27.04.2013 - 06:00
Cinc anys després de la fallida dels principals bancs islandesos, que va originar una singular onada de regeneració democràtica a l’illa, els dos partits considerats responsables de la crisi són a punt de recuperar el poder. Totes les enquestes prèvies a les eleccions d’avui indiquen la desfeta de l’actual coalició governamental entre socialdemòcrates i verds en favor de les dues formacions conservadores que havien governat el país des de la separació de Dinamarca, el 1944: l’agrari Partit Progressista i el Partit de la Independència, lligat al potent gremi de pesca.
Seguint els sondatges, l’Aliança Socialdemòcrata de la primera ministra sortint Jóhanna Sigurðardóttir quedaria relegada a la tercera posició, lluny de les forces conservadores. Just darrere pujaria Futur Brillant, un partit nou encapçalat per l’humorista i batlle de la capital, Reykjavík, Jón Garr. I el Partit Pirata també pot ser que superi el 5% de vot nacional requerit per accedir al parlament, a més dels Verds.
La possible victòria conservadora pot aturar dues de les propostes estrella de l’inèdit govern d’esquerres que ha governat Islàndia els últims quatre anys: el procés d’integració a la Unió Europea i l’aprovació de l’anomenada constitució 2.0.
El govern de Sigurðardóttir, en efecte, va presentar formalment el 2009 la candidatura a la UE amb la intenció que Islàndia no es trobés mai més sola en una crisi financera com la que va viure l’any anterior. Tot i avançar en la majoria d’apartats que formaven part de la negociació d’adhesió, les converses es van encallar en els aspectes clau: la pesca, principal recurs islandès, i l’agricultura. El gener passat, l’augment de l’euroscepticisme (el 60% a les enquestes) i la davallada en la intenció de vot a la coalició governamental van empènyer Sigurðardóttir a aturar temporalment les converses.
El programa del Partit de la Independència diu que vol bones relacions comercials amb Europa, però sense integrar-se a la Unió. En la mateixa línia, el Partit Progressista considera que els interessos del país es poden atènyer millor fora de la UE. Per aquestes formacions, Islàndia ja en té prou amb el tractat comercial subscrit amb Brussel·les, amb el fet d’ésser membre de l’Associació Europea de Lliure Intercanvi i de formar part de l’espai Schengen.
L’altra gran mesura esperonada pel govern d’esquerres sortint ha estat l’original procés de reforma de l’antiga constitució del 1944. Un consell de vint-i-cinc ciutadans, elegits per votació nacional, va rebre l’encàrrec de presentar un nou esborrany de constitució, en què es van tenir en compte milers d’aportacions ciutadanes via xarxes socials. Els entrebancs a la seva tasca, a la qual s’oposaven els partits conservadors, van impedir finalment que l’esborrany es pogués aprovar al parlament abans de les eleccions. I, segons la configuració de la cambra a partir d’ara, la tasca del consell constitucional pot quedar en no res.
La revifalla islandesa
L’octubre del 2008, un mes després de la fallida de Lehman Brothers als EUA, els tres principals bancs islandesos van seguir el mateix camí i es van enfonsar. El cop va ser molt dur en un país amb un altíssim nivell de vida i que tot just el 2001 es vantava de tenir els millors banquers del món.
En aquell moment crític, el govern conservador de Geir Haarde va optar per actuar de manera diferent de com ho han fet molts governs europeus: va decidir no nacionalitzar les pèrdues dels bancs ni tampoc de responsabilitzar-se del forat que havien deixat a l’exterior, especialment entre estalviadors de la Gran Bretanya i els Països Baixos. De fet, tampoc no podia assumir-ho: els tres bancs en fallida pesaven deu vegades més que no el PIB del país.
El Fons Monetari Internacional va aportar diners a l’economia de l’illa, en canvi d’unes prescripcions que s’han seguit al peu de la lletra. De fet, la intervenció a Islàndia és una de les poques que han reeixit de l’FMI, en col·laboració estreta amb el govern per a elaborar un pla d’ajust que ha retornat l’estabilitat i el creixement.
Pel camí han passat alguns fets singulars més, com ara que els ciutadans han rebutjat en referèndum pagar el deute bancari reclamat per la Gran Bretanya i els Països Baixos, com també que els principals responsables econòmics i polítics de la fallida del 2008 han passat pel jutjat i, en algun cas, han acabat a la presó.
Amb vies no ortodoxes, Islàndia ha sabut superar la crisi en cinc anys i renéixer econòmicament, sense perdre-hi la moneda, gairebé del no res.
