Sala i Martín: ‘Espanya és un gran Homer Simpson’

L’economista de la universitat de Columbia Xavier Sala i Martín (@XSalaimartin) va tancar les intervencions en l’acte de presentació del Col·lectiu Wilson dimecres al Cercle d’Economia. Hi féu un discurs brillant, en què va desmuntar els arguments contra la independència de Catalunya, l’un rere l’altre i amb ironia. Un exemple: Espanya ha fet amb el fons de pensions com Homer Simpson amb el seu porquet-guardiola: gastar-se’n els diners i omplir-lo de pagarés. La intervenció de Sala i Martín, es va singularitzar pel to marcadament amè i divulgatiu, va captivar el públic i va ser la més aplaudida, malgrat el posat seriós del president del Cercle d’Economia, Josep Piqué, assegut també a la taula. Us n’oferim la transcripció i també el vídeo íntegre:

TRANSCRIPCIÓ DEL DISCURS:

‘A mi m’agradaria, quan es prenguessin decisions en una direcció o en una altra, que es fes de manera racional i que no es confonguessin coses. Molt sovint, quan s’explica la situació catastròfica en què quedaria Catalunya si s’independitzés, i fa unes quantes setmanes s’explicava justament aquí, “per se”, no ajuda a decidir, si no sabem quina seria la situació si no marxéssim. I per tant, a l’hora de decidir, hem de posar a la balança què ens passarà si marxem i què ens passarà si no marxem.

Si la catàstrofe és més gran si marxem que no si no marxem, aleshores no hem de marxar. I quan parlo de costos i beneficis no em refereixo només a costos econòmics. Això és com una mena de divorci. Tu pots estar casat perquè la teva dona és molt rica, o molt guapa o perquè te l’estimes molt. I pots voler divorciar-te no només perquè ha perdut diners amb la crisi, sinó perquè has deixat d’estimar-la. Per tant, el sentiment català i espanyol també entren a la balança. El que vull dir és que la balança s’ha de fer ben feta.

‘Per què parlem de deute si el pagarem tant si marxem com si no?’

Fa un moment es parlava de la gran amenaça: “Si os váis, vais a tener que asumir la deuda española.” I llavors posen un gràfic d’aquests i diuen que aquest deute és el 120% del PIB i que “no lo váis a poder pagar”. Pot ser que sí, que ho haguem d’assumir, però la pregunta és, i si us plau, no rigueu: si ens quedem, qui collons pagarà aquest deute? No pagarem igual, si ens quedem? Per què parlem de deute si el pagarem tant si marxem com si no? De fet, si marxem hi ha la possibilitat que ells s’enfadin i nosaltres decidim no pagar el seu deute. Si volem fer la balança ben feta això aniria favor de marxar, perquè si ens quedem segur que paguem.

Una altra. Si us plau, no rigueu: “Si os váis, os vais a quedar sin crédito internacional.” I què passa aquí? Que potser en tenim, de crèdit internacional, formant part d’Espanya? Per tant, això no pot ser a la balança.

‘Espanya és un gran Homer Simpson’

Una altra cosa que diuen: “Si os váis, los abuelitos no cobraran las pensiones porque en España hay el fondo de pensiones.” Abans ja s’ha explicat que tenim un sistema de repartiment i que els diners dels joves van a parar als rics. Sí que és veritat que hi ha un fons de pensions que es va crear quan hi havia superàvit i quan es veia que la generació del “babyboom”, que som nosaltres, seríem tants. Som aquella generació en què hi havia excedents a la mili perquè com que els militars no havien vist amb vint anys d’antelació que venia una generació grossa no van posar més llits. I com que no hi havia prou llits uns quants es van quedar fora de la mili. Doncs per a tots aquests, quan ens jubilem, van fer un fons de pensions.

Però abans de mirar el nombre del fons de pensions, deixeu-me que us recordi un dels grans filòsofs del segle XX, que es diu Homer Simpson. En un dels episodis, que és molt bo, han de fer obres a casa, i la Marge li diu que cal trencar el porquet de ceràmica, perquè és allà on hi ha els estalvis. Trenquen el porquet i la Marge es troba amb la sorpresa que Homer havia tret tots els diners. I li diu: “Però què has fet?” I Homer respon: “No, no hi ha diners, però fixa’t que és ple de pagarés. Ja tornaré els diners.”

Doncs deixeu-me que us ensenyi aquest gràfic. Aquí hi veiem el fons de pensions de l’estat espanyol. La part groga és la part que són diners i la part vermella és la part que el govern d’Espanya ha canviat per pagarés. És a dir, tot. Espanya és un gran Homer Simpson, un gran porquet de Homer Simpson. En el fons de pensions hi ha pagarés del govern espanyol. És a dir, deute públic espanyol.

‘Vaig demanar que escolaritzessin la meva filla en català a Nova York i em van dir que no. Per què aquí s’ha de poder triar el castellà?’

Una altra cosa que hem de tenir en compte si ens quedem és quines polítiques portarà a terme el govern espanyol. Abans en Jaume, d’una manera racional, ens ha parlat de les teories econòmiques que diuen que quan un estat té regions heterogènies –uns que volen parlar català, uns que volen parlar castellà– i hi ha un sol govern, el govern no pot satisfer tothom, perquè les polítiques han de ser més o menys homogènies.

A alguns que volen fer segons què els obliga a fer menys. Un exemple: potser nosaltres catalans volem que estiguin millor els nostres avis i tenir més hospitals que no els andalusos. I els andalusos volen tenir més escoles. El que fem al final, com que hem de ser més o menys iguals, és que ni ells ni nosaltres, ens hem de quedar al mig. Quan els països són heterogenis hi ha aquest problema: el govern no pot satisfer tothom. Per tant, això és un argument en contra de tenir estats grans. Com que els beneficis de ser grans –el comerç internacional, la defensa i tot això– ja ens ve de fora, ja ens va bé ser petits. I això és veritat fins i tot si l’estat és absolutament benèvol.

Hi ha molta gent que diu: “Los catalanes no podéis decir que sóis mejores, vuestro ADN no dice que sepáis gestionar mejor.” No és qüestió de ser millors o pitjors. És qüestió de, tenint un estat gran, haver de fer polítiques per a tothom. Però en la situació actual no estem en aquest cas. A mi em sembla cada vegada més obvi que no és que l’estat estigui administrant més o menys generosament un estat heterogeni, no. El problema és que és obertament hostil. I per tant no és que nosaltres siguem millors. No és que els governs catalans futurs que governin una Catalunya independent siguin genèticament millors o estiguin més ben preparats. No, no. És que simplement no decidiran en contra del que volem nosaltres.

Això es pot veure amb la llengua. El senyor Wert diu que no es pot permetre que tinguem la immersió lingüística, que ho diu el Tribunal Constitucional, que qui vulgui l’escolarització en castellà l’ha de poder tenir. Això no és un dret humà. En cap país del món es pot triar la llengua d’escolarització dels fills. En cap. Intenteu-ho. Jo visc a Nova York i ho vaig intentar. Vaig demanar que escolaritzessin la meva filla en català a Nova York. I em va dir que no, que allà es fa en anglès. I els suecs ho fan en suec. En cap país del món. Ni tan sols aquí. Si ets paquistanès i vols fer l’escola en urdú no pots. Ara, en castellà sí!

Per què? Per què en castellà sí? Per què som part d’Espanya. Aquesta és la diferència amb Suècia. Nosaltres som part d’Espanya. Però és que si el problema és que som part d’Espanya, quina és la solució? Quan hi ha una política que és clarament hostil, a la balança queda molt clar quina és la solució.

Se m’acaba el temps i no puc posar més exemples. Però tenia tot d’exemples d’infrastructures que es decideixen de manera irracional. Tots hem vist aquell mapa tan divertit del corredor mediterrani passant per Madrid. I decisions que es prenen que clarament no van en la direcció que ens afavoreix a nosaltres.

És que tenir un govern espanyol com aquest influeix a la balança. No hem de pensar què passarà si Catalunya és independent contraposant-ho a una Espanya idíl·lica. No, hem de contraposar-ho a una Espanya que té un govern clarament hostil, que no inverteix suficientment a Catalunya, que decideix no acceptar el que volem per als nostres fills i les nostres escoles.

El rei, els tribunals, la CEOE, els partits…

I finalment un altre aspecte de l’estat espanyol. Ells potser no se n’adonen, però hi ha un desgast institucional brutal. Deixeu-me començar per “Su Majestad el Rey” i els seus elefants, el seu gendre Urdangarin i ara ens hi han afegit al sac la princesa Corinna. Deixeu-me continuar pels tribunals: el president del Tribunal Suprem expulsat per haver utilitzat, robat, diner públic; en el cas Gürtel, l’únic que ha estat castigat fins al moment és el jutge. Passem als empresaris: el president de la CEOE, expulsat i encausat per haver robat diners; al president del Santander li troben dos mil milions a Suïssa i no passa res; el seu número dos és condemnat per la justícia espanyola i indultat i amnistiat pel govern espanyol; i ara sembla que el desindulten. Els partits polítics, que fan exactament el contrari del que prometen; quantes vegades van prometre els que ara són al govern que abaixarien els impostos perquè creien que “para activar la economía hay que bajar los impuestos”; i els partits que fan exactament el contrari del que deien abans però que ara critiquen els que apugen els impostos quan ells van fer el mateix.

I les corrupcions… Per cert, hi ha estudis econòmics que mostren tant a nivell teòric com a nivell empíric que hi ha menys corrupció i menys capacitat de corrupció en els països petits. Menys corrupció en els estats petits que en els estats grans. Això no vol pas dir que no tinguem corrupció nosaltres. Però si seguim aquesta tendència és un argument més a favor de la independència.

‘Els vam fer fora perquè van tenir els nassos de votar’

Deixeu-me acabar, com a conclusió, parlant d’Europa. “Si os váis de España, quedaréis fuera de Europa por tres generaciones.” Tres generacions, eh, ja ho saben, tres. Aquí també hauríem de fer, per cert, la balança i dir què passa en una Catalunya independent fora d’Europa i què passa en una Catalunya independent dins d’Europa. L’espectacle de Xipre d’aquest cap de setmana potser ens hauria de convidar a tots a reflexionar sobre la bellesa d’estar a Europa. Històricament, sí que és veritat que Europa ha estat el bastió, el paradigma, de la llibertat i la democràcia. Però pel que veiem ara a Europa, potser és cada vegada menys cert. Potser el bastió de la democràcia i la llibertat són països com Suïssa, on gràcies al fet que la població vota decideixen limitar els bonus dels banquers. I no són a la Unió Europa.

Però parlant de l’amenaça que ens farien fora… No és creïble. No és creïble. Permeteu-me que repeteixi coses que he dit altres vegades, però crec que és important. Si vingués un home verd –verd amb v, no amb w–, extraterrestre, d’un altre planeta i ens preguntés als ciutadans del planeta Terra: “Com preneu decisions?” Nosaltres li diríem: “El líder, el votem; els que fan les lleis, els votem; els que fan els pressupostos, els votem; votem, votem, votem…” I si aleshores aquell extraterrestre de color verd veiés un mapa del món i ens preguntés: “Com en dieu d’aquestes línies que separen els països?” Respondríem: “Fronteres.”

Nova pregunta: “I com les canvieu les fronteres, votant?” Nosaltres hauríem de dir: “No, això va a hòsties. Perdó, a bufetades.” I com a ciutadans del planeta Terra hauríem d’estar tots avergonyits que cada vegada que un país assoleix la independència en una guerra, quinze dies després és a les Nacions Unides i tothom el reconeix. Tothom. A cap país d’aquests que han assolit la independència amb la violència els han dit mai que no. Són tots a les Nacions Unides, fins i tot al cap d’uns quants anys són tots dins d’Europa. I ara ens diuen que no podem votar? Ara ens diuen que ens faran fora perquè votem? Amb quina cara aniran els europeus pel món i diran: “A aquestes ciutadans, que eren ciutadans europeus –perquè som ciutadans europeus, no som com Sèrbia o altres que hi volem entrar–, nosaltres els hem fet fora.” I quan algú els pregunti: “I per què els heu fet fora?” Els europeus hauran de dir: “És que van tenir els nassos de votar.” Això, perdoneu, jo no m’ho crec. Moltes gràcies.