30.04.2013 - 06:00
En una comunicació publicada al desembre de 1832, el professor Elliotson descrivia una neuràlgia resistent a tota forma de tractament. La història alternava l’especificació clínica amb la incapacitat de produir no ja una cura, sinó un alleujament temporal dels símptomes (Turnbull, 1837). El mal es manifestava a les cames, els braços i les monyiques, així com al costat dret de la cara, al nervi submaxil·lar. El pacient havia estat en aquesta situació durant alguns anys, però els inicis de la seua malaltia eren encara més llunyans. Al principi, el dolor –angoixant, agut, com el que produiria el tall d’un plomí que ens travessara el dit– es concentrava al dit índex de la mà esquerra. El menor frec li produïa una reacció molt violenta, com una enrampadaelèctrica. La desesperació arribava a l’extrem que es menjava les ungles senceres de la mà sana com si poguera fer desaparèixer amb aquest gest el patiment extrem de l’altra. El metge, que deia desconèixer la causa immediata del mal, no va fer en aquest cas cap referència a l’hipnotisme o a la mesmerització. Al contrari, intentava construir un diagnòstic en funció dels elements negatius que es desprenien de l’exploració: no hi havia inflamació, ni enrogiment, ni augment de la temperatura. «No hi ha res de res –deia– excepte aquest dolor agonitzant.»
Elliotson va començar per administrar carbonat de ferro combinat amb un quart de clorur de morfina. També va aplicar al dit una solució de cianur de potassi. Davant de l’absència de millora, va augmentar la dosi a un gra de morfina cada nit. Va prescindir llavors del ferro i va començar amb l’estricnina, primer en l’exterior i després per via oral. Al mateix temps, va incrementar les dosis de morfina diàries, però la salut general del pacient va començar a deteriorar-se sense que es produïra cap canvi significatiu. Va iniciar llavors un tractament amb arsènic. Quan la quantitat de morfina ja arribava als vuit grans diaris, l’agonia era tan gran que el malalt suplicava l’opiaci en dosis cada vegada més altes. Altrament, deia, a penes si podia existir (Turnbull, 1837). Els extractes d’estramoni o de belladona es van mostrar també ineficaços. L’amputació del dit que el pacient reclamava amb insistència no solucionaria res, perquè es tractava, escrivia Elliotson, d’una «malaltia crònica, connectada amb alguna malaltia orgànica de què no es troba rastre ni tan sols després de mort, com s’esdevé amb l’epilèpsia o amb la paràlisi» (Turnbull, 1837).
De la mateixa manera que el dolor sense lesió suggereix la presència d’una disfunció psicològica que podem caracteritzar com al·lucinatòria, el dolor crònic també produeix desconfiança. La presència d’un malestar que comença i que no acaba posa en tela de juí l’esquema de racionalitat que ha servit per a enquadrar durant segles l’experiència d’emmalaltir. Enfront de l’experiència quotidiana del mal, els anestesistes, els cirurgians, els psiquiatres o els professionals assistencials sempre van entendre aquesta forma d’angoixa com una excepció de la malaltia, com una anomalia que ocorria dins d’un estat en si mateix transitori. No sols era infreqüent, sinó clarament anormal: una modalitat del patiment que contradeia les regles protocol·làries que conduïen del símptoma al guariment (o a la mort) mitjançant el tractament.
Durant molt de temps, l’única forma d’evasió definitiva d’aquesta tortura interminable va ser la mort. Encara que, segons el doctor Falret, que va escriure un llibre sobre la matèria a començament del segle xix, els dolors físics se suportaven amb més resignació que els morals, el seu llibre contenia molts exemples d’éssers humans que s’havien llevat la vida com a resultat d’un patiment prolongat (Falret, 1822). Una dona que sentia com si els gossos li mossegaren i li devoraren la carn es va estrangular amb una corda lligada al sostre de la seua habitació. Una altra, que patia d’un reumatisme i que no podia matar-se per ella mateixa, no cessava de suplicar els seus amics que posaren fi a la seua agonia. Una tercera, que patia de càncer d’úter, es va enverinar amb grans d’opi a l’hospital de la Salpêtriere; i així successivament. En les desenes de casos estudiats per aquest expert en hipocondria, el motiu que portava els homes i dones a atemptar contra la seua existència no era la indiferència o el cansament de la vida, sinó «el dolor real o imaginari que, després d’haver destruït l’harmonia de les seues facultats i haver portat el desordre a la seua voluntat els imposava el sacrifici del més preat dels seus béns» (Falret, 1822).
El dolor crònic
L’aparició del dolor com un objecte de la pràctica mèdica, de la indústria farmacèutica i del mercat cultural és un fenomen propi del segle xx. Només llavors l’’amic fidel’, el ‘crit de la vida’, el ‘castic de Déu’, l’’arma de Crist’, l’’instrument punitiu’, la ‘regla educativa’ va arribar a convertir-se en l’objecte de programes d’investigació i institucions assistencials. En el nostre temps, tot i que encara de manera limitada, l’experiència del dany ha trobat una materialització corporativa i un espai de desenvolupament científic. No cal sinó observar el creixement d’unitats especialitzades en cures pal·liatives durant els últims seixanta anys per comprovar fins a quin punt el dolor ja disposa d’instruments, societats i institucions pròpies (Baszanger, 1998; Beinart, 1988; Szabo, 2009). L’interès clínic i acadèmic per aquest nou objecte va propiciar que, el 1967, mentre arribaven a Occident les imatges i els cossos de la guerra de Vietnam, es fundara la Intractable Pain Society (Societat de Dolor Intractable).
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Javier Moscoso. Professor d’Investigació de l’Institut de Filosofia, CSIC-Centre de Ciències Humanes i Socials.
Enllaços
Array
