01.04.2013 - 21:13
Aquesta vesprada anem a l’Estació del Nord de València per a agafar el Talgo a Barcelona. Concretament, el que porta el número 264. Tenim quatre seients al vagó 17. Els 6 A, B, C i D. El tren ve amb cinc minuts de retard, cosa que evidentment no em sorprèn. Hi estem acostumats. Quan diuen la via, els viatgers tan civilitzats com sempre ens posem a fer cua. Quan passem per la barrera em sorprèn que no ens marquen el codi de barres dels bitllets. Una dona de Renfe, amb cara de ser molt eficient, va per l’andana indicant al personal on paren els vagons.
Hi pugem i la sorpresa comença a fer-se gran. Als nostres quatre seients hi ha tres persones. Ja passa a voltes, que la gent confon els vagons. Però apareixen els papers, els bitllets, i la sorpresa és gran. Tenim els mateixos números, del mateix vagó, del mateix tren, amb l’eixida prevista a la mateixa hora. Com és lògic, els qui vénen d’Alacant ja van asseguts. Pense que ja vindrà el revisor i trobarem què passa, però mentre ho faig veig que hi ha molta gent discutint-se. Massa. L’estupor comença a prendre cos quan comprovem que pràcticament tots els seients s’han venut dues vegades. Al Talgo sempre passen coses, però aquesta supera el límit. Tots els seients s’han venut dues vegades. Tots? No! N’hi ha un, com a mínim, que l’han venut tres vegades, car tres persones el tenen al seu bitllet.
Mentre ens preguntem com és possible, dempeus al mig del vagó, el tren arrenca. No entenem res. Ni apareix ningú. Els altaveus diuen allò de ‘benvinguts i gràcies per viatjar amb Renfe’, eslògan rebut amb grans rialles. La gent comença a acomodar-se a terra. Amb les maletes fem seients i ens anem recolzant els uns amb els altres. De primer riem, però de seguida ens emprenya el mal tracte. A mesura que la gent seu a terra descobrim que no és el nostre vagó, sinó tot el tren, que ha estat venut un parell de voltes. Comentem que, evidentment, viatjar en aquestes condicions és un risc enorme. I comencem a dubtar sobre què passarà quan arribem a Castelló i vulga pujar-hi la gent que té bitllet.
Finalment fem cap a la capital de la Plana. L’andana és plena. No sé si és que ningú no els ha avisat, però és evident que allò és impossible. Si aquella gent hi puja, no es podrà ni respirar. Les discussions pugen de to entre els qui hi volen pujar, els qui no en volen baixar i els qui proposen fer-hi alguna cosa.
Després de prop de tres quarts d’hora aturats apareix un revisor i diu que ara arriba un altre Talgo i que els qui no tenim seient, podem canviar de tren. Efectivament: a la via del davant para un altre Talgo amb seixanta i poques places lliures, segons que va cridant un revisor tot espantat. Eixim del Talgo 264 i pugem al que no sabem ni quin número té. Anem trobant cadires, una ací, una allà, fins que ja no en sobren. El Talgo original es mou. Encara amb gent dempeus al passadís, però ja no tanta. El nostre no. El revisor passa dient que no es mourà fins que no en baixin tots els qui són drets, ja en aquest altre Talgo també desbordat.
La gent diu que no, que no en baixa. Després d’uns quants minuts el revisor passa preguntant de manera solemne a la gent si assumeix personalment el risc de viatjar dreta. Fa riure. Ens han obligat a viatjar dempeus de València a Castelló i ara ens avisen del risc. Finalment el comboi es mou. A l’andana queda un bon grup de passatgers que sembla que no ha volgut més aventura. Ens hi acomodem com podem.
Mentrestant han començat les piulades a Twitter, especialment amb l’etiqueta #talgo264. Uns quants viatgers del comboi ens anem reconeixent. Piules i veus que piulen uns altres que van al mateix tren. Anem comentant la jugada fins que propose de quedar al bar per fer un cafè. Neix #Renfeconnectingpeople com a eslògan graciós de l’aventura. Finalment, mentre tot de gent va comentant la jugada, arriba un reconeixement formal de Renfe, que emet un comunicat on diu que ha venut més de cent bitllets duplicats al Talgo 264 de València a Barcelona. Quan això passa, fa deu minuts que hauríem de ser a Barcelona, però encara falta una bona part del camí. Riem i piulem.
