26.04.2013 - 06:00
Fa tan sols tres mesos que Roger Albinyana va assumir el càrrec de secretari d’Afers Estrangers del govern català. Ha tingut prou temps de constatar els entrebancs que la diplomàcia espanyola posa a l’acció exterior de la Generalitat, i a la voluntat del govern d’internacionalitzar el procés català. En aquesta entrevista en parla, i també de quina és la impressió generalitzada que suscita el procés català en les institucions de la UE i els governs europeus. I de quina manera s’han de guanyar complicitats.
—El president Mas diu que Europa veu amb preocupació la independència de Catalunya. Això vol dir que serà tot més difícil?
—Europa té una preocupació per l’estabilitat d’Espanya. No tant per la integritat com per la situació econòmica i per la crisi. Alguns actors polítics poden arribar a entendre el procés com un factor que dificulti la recuperació econòmica d’Espanya. Per això el president Mas va dir què va dir.
—El procés es veu com una nosa?
—Sí, com un problema més.
—Com es pot fer canviar el punt de vista dels qui ho veuen així?
—S’actua en fronts diversos. El moment actual és complex des del punt de vista de la gestió dels governs, de la situació econòmica i social. Expliquem que no hem escollit aquest moment, que hi ha hagut una evolució fins a arribar al procés de la consulta. I s’ha d’entendre que la consulta no és fruit de la situació econòmica i social que viu el país, tot i que això ho ha precipitat, sinó que hi ha un conjunt de raons i de motius que expliquen per què ha passat. Intentem traslladar a aquests actors importants a l’àmbit europeu que el cas català és únic, singular i que no tindrà repercussions en altres països complexos que poden tenir situacions complicades amb minories.
—Qui són aquests actors?
—Governs estatals de la UE i les institucions comunitàries. De fet, les posicions de la comissió s’acaben de travar i consolidar d’acord amb l’opinió dels estats membres.
—I heu parlat amb aquests governs estatals?
—S’ha parlat amb governs europeus, amb primers ministres, i també amb la Comissió Europea.
—Quina resposta n’heu tingut?
—En general, la resposta és freda. Hi ha un procés propi, domèstic, del poble de Catalunya, que ha d’anar avançant. No hem convocat encara el referèndum. Quan això passi, hi haurà la necessitat de prendre una posició més clara. Públicament o no, hauran de prendre en consideració la qüestió d’una manera més clara. I el govern espanyol els trasllada que es tracta d’un procés intern de l’estat espanyol i que no s’acabarà duent a terme. La instrucció que trasllada el ministeri d’Afers Estrangers és que no s’hi han de pronunciar, perquè no acabarà havent-hi cap consulta.
—La diplomàcia espanyola s’ha activat per frenar el procés i per modular l’opinió de la Comissió Europea.
—Cal dir, però, que les posicions a la Comissió Europea es fixen mitjançant comunicacions escrites, i l’enrenou de declaracions i contradeclaracions d’aquests últims mesos no deixa de ser conseqüència d’una situació que agafa la comissió desprevinguda i a la qual ha de donar resposta quan li fan preguntes. La posició de la comissió en aquest assumpte és que no hi ha una posició oficial, és a dir, que només s’hi pronunciarà si hi ha un estat membre que ho demana i ho planteja de manera circumscrita a un cas específic en una situació temporal específica.
—El recel que hi ha a la UE és més per la inviabilitat d’una Espanya sense Catalunya que no pas per si una Catalunya independent és viable?
—Absolutament. El problema no és determinar si Catalunya és viable. Ningú no en té cap mena de dubte: tenim una base industrial, un teixit econòmic, una cultura de funcionament de les institucions públiques que no fan dubtar que Catalunya pugui existir com a estat independent.
—D’això no en dubta ningú, a Europa?
—Ningú. Sí que hi ha uns nuclis de dubte, un dels quals és la viabilitat d’Espanya: quan una part significativa d’un estat, com és Catalunya, s’emancipa, és evident que gent de fora, gent d’Espanya i gent de Catalunya es pregunten sobre la viabilitat de l’estat futur.
—Ens toca de defensar la viabilitat d’Espanya?
—Nosaltres hem de fer molta pedagogia sobre això, de la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. I de veure –en aquest procés de transició, en el moment de la consulta, i si el resultat és positiu per a l’emancipació– com resolem les qüestions que es puguin dirimir de la negociació entre Catalunya i la resta d’Espanya, és a dir, com queda Espanya després de l’emancipació de Catalunya.
—I què se n’ha d’explicar?
—Doncs s’ha d’explicar amb dades. És evident que Espanya és una rèmora, una hipoteca per a nosaltres que no ens permet de ser més competitius en molts àmbits, però també s’ha de dir que Espanya no és únicament Catalunya: Espanya té un teixit econòmic i empresarial i la possibilitat de reeixir en determinats aspectes. Creiem que Espanya també se’n sortirà millor tractant de tu a tu Catalunya, i no pas tenint Catalunya dins.
—Si el govern espanyol tanca totes les portes a la consulta, quina empara es pot demanar a la UE?
—En principi, el president diu que la consulta s’ha de fer. Es farà tant sí com no. L’empara legal ja hi és, perquè l’estatut, en algun dels seus articles, atorga una competència a la Generalitat per a poder consultar a la ciutadania sense passar per l’aprovació de l’estat. Ara es regula aquest article. No hi ha únicament la possibilitat de consulta de l’estatut, sinó més mecanismes, com ara transferir la competència de l’estat… S’ha d’anar exhaurint totes aquestes vies. I si sempre hi trobem una paret al davant el procés es justificarà i es legitimarà a ulls de la comunitat internacional. Per tant, la consulta es pot fer sota legislació catalana i espanyola.
—I quan parlem d’empara internacional a què ens referim?
—Els tractats europeus no deixen espai per a buscar una empara. Evidentment, si s’infringís l’article 2, que enumera els principis de la UE, si s’infringís el principi de la democràcia, o si les autoritats espanyoles decidissin d’arranar l’autonomia i l’autogovern, o empresonar el president de la Generalitat, cosa que no crec que passi, hi ha un article en els tractats europeus, que és el setè, que permet d’activar un sistema europeu de correcció de totes aquestes activitats mitjançant la suspensió dels drets polítics d’Espanya en el si de la UE. Però crec que és complicadíssim d’activar aquests mecanismes, com ara hem vist en el cas d’Hongria. No veig gaire clara la via de l’empara europea, en aquest sentit.
—Una altra qüestió és si ens convé d’estar dins la UE. Hi ha gent que parla de la necessitat de quedar-ne fora, com Noruega o Suïssa. Què en penseu?
—El govern estudia totes les possibilitats, perquè l’obligació a l’hora de plantejar la consulta és donar el màxim d’informació a la ciutadania i fer-ho amb el màxim de transparència possible. Ara, el govern és un ferm defensor de la continuïtat de Catalunya dins la UE i la unió econòmica i monetària. Malgrat les dificultats que ara travessa la UE, crec que no hauríem de pensar en la possibilitat de sortir de la UE perquè ens hem vinculat molt i integrat econòmicament i sentimentalment amb la UE. Dit això, és evident que el govern ha d’actuar amb total transparència sobre tots els escenaris possibles, perquè la ciutadania tingui elements objectius a l’hora de decidir.
—Quin model d’acció exterior ha de tenir Catalunya amb la nova llei que impulseu?
—Pensem en una llei ambiciosa que entenem que s’ha d’inscriure en l’estatut i que ordenarà les competències que tenim atorgades. No farem un pas més. Quan s’hagi de produir el canvi de legislació, ja es farà. I es blindarà d’ingerències de l’exterior.
—Dieu que hi ha entrebancs per part de les ambaixades espanyoles a l’acció exterior de la Generalitat.
—Sí, però això té poc a veure amb el marc normatiu. Entenem que la llei espanyola del servei exterior fa una visió expansiva de l’article 149.1.2, que és la que regula la competència exclusiva en relacions internacionals per part de l’estat. Catalunya, que té competències exclusives en moltes matèries, té el dret de poder fer la projecció exterior en aquelles matèries en què sigui competent. El govern espanyol no té cap dret de coordinar l’acció exterior que es correspongui amb aquestes competències i això ho pretén l’actual avantprojecte de llei espanyola.
—Però quins són els entrebancs que posa la diplomàcia espanyola?
—Els entrebancs formen part d’una estratègia del govern espanyol que no accepta de cap manera ni de negociar el fet que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur. Per exemple, ens consta que ha activat el CNI per fer un seguiment tant aquí com a fora de tot allò que fa el govern de Catalunya. I no únicament el govern, sinó també més agents de la societat civil o partits compromesos amb el procés i amb el dret de decidir.
—Us consta més enllà de les informacions periodístiques publicades?
—No sé si alguns altres departaments del govern, però a mi personalment em consta allò que he llegit en informacions periodístiques.
—I, en vist d’això, el govern què pot fer?
—No crec que calgui queixar-nos constantment. Quan demanem una entrevista del conseller, del president, de mi mateix, amb algú de l’àmbit internacional i l’ambaixada espanyola els truca deu vegades abans o deu vegades després per explicar-los quina és la veritat absoluta, què poden fer i què no poden fer; quan els fiquen la por al cos i els recomanen que no rebin qui sigui de Catalunya ja es deslegitimen prou. No crec que nosaltres ens n’hàgim de queixar constantment; tothom n’és conscient, en l’àmbit diplomàtic i paradiplomàtic, a fora, que Espanya dificulta molt les coses a Catalunya en les relacions exteriors. Tothom ho sap, i tothom ha de calibrar i mesurar si el fet de rebre’ns o no implica un problema en les relacions bilaterals amb Espanya i si això pot arribar a ser un problema greu.
