Països Baixos, com també que els principals responsables econòmics i polítics de la fallida del 2008 han passat pel jutjat i, en algun cas, han acabat a la presó.
Amb vies no ortodoxes, Islàndia ha sabut superar la crisi en cinc anys i renéixer econòmicament, sense perdre-hi la moneda, gairebé del no res.
