27.03.2013 - 06:00
‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’ és la pregunta que proposa la secretària general d’ERC, Marta Rovira, en aquesta entrevista a VilaWeb. I diu que només hi cabrien dues respostes: un sí o un no. Opina que la situació social i política a Catalunya i la impossibilitat del govern d’aprovar el pressupost podrien acabar precipitant la resolució del procés: bé amb una consulta, bé amb una declaració unilateral d’independència al parlament.
‘Sense pressupost no hi haurà consulta’, deia ahir el conseller de la Presidència, Francesc Homs. Era un missatge clar a ERC perquè es comprometés a aprovar uns comptes molt condicionats per l’exigència de dèficit que imposi el govern espanyol. Els republicans en prenen nota: ara toca mirar què s’hi pot fer, amb el pressupost. Però Rovira avisa que no estan disposats a assumir ‘una retallada de 4.000 milions ni de 2.000’, i que si no es pot aprovar ‘tot plegat es pot precipitar’.
—Què s’ha de dir a tanta gent que veu amb neguit com acabarà el procés?
—Els diria que ja som en el procés, ja comencem a definir com farem la consulta, com exercirem el dret de decidir. Vam començar la legislatura amb la declaració de sobirania, deixant les coses clares abans de començar: que la sobirania del poble de Catalunya recau en la seva gent i que hem d’exercir la democràcia amb naturalitat.
—També hi havia el compromís de fer el referèndum l’any que ve. Però alguns dels qui ho van signar ho qüestionen.
—Sempre hem dit que la consulta s’ha de fer tan aviat com sigui possible. Quan negociàvem, el 2014 ens deixava un espai temporal ampli per a situar-hi el ‘tan aviat com sigui possible’. Ara no descartem que el neguit social que viu la gent per la crisi i la impossibilitat de trobar ajudes i solucions ho acabin precipitant tot. És clar que ens esforçarem perquè els ciutadans puguin decidir el futur. Això comença a ser urgent.
—Què ho pot fer precipitar tot?
—Allò que més ens preocupa ara és el pressupost de la Generalitat. I ens trobem amb la impossibilitat de poder-lo decidir. El decidirà Madrid; decidirà quines retallades ens imposa. Si no flexibilitza les condicions del dèficit, la retallada pot arribar a ser de 4.000 milions. I si es flexibilitza és igual, no tenim capacitat de decidir un pressupost per a fer polítiques públiques. Això pot ser un moment de col·lapse. ERC no podrà avalar la imposició una vegada més d’unes retallades inassumibles que ensorrarien el país.
—Si el govern no aprova el pressupost, què passarà?
—Tots els escenaris són oberts. Quines alternatives presenten els altres partits? Ningú no en presenta. La millor solució seria que els ciutadans decidissin el futur polític. Generem prou recursos per a poder tenir un pressupost que garanteixi escoles, hospitals i prestació de serveis públics. Volem decidir quin pressupost hem de tenir.
—On és la línia vermella d’un pressupost acceptable?
—No tenim prou informació, encara. No podem assumir un pressupost de 4.000 milions de retallada, ni de 2.000 milions. Això ensorra el país. Quan ens deien que no es flexibilitzaria el sostre de dèficit, que seria del 0,7%, vam anar a buscar el pressupost de l’any passat, el que tenim prorrogat, i vam intentar aplicar-hi les retallades. És impossible, ensorrem el país.
—Dieu que si no hi ha pressupost es pot precipitar la consulta. Però el conseller Homs diu que sense pressupost no hi haurà consulta. Com quedem?
—És evident quina situació ens queda si no hi ha pressupost. Que el poble decideixi. L’alternativa a uns pressupostos ha de ser evidentment construir un estat independent, poder disposar de tots els recursos que creem com a país i exercir les plenes competències per poder ajudar la nostra gent. Farem allò que més convingui.
—I què es pot fer?
—Hi ha moltes possibilitats. Fins i tot una declaració al Parlament de Catalunya o unes eleccions convocades expressament per ser plebiscitàries, o aprofitant el marc legal d’algunes eleccions com les europees… Ara ens preparem per a totes les possibilitats. Però h ha una cosa que no hauríem de fer ara: escollir quin d’aquests camins hem d’acabar agafant. Perquè és prematur. Quan hàgim de convocar la consulta, que és el primer escenari, l’òptim, veurem què passa. I en quin context polític i amb quins factors ens trobem. I acabarem decidint quin escenari permet millor d’elevar aquest mandat democràtic a Europa, al món.
—D’acord. Es comença proposant un referèndum acordat amb Madrid.
—Sí, evidentment. Es demanarà diàleg per poder fer una consulta. Ja tenim una llei per fer-ho. Podem agafar aquest marc legal, anar a Madrid i explicar al govern espanyol que els ciutadans de Catalunya han votat en massa poder decidir el seu futur polític. Aquest mandat ja hi és. I el traslladarem al govern espanyol.
—Que dirà que no.
—Després caldrà veure quina és la millor via. Tindrem una llei de consultes, però ens podem trobar que n’hagin suspès els efectes. I com que és possible que sigui impugnada al Tribunal Constitucional, estudiarem en quin context ens trobem.
—Amb llei de consultes suspesa podríem pensar en una declaració unilateral al parlament.
—Sí. I també aprofitar marcs legals com la convocatòria d’unes eleccions. És prematur de decidir per on comencem i per on continuem. Però cal preveure-ho.
—I com funcionaria la declaració unilateral? Hi hauria d’haver una ratificació després en referèndum?
—El Parlament de Catalunya faria una declaració per donar legitimitat democràtica a un mandat del poble. Actuar com a representants del poble, prenent la decisió que creiem que el poble vol. I en aquest sentit la majoria del parlament crec que és partidària de construir un estat independent, almenys la majoria que representa CiU i ERC, perquè així ho hem manifestat en un acord d’estabilitat parlamentària.
—Però sense pressupost sembla que l’opció que més hi encaixaria seria la convocatòria d’eleccions plebiscitàries?
—Sí. Però ara som en el moment d’intentar que hi hagi el pressupost més just i més digne. Ara ens hem d’asseure amb el govern i estudiar en quines condicions hem de fer-lo. I no ho podrem fer fins que Madrid no hagi decidit. I segurament no ho podrem fer amb garantia fins que la UE no hagi imposat els objectius de dèficit de l’estat espanyol i aquest els hagi distribuïts a les comunitats autònomes. És bo de tenir previstos els escenaris, però ara hem d’explicar on som.
—I enmig de tot això hi pot haver un caramel de Madrid. I Mas va dir que no diria que no a una oferta de pacte fiscal.
—No acceptarem un altre pacte fiscal. Perquè cap pacte fiscal no s’ha complert. Per tant, no és la solució. Ja n’hem tinguts, de pactes fiscals. Acceptaríem que es posés fi a l’espoliació fiscal.
—En canvi d’aturar el procés…
—No, és evident que no. Seria començar a fer les primeres passes per viure amb una certa dignitat des d’un punt de vista econòmic i financer. Continuarem treballant perquè els ciutadans de Catalunya decideixin el futur polític. La crisi de l’estatut d’autonomia no l’hem superada. I aquesta crisi també és política, i no tan sols financera.
—Ens podríem trobar una consulta amb una opció de resposta que fos una millora financera proposada per Madrid?
—Per ERC la pregunta ha de ser clara i concisa, i la resposta només pot ser un sí o un no. La pregunta que cal és: ‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’
—Quan s’ha de fer el referèndum?
—Tan aviat com sigui possible, perquè ens hi empeny la situació d’emergència social que viu el país. Hem de tenir en compte les circumstàncies internacionals, on hi ha el procés escocès.
—Però abans d’Escòcia.
—Valorant la situació del país avui, no crec que aguantem fins el 18 de setembre de 2014. No podem aguantar, no tenim sortida pressupostària, no podem ajudar la nostra gent a sortir de la crisi. El nombre de desocupats és cada vegada més gran. Quant més hem d’esperar? Quants més desocupats necessitem per a demanar a la gent que decideixi el seu futur polític. No estem disposats a esperar gaire més. I avui, amb el panorama pressupostari que tenim, el 18 de setembre de 2014 ens sembla molt lluny.
