Lluís Foix, un home de paisatge de secà

Lluís Foix és un dels grans periodistes d’aquest país, que ha fet tota la seva carrera a La Vanguardia. Amb quaranta anys d’ofici, n’ha estat director i corresponsal a Londres i a Washington. D’aquest personatge, n’esperem amb ganes les memòries de periodista. Foix diu que arribaran, però aquest any, que en fa setanta, ha començat escrivint els records d’infantesa, d’un paisatge de secà i d’un paisatge humà, el de Rocafort de Vallbona i de la vall del Corb (l’Urgell), el del temps que marca la vida al camp, i que ha conformat el seu caràcter i els seus valors.

Lluís Foix diu que ‘La marinada sempre arriba‘ (Columna) és un llibre impressionista: ‘Durant vint mesos n’he anat escrivint un capítol o dos cada setmana. No sabia gaire bé què en faria; defugia el personalisme, ja veus que no és escrit en primera persona. I quan el vaig tenir escrit me’l van voler publicar…’ Hi trobem la misèria i la brutícia del temps de postguerra, els mestres que va tenir i com foren determinants, la simpatia pels estraperlistes, l’arrelament a la terra i a la família… Explica que als pobles de la Vall del Corb tothom parlava català, tot i que els diaris, els llibres d’escola, els funcionaris buròcrates i la guàrdia civil usaven i imposaven l’espanyol. Però que a cada poble hi havia el grup de teatre que representava Guimerà, Sagarra i Pitarra. Una manera honesta, lúdica i efectiva de transmetre la cultura literària d’un país que era ple de silencis.

Hi parlem de paisatge i de silencis, dos elements que, passats pel tamís del seu talent i del seu raciocini, esdevenen una filigrana de cultura i de coneixement. I ens ajuda a entendre la seva composició emocional, els trets essencials del seu caràcter.

—Podeu tancar els ulls i descriure el paisatge de Rocafort de Vallbona?
—Hi ha una casa, la meva, on vaig néixer; hi ha una topografia específica, la vall del Corb, que cada dos quilòmetres té un poble dalt d’un turó. Això ve del segle IX i X, durant la lluita contra els sarraïns, que va originar un conjunt de nuclis veïns, cadascun amb una personalitat pròpia, amb un accent, una manera de parlar, uns costums i una manera de fer pròpies.

—Caram.
—Rocafort de Vallbona és una zona de secà, que gairebé toca al rec. Una zona d’ametllers, olivers, sembrat i vinya. El secà és sinònim d’austeritat, d’esforç, d’estalvi. En canvi, el rec és com l’Oest americà. Els del rec miraven a terra, l’horta i els fruits, els de secà miràvem el cel, a veure si plovia. Fins als anys seixanta del segle XX, el temps formava part de l’activitat de la vida. Jo encara, abans d’anar a dormir, miro el cel per saber quin temps farà. Gelades, pedregades, humitat, calor, obagues, solanes… El temps conforma el caràcter de la gent del camp, que lliga amb els canvis de cicle de la natura, que es fan sense pressa, quan toca, sense precipitar-se.

—…
—El paisatge més important és el paisatge humà, un paisatge de mil anys. Són nou pobles molt vinculats al monestir de Vallbona de les Monges, que convocava la gent de tots els pobles quan l’abadessa es moria; les monges la cridaven tres vegades i si no responia la donaven per morta. I encara hi ha un altre paisatge que la gent no té present, que és el paisatge que defineix els termes: construint els marges, cabanes, obrint camins, murs… Són les petjades ancestrals, les catedrals dels pobres. Hi ha marges immensos tan ben col·locats, fruit del treball de molta gent, sense recompensa, perquè als termes s’hi matava el temps. El terme per a les persones arrelades al territori té una importància gran. Perquè és una terra regida per les arades de generació en generació. Una cabana té una història impressionant: ha servit d’aixopluc de les pluges, d’espai de reunions secretes, ha estat un lloc per amagar-se de les persecucions… Em fascina que darrere la quietud de les pedres hi hagi tota una vida dedicada de molta gent anònima, que ja no hi és.

—I aquest paisatge, com ha conformat el vostre caràcter?
—M’ha fet com sóc. De la gent, del nucli familiar, he après a conservar la paraula donada, a respectar l’altre, l’esforç, l’estalvi, la idea que a la vida tot costa, que la vida és prou dura perquè si no t’hi encares et pot tombar. L’Ibáñez Escofet em deia: ‘Els de Lleida heu passat tanta gana que quan veniu a Barcelona us ho voleu fotre tot.’ A Rocafort hi havia la idea del dret, de les propietats, de les fites, de les partions. I predominava molt la idea de ‘allò que és meu és meu’, de ‘podem tenir poc, però allò que tenim és nostre’. Certament, Catalunya és més filla de Roma que no pas d’Atenes, perquè no tenim grans pensadors però sí que tenim grans juristes: el primer Ramon de Penyafort, en Puig Salellas, Roca-Sastre, Ramon Faus, Lluís Figa, fins i tot en Porcioles…, i molts provenen de les terres de Lleida.

—Carme Riera també ha escrit unes memòries d’infantesa, que acaben de sortir publicades. Citant Gil de Biedma, diu que l’etapa fins a deu anys ha estat la més important i determinant de la seva vida. Ho compartiu?
—Hi estic bastant d’acord, potser no amb aquesta concisió, però sí fins que perds la innocència. Hi ha tantes coses que no surten però que tenim gravades dins d’aquesta etapa…: veure plorar el pare per la pèrdua d’una collita, les amistats primigènies, presenciar un robatori… Són anys que marquen la teva relació amb el paisatge humà. També et marquen els mestres que has tingut. Vaig tenir dos mestres importants fins a tretze anys (en aquesta edat ja sabia fer taquigrafia i picava a màquina amb molta rapidesa). El poble era marcat pels tres homes anomenats ‘senyor’: el senyor rector, el senyor mestre i el senyor metge. I això marcava el concepte d’autoritat que hi havia a casa.

—La infantesa i adolescència de la vostra generació va coincidir amb la postguerra, temps de silencis.
—El fil conductor de tot aquest llibre són els silencis de la postguerra. Ningú no parlava però tothom sabia. Eren silencis eloqüents.

—També eren silencis feixucs.
—Sí, però hi havia una certa il·lusió de viure, de sortir-se’n. Pitjor va ser la generació dels meus pares. Recordo haver vist Franco entrant per la Via Laietana i molta gent aplaudint-lo, però, alhora, ja hi havia grupuscles de resistència cultural. Una de les meves dèries de sempre ha estat llegir llibres sobre la guerra. En tinc molts. Perquè jo no sabia qui era Indalecio Prieto ni Nicolau d’Olwer, per exemple. Perquè no se’n parlava, ni d’aquesta gent ni d’aquesta època ni tampoc s’ensenyava a l’escola. Per això som una generació molt interessada per la guerra.

—Abans de setze anys, quan vau marxar a Barcelona, us vau dedicar a fer de pagès.
—Jordi Pujol, amb qui he tingut moltes converses, em deia: ‘Tu ets internacionalista, tu no coneixes Catalunya.’ I un dia li vaig contestar: ‘President, tu pots ser catalanista, però no pots ser més que jo, perquè de jove em vaig passar dos anys llaurant la terra, entenent-la, respectant-la, i me l’estimo.’ Després d’això, ja no em va tornar a dir mai més que no coneixia el país. I aquest llibre té la voluntat de retre homenatge a aquest petit país meu, un territori poc conegut de Catalunya.

—Abans parlàvem del silenci. Fa uns quants anys, al Canal 33 hi havia un programa que es deia ‘Silenci’ i que mostrava la feina de joves creadors i els demanava una imatge de silenci. Senyor Foix, quina és la vostra imatge de silenci?
—Per mi és contemplar la natura, el silenci de la nit contemplant el firmament, i que de tant en tant el trenca el rauc de la granota o un gos que fuig. Jo sempre penso que la nit ens permet de veure millor les coses que la llum del dia, que més aviat desfigura les coses. I aquest silenci que produeix la natura, encara que no faci soroll, és un terrabastall interior.