20.03.2013 - 22:41
‘El moviment independentista va de baix a dalt, del carrer al Cercle. I la funció de les elits és facilitar allò que és inevitable. Hi ha vibracions, hi ha neguit… Però hem de fer un esforç per permetre que això sigui possible’. Aquest és el missatge que el professor Carles Boix ha adreçat en nom del Col·lectiu Wilson als representants de les elits econòmiques i polítiques del país que s’han aplegat al Cercle d’Economia per escoltar els arguments d’aquest grup de prestigiosos professors universitaris. S’han presentat en públic enmig d’una gran expectació i desplegant tots els arguments per demostrar a un auditori tradicionalment renuent que el procés d’independència és viable i necessari.
‘És un dels dies que ho he vist més ple, això’, deia el president del Cercle d’Economia, Josep Piqué, al començament de l’acte, on s’han vist cares conegudes com la del president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls; la del president d’Abertis, Salvador Alemany; la del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell; i la de l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, que fins i tot ha intervingut per deixar clar que els països petits, com seria una Catalunya independent, són viables econòmicament. I ha enumerat cinc casos que ho demostren: Estònia, Letònia, Lituània, Eslovàquia i Eslovènia.
‘No són cap argument, però són una experiència que diu que això es possible. Val la pena que ens ho estudiem. La independència és una cosa molt seriosa’, ha dit Pujol en el torn de preguntes, al final de l’acte.
‘Cap país no ha demanat de tornar a Espanya’
De fet, els integrants del Col·lectiu Wilson han aportat seriositat, rigor i dades als empresaris i polítics que se’ls escoltaven expectants. Pol Antràs (Harvard), Carles Boix (Princeton), Jordi Galí (CREI, UPF, Barcelona GSE), Gerard Padró (London School of Economics), Xavier Sala i Martín (Columbia) i Jaume Ventura (CREI, UPF i Barcelona GSE) han començant desmuntant les mentides i les afirmacions falses que s’han fet córrer contra la independència de Catalunya.
‘Si fos una bogeria crear un país nou, per què se’n continuen creant? Per què no se’n penedeix ningú? Cap país no ha demanat de tornar a Espanya’, ha dit Jordi Galí, que ha posat més exemples d’afirmacions sense fonament. ‘Per què hi hauria d’haver una caiguda brutal de les exportacions? Per què? L’única raó seria que deliberadament els països europeus posessin unes barreres que no existeixen per a cap altre país, ja sigui de la UE o no, al moviment de mercaderies i de persones. Per què ho farien? Com a càstig? Per quin motiu?’
I ha continuat: ‘Els bancs catalans perdrien liquiditat i l’accés al BCE en cas que Catalunya volgués mantenir-se en l’euro, diuen alguns. Si el Citibank americà, l’UBS suís i el Barklays anglès ho poden fer, per què els catalans, pels mateixos mitjans, fins i tot fora de la UE i de la zona euro, no haurien de poder accedir a liquiditat com tants altres?’
Sala i Martin: ‘Si marxem ens podrem negar a pagar-los’
Xavier Sala i Martin ha continuat desmuntant arguments catastròfics sobre la independència de Catalunya, i ho ha fet en una intervenció carregada d’ironia, rebuda amb rialles i somriures per bona part dels assistents al Cercle d’Economia, però escoltada amb un posat molt seriós per part del seu president, Josep Piqué, que presidia la taula de ponents.
Sala i Martin ha recordat que en aquest mateix espai, només una setmana abans, es van abocar arguments apocalíptics sobre la independència de Catalunya, per part de l’Instituto de Estudios Económicos de Madrid. El professor de Columbia ha demanat que es posi a la balança ‘la catàstrofe de marxar i la catàstrofe de quedar-nos’. I ha respost així a aquells arguments: ‘Haureu de pagar el deute si marxeu!, diuen. I si ens quedem, qui collons l’haurà de pagar? Com a mínim, si marxem hi haurà la possibilitat de negar-nos a pagar.’ I ha afegit: ‘Diuen: us quedareu sense crèdit internacional! Si no en tenim, ara!’
Més respostes: ‘Si marxeu d’Espanya –amenacen– us quedareu fora d’Europa durant tres generacions! I què passa si ens quedem a Europa? Potser l’espectacle de Xipre ens hauria de fer reflexionar sobre la bellesa d’estar a Europa. Europa pot ser un bastió de democràcia i llibertat. Però potser també ho és Suïssa, on gràcies als vots de la gent limiten els bonus als banquers’.
Un estalvi de 1.800 euros per persona i any
L’estat propi és una oportunitat, ha explicat Jaume Ventura, que ha posat xifres a la balança entre el cost i la despesa que implicaria per a Catalunya tenir un estat i mantenir-ne l’estructura. Per fer-ho, ha esgrimit l’estudi elaborat per Núria Bosch i Marta Espasa sobre quant costaria tenir un estat català.
‘Diu que si volem replicar exactament l’estructura de l’estat espanyol això ens costaria 383 euros per persona i any. I això, suposant que volguéssim mantenir les mateixes ambaixades, el mateix nombre de canons, etc.’ Aquest seria el cost per cap, ha dit Ventura. Però això ho ha contraposat a l’estalvi que significaria no ser dins l’estat espanyol, eliminant el dèficit fiscal anual, comptabilitzat en uns 16.000 milions.
‘Els catalans paguem per persona i any 2.251 euros en excés de contribució a l’estat espanyol. De 100 euros que paguem en impostos, només 57 es gasten a Catalunya. Per què aportem aquests diners extra? No perquè tinguem pensions més baixes que a Espanya. La prestació de desocupació també és la mateixa. L’explicació del dèficit és que a Catalunya no s’inverteix en infrastructures. Tenim l’estoc de capital públic més baix de Catalunya.’
I què podríem fer, amb això que ens estalviaríem, que són 1.868 euros? ‘Amb un terç d’aquests diners, aturaríem les retallades, amb 500 euros d’aquests 1.868 passaríem a ser el sisè país amb més inversió en el sector educatiu, i amb 550 euros per persona i any dels que ens estalviaríem seríem el tercer país a Europa en inversió en recerca i desenvolupament.
Una gran oportunitat de canviar les regles del joc
I vist això, la pregunta que el professor Ventura es feia era: ‘Què triaríem? Quin tàndem volem? Espanya i Europa o Catalunya i Europa? Podríem triar. L’estat català seria igual d’eficient o ineficient que l’estat espanyol. No seríem ni millors ni pitjors. Però tenir un estat propi serà una gran oportunitat de canviar regles del joc. Tindrem una ocasió única de fer lleis pròpies, crear riquesa i fer regeneració democràtica, i tenir una administració amb criteris de gestió empresarial. Seria un oportunitat de corregir.’
El ‘procés òptim’ cap a la independència
Aquestes son les oportunitats que ofereix, segons els membres del Col·lectiu Wilson, el procés d’independència. Però el camí per a arribar-hi no és fàcil, des d’un punt de vista diplomàtic. ‘A mi m’ha tocat ballar amb la més lletja’, deia Carles Boix amb el seu mig somriure irònic. En efecte, li tocava parlar de la complexitat d’aquest camí.
Segons Boix, la no-regulació del principi d’autodeterminació en casos com el català o l’escocès en el dret internacional no equival a la prohibició. I, de fet, hi ha jurisprudència que ho avala, amb el precedent més clar de la sentència del Tribunal Suprem canadenc en el cas del Quebec: respon que la constitució del Canadà no és una camisa de força. I que per a exercir l’autodeterminació només es necessita una pregunta clara i una majoria suficient.
‘Tenim un espai flexible per a poder fer pacíficament el procés, per a portar el vaixell on la gent vulgui’, conclou Boix. I dibuixa quin seria el procés òptim: que es permetés de fer un referèndum, ‘en què s’expressaria de manera legal l’opinió i s’obriria un procés de negociació, de reconeixement internacional, amb un repartiment d’actius i de passius amb Espanya, amb el reconeixement per part dels organismes internacionals… Això minimitzaria costos a tothom: a Catalunya, Espanya, la UE i les multinacionals…’.
Però Espanya s’hi oposa, i això, recorda Boix, pot endarrerir el procés. No ha sabut dir quant de temps el podria endarrerir, però sí que té clar que el moviment creix, que és imparable, i que ‘va de baix a dalt’, des dels carrers plens de gent de l’Onze de Setembre fins a l’auditori del Cercle d’Economia ple de patums, a les quals Boix expressa: ‘Cal permetre que això sigui possible.’
