11.04.2013 - 06:00
Tenia divuit anys quan una ganivetada d’un neonazi va segar-li la vida pel sol fet de ser militant independentista i antifeixista. Era l’11 d’abril de 1993. Pedro Cuevas, amb quatre individus més, va assassinar Guillem Agulló, veí de Burjassot, en un carreró de Montanejos. Han passat vint anys i el record d’en Guillem és ben viu. Aquell jove que avui tindria gairebé quaranta anys ha esdevingut el símbol de la lluita antifeixista al País Valencià i, per extensió, als Països Catalans. Han passat vint anys, i la família encara rep amenaces. Però no defalleix. El pare ha estat el primer de mantenir viva la memòria d’en Guillem i lluitar contra les agressions feixistes i la impunitat que les empara.
—Aquests dies deuen haver ressorgit força sentiments. Com encareu una data com aquesta?
—És una data significativa. Són vint anys de record, de memòria, de reivindicació, de lluita, de resistència… D’anar assumint que no hi és, però que com que el reivindica moltíssima gent, pareix que estiga a casa. Pot semblar una contradicció, però el tenim molt present. Els amics s’encarreguen que ho siga, que la memòria col·lectiva funcione any rere any.
—De fet, en Guillem s’ha convertit en un símbol de la lluita antifeixista. Se’n manté viva la memòria i s’ha aconseguit que no caigui en l’oblit…
—L’altre dia el meu amic Agustí Cerdà em deia això mateix, però feia servir la paraula ‘mite’. Vaig buscar-la al diccionari: és allò imaginari presentat com a veritat absoluta i que els contraris neguen. Això és Guillem. Un referent mitificat, segurament ampliat, i desbordat per tots els qui han opinat per ell. I el criminalitzen aquells qui el neguen, que són els feixistes que continuen vius, protegits, emparats i impunes. Això va creixent com una bola de neu, i creant consciència.
—I vós també lluiteu pels mateixos ideals que ell defensava i pels quals el van matar?
—Sí, compartíem frustracions, esperances, lluita. Vida. Vivíem amb tanta alegria el futur! I quedà estroncat. Fins que reaccionàrem. I, des d’aleshores, continuem.
—Què us passa pel cap quan penseu en el seu assassí?
—No hi pense pas. L’única cosa que desitge a l’assassí del meu fill és que patesca en vida com a mínim la meitat del que hem patit nosaltres. El vull ben viu perquè patesca. Però malgrat que jo desitge això, ell està ben orgullós d’haver-lo matat. Ho manifesta públicament, ell i la seua colla de feixistes, que continuen fent pintades i proclames de l’assassinat de Guillem.
—Finalment no es va considerar que fos un crim polític, i al cap de quatre anys l’únic condemnat ja era al carrer. És això la demostració de la impunitat del feixisme?
—Efectivament. Ja sabíem que era un grup nazi organitzat. Que tenia vinculació amb els poders fàctics del País Valencià i que controlava d’alguna manera els moviments juvenils de l’esquerra independentista i antifeixista. Però el tribunal va decidir que no era així. Recordem que en aquell judici, el president de la Generalitat d’aleshores, el socialista Joan Lerma, va eixir amb l’equip d’advocats més prestigiós del País Valencià per a defensar els assassins del meu fill. I només en quedà encausat l’assassí material, tot i que la resta van ser col·laboradors necessaris. Guillem tenia una complexió atlètica, competia en natació des dels vuit anys, i era potent i fort. El van rodejar i no li donaren cap possibilitat d’escapatòria. Però varen aconseguir absoldre’ls.
—No tan sols us van prendre el fill. Durant aquests vint anys heu hagut d’aguantar amenaces constantment…
—Sempre. Pintades a la cantonada de casa, a Mestalla, a València… Fa un temps, a la presentació del llibre de Vicent Flor, els d’España 2000 cridaven: ‘¿Dónde están los amigos de Guillem?’ I a l’alcalde de Burjassot, amic de la família, el persegueixen per catalanista! Què en fem d’aquesta gent? Són quatre, però mira quin soroll que armen. I amb permís de la delegació del govern. Això és apologia del terrorisme. Terrorisme d’estat. I amb complicitat. Són pocs, però són impunes. I són els gossos de presa que limiten la llibertat de les persones. Espanya què és, si no una repressora de les llibertats individuals i col·lectives?
—Aquestes amenaces no us han atemorit ni us han fet acotar el cap?
—Al contrari. Però no en presumesc. Continuem lluitant. Els molesta, els fa fàstic que siguem allí, però ens haurien de matar a tots. Amb la mort de Guillem volien aturar tota una manera d’entendre el món, però no ho van aconseguir.
—Què és allò que no us deixa defallir?
—La solidaritat dels companys. Malgrat que he passat de tot, i a vegades m’han dit que ho deixàs, que hi prendria mal. Però també que calia respectar aquesta família i deixar-li dir allò que creia que havia de dir, sense el fre de ningú.
—I vint anys després, continueu implicats en la lluita contra el feixisme.
—Fins a la mort. Ho faig convençut. Perquè em llevaren allò més gran que un pare pot tenir.
