09.04.2013 - 06:00
El temps que una novel·la és present, de mitjana, al cap de John Irving abans d’escriure-la va de cinc anys a quinze. Ho ha calculat després d’escriure’n tretze, com ara ‘El món segons Garp’ i ‘Una dona difícil’. La que ara ens ocupa, ‘En una sola persona‘ (Edicions 62), se li va entretenir pels replecs del cervell uns nou anys, abans no va trobar la darrera frase del llibre i en va tenir tota la composició, del final cap al principi, per a començar a escriure. Aquest el seu mètode. Irving ha passat per Barcelona per presentar aquesta darrera novel·la, i ha atacat la rigidesa sexual del seu país i el silenci de Reagan sobre la sida, i ha fet explícit el seu rebuig (més i tot, perquè ha deixat anar una ganyota gairebé de fàstic) contra l’estereotipada masculinitat de Hemingway.
Amb ‘En una sola persona’, Irving ens submergeix en el món del Billy Abbott, un jove de Vermont. La seva mare fa d’apuntadora d’una companyia de teatre d’afeccionats, i no coneix el seu pare, que es va separar en unes condicions que se li presenten mig amagades i plenes de contradiccions. Té un avi a qui agrada de transvestir-se tot fent teatre i el seu primer amor és una bibliotecària amb el pits molt petits. Es torna boig pels pits petits, ell. I és un entusiasta de ‘Grans esperances’ de Dickens, el llibre pel qual vol convertir-se en escriptor.
‘Sempre m’han interessats els «outsiders»’ diu Irving, per descriure el protagonista de ‘En una sola persona’: ‘Billy Abbott és un home bisexual, que té per primer amor una persona més gran, que ell percep com una dona però de fet és una dona transsexual. D’això se n’adona primer el lector que ell. I l’últim gran amor d’en Billy és, per contra, un home més jove, que vol convertir-se en noia. Billy Abbott reconeix que tots dos formen part d’una minoria dins una minoria. Perquè els transsexuals desperten la desconfiança tant dels heterosexuals com dels homosexuals.’
El sexe sempre és present en les novel·les de John Irving, i sovint és explícit, perquè vol anar contra la rigidesa sexuals dels Estats Units. ‘El sexe explícit –diu Irving– irrita les capes més conservadores del meu país, que sortosament cada vegada són més minoritàries. Amb tot, ‘En una sola persona’ és segurament la novel·la que afronta d’una manera més clara i intencionada la intolerància sexual. Diu Irving que de les tretze novel·les que ha escrit, quatre són clarament polítiques: ‘Tant en «El món segons Garb» com «En una sola persona» defenso la diferència sexual; a «Les normes de la casa de la sidra» defenso l’avortament; mentre que a ‘A Prayer for Owen Meany’ faig una crítica de la guerra del Vietnam.
A ‘En una sola persona’, el to de tragicomèdia s’atura en sec amb la irrupció de la sida a la dècada dels vuitanta. Aleshores, Irving es posa seriós: ‘Volia contrastar què van significar aquells pocs anys d’alliberament gai, la llibertat sexual que va florir durant cinc minuts, diria, fins que va arribar la gran epidèmia. La sida fou una injustícia tremenda i terrible, que va causar milers de morts, la majoria joves que començaven a viure. I volia fer notar com aquesta epidèmia havia alimentat la visió homòfoba de convertir l’epidèmia en un càstig diví, justificable i comprensible.’ I aquí Irving ataca el silenci de Ronald Reagan en relació amb l’epidèmia: ‘El seu silenci el converteix en el president més irresponsable de la història dels Estats Units. No va pronunciar mai la paraula sida durant el seu mandat, i no hi ha president que conegués tants homosexuals com ell, que havia estat actor de Hollywood. Eren ex-amics i col·legues seus!’
Sobre la coincidència entre l’aparició de la seva novel·la i el debat entorn del casament gai, Irving diu que és pura casualitat. Ni sabia que hi hauria aquest debat quan es va posar a escriure el llibre, ni tan sols sabia que el seu tercer fill es declararia homosexual en aquest procés. ‘Em va fer feliç de pensar que encara que aquesta novel·la no agradés a ningú, el meu fill la llegiria i en gaudiria.’
Irving ha recordat el seu gust per escriure novel·les a la manera de Dickens, Hardy, Melville o Flaubert: ‘De ben jove aspirava a escriure com ells, que ja als anys cinquanta eren considerats un material extingit, passat de moda. Això com a aspirant a escriptor em causava inseguretat, però amb el temps aquest desig vuitcentista va ser una avantatge: quan escrius amb la voluntat d’assemblar-te als grans autors del segle XIX, ningú et pot acusar d’escriure com cap dels teus contemporanis. Em sento molt afortunat de tenir-los de models. I, abans que ells, la meva font d’inspiració provenia del teatre, de Shakespeare i de Sòfocles. Voler-los imitar és trepitjar un terreny molt segur.’
Per contra, Irving ataca sense compassió Hemingway, tant per la seva imatge de mascle ‘vergonyosa’, com per la seva manera d’escriure: ‘Sempre he odiat Hemingway, des d’adolescent. M’avergonyia la representació de la seva masculinitat, que era com una broma, i també m’avergonyia com a escriptor. Si només pots escriure frases curtes, dedica’t a la publicitat. I he de dir que la formació de periodista no el va ajudar com a escriptor. Era un escriptor alcohòlic sobrevalorat. I va ser el responsable d’una onada literària d’un munt d’imitadors. A mi m’agrada la complexitat, la frase complicada, les històries complicades, els personatges complicats. Hemingway és el frau més gran de la història de la literatura nord-americana, com a home i com a escriptor.
