29.03.2013 - 06:00
L’historiador Jaume Sobrequés acaba de publicar a l’editorial Base l’assaig divulgatiu ‘Cap a la llibertat. La llarga marxa de Catalunya cap a la independència‘. És el número 100 de la col·lecció Base Històrica, la més emblemàtica el segell. Segons que ha explicat Sobrequés a VilaWeb, ‘el llibre pretén demostrar que el procés reivindicatiu per a mantenir la personalitat de Catalunya s’ha mantingut viu des del 1714 fins avui. Es pot resseguir el cordó umbilical, que no s’ha trencat i, per tant, és una reivindicació que no ha estat vençuda.’ L’entrevistem.
—Sense saber què ha passat durant els tres-cents anys darrers, es pot entendre què passa avui?
—Som on som perquè hi hagué catalans que en moments en què semblava impossible de sobreviure varen creure en el ressorgir de Catalunya, i varen intentar-ho tot per aconseguir-lo. Al segle XVIII trobem els memorials reivindicatius pel retorn a formes confederals; al XIX, amb la Renaixença, recuperem la llengua i el paisatge. I al segle XX hi ha tres grans moments de reivindicació de la sobirania de Catalunya: el 1918-19, amb la Mancomunitat, es presenta el primer projecte d’estatut d’autonomia a les corts espanyoles, que és refusat. Vista la impossibilitat d’aprovar-lo, el diputat de la Lliga Francesc Cambó es retira de la cambra. Un segon moment és el 1931, amb la República i l’estatut de Núria, que també fou retallat a les corts espanyoles. Després, al 34, amb els Fets d’Octubre, les reivindicacions nacionals acaben amb el president Companys a la presó. I el tercer moment és al començament de la transició, quan es reprèn un procés constitucional i s’elabora l’estatut de Sau. Jo vaig formar part de la Comissió dels Vint. L’estatut es va retallar i es va anar erosionant amb lleis com la LOAPA i més. Les retallades de l’autogovern han vingut tant dels governs espanyols de dretes com dels d’esquerres.
—I a l’inici del segle XXI, un nou estatut per a Catalunya també és mutilat a Madrid i progressivament es va buidant de contingut.
—Sí, wl 2006 el nou estatut es torna a retallar a les corts espanyoles, però sobretot ens hem de fixar en la sentència del Tribunal Constitucional del 2009, que el torna a amputar. Amb aquest fet comença un nou període, l’actual, que ja no demana autonomia sinó que és un tombant decisiu en l’avenç cap a la independència: el juliol del 2010 es fa la gran manifestació pel dret de decidir, i l’11 de setembre de 2012, un milió i mig de persones surten al carrer amb estelades reclamant la independència. El gener del 2013 el parlament de Catalunya aprova la declaració de sobirania. El llibre s’acaba aquí.
—El pas de l’autonomia a la reivindicació de la independència és un canvi radical. Com l’analitzeu?
—Es posa en relleu un canvi qualitatiu de la mentalitat col·lectiva i té una majoria política. S’ha produït un canvi radical de CiU, que mostra l’avenç nítid i clar cap a la independència. I el procés independentista per primera vegada té un líder clar, Artur Mas.
—Quina és la tesi del vostre assaig?
—La legitimitat d’un poble no es basa en raons històriques, però no entendre-les ni conèixer-les resta legitimitat. Pensa que no hi havia hagut un moviment independentista en la vida institucional de Catalunya des de feia tres-cents anys. Esquerra Republicana, durant la República, no era un patit independentista. I l’any 1977 només va obtenir un diputat, Heribert Barrera. La transcendència del moment present és que els darrers dos anys, des de la consulta d’Arenys, la independència té una base social majoritària del poble de Catalunya, fet que no havia succeït els darrers tres-cents anys.
—Com ho interpreteu?
—Crec que hem arribat aquí perquè el cordó umbilical de les reivindicacions d’autogovern no s’ha trencat. Els drets del poble de Catalunya són anteriors a la constitució espanyola. És pitjor el que ha fet el govern del PP avui que les accions de la República dretana que van portar als Fets d’Octubre. La tesi del llibre és ben coneguda: amb Espanya no hi ha res a fer; és una raó que es demostra històricament.
