20.03.2013 - 06:00
L’escriptor i periodista científic Martí Domínguez, professor de la Universitat de València i director de la revista Mètode, confessa que si s’hi pogués guanyar la vida, es dedicaria únicament a la literatura. Però que ha hagut de fer renúncies. I més perquè és pare de família. Per ell, en general, la claudicació també va lligada a la pèrdua progressiva d’idealisme i a la imposició d’uns valors neoliberals de la societat. I tot això ve a tomb de la nova novel·la que acaba de publicar, ‘El fracassat‘ (Proa), a partir de la figura espaterrant de Paul Cézanne i el seu compromís amb la creació. Hem entrevistat Martí Domínguez.
—Què us en fascina, de Cézanne, fins al punt de fer-lo protagonista d’una novel·la?
—De Cézanne em fascina la resistència que va tenir per a fer el que volia fer: essent fill de banquer, hauria pogut tenir una vida regalada, seguint les passes del seu pare i convertint-se en un pintor dominical. Però no, va arriscar aquesta vida fàcil per dedicar-se en cos i ànima a la pintura. En aquest sentit, el llibre és un homenatge a la creació i a la persistència en la feina i en l’obra ben feta. És una visió del creador i la creació, que sempre va contracorrent per naturalesa. La creació sempre ha estat perseguida i incompresa. Cézanne va haver de suportar aquesta incomprensió i, en canvi, d’ell arrenca tot l’art modern. Ja ho va dir Picasso: ‘Cézanne és el pare de tots nosaltres.’
—El títol, doncs, és un contrasentit, una provocació, una ironia, una pista?
—Césanne va ser literalment un fracassat, tota la vida. La seva primera exposició no va arribar fins el 1903 i ell es morí el 1906. Va ser un somniatruites, s’envoltava de gent de mal viure, es va casar amb una model humil…
—Amb la qual va tenir un fill. A un creador radical i incomprès tenir un fill li complica molt la vida…
—El llibre també és una reflexió sobre la paternitat i sobre fins a quin punt es pot anar a totes amb l’art quan tens un fill. La novel·la explica el cas de Pissarro, gran amic de Cézanne, a qui es va morir la filla… Quan tens un fill l’has d’alimentar.
—L’equilibri en Cézanne no és possible. Perquè la creació és un imponderable.
—A vegades alguns creadors tenen la sort a favor, a vegades en contra. En un altre àmbit, quants escriptors no publiquen perquè no poden viure de la literatura?
—Podríeu deixar d’escriure?
—No, però he abaixat la intensitat de producció. Ja m’agradaria dedicar-me només a la creació literària. No cal exagerar, però quants de nosaltres hem de fer literatura de creació pensant a arribar a més públic per tenir una possibilitat de sobreviure? Cézanne encarna la creació ‘avant la lettre’. Ell i els qui són com ell són creadors impressionants, arrauxats, que se la jugaven. Però Cézanne anava més enllà, perquè fins i tot era qüestionat pels arrauxats, els impressionistes. Els molestava.
—I això que l’amistat amb Pissarro fou important.
—La novel·la també és una història d’amistat, entre Cézanne i Pissarro. Ja veus que tracto d’alguns temes de fons. El llibre va ‘in crescendo’.
—Al principi, és molt bonica l’escena de Cézanne i Pissarro amb el cavallet muntat i una ombrel·la a punt de pintar un paisatge d’Auvers. Ells malgirbats, amb barba llarga, i els pagesos del territori que se’n riuen.
—És que els veien com uns extraterrestres. De fet eren tan incompresos per la gent del poble com pels pintors acadèmics. Per això el debat de fons és com mantenir-se ferm en els principis de la creació. Perquè aquests darrers anys hi ha hagut molta claudicació.
—Per què?
—Possiblement hi ha hagut una pèrdua progressiva d’idealisme i s’han anat imposant uns valors neoliberals. Per exemple, s’ha confós la creació literària amb l’entreteniment. Oi que no es pot posar de costat l’obra de Josep Pla i la de Ken Follett? No es troben al mateix nivell. Els darrers anys hi ha hagut una pèrdua d’exigència dels editors, tan lligats als balanços econòmics, i s’ha anat perdent la relació de l’editor amb l’autor. El context econòmic fa que se cerqui el ‘best-seller’ i això ha produït molta mediocritat i una homogeneïtzació per sota.
—I per reacció, per debatre aquesta situació, trieu la figura de Cézanne per posar-la davant el mirall.
—Jo em poso en la pell de Cézanne, ‘Cézanne c’est moi’. Amb aquest llibre m’interessa moure el debat, no pas fer crònica històrica. M’interessa la vida, la lluita que hi ha al darrere, el fet de mantenir-se ferm en les seves conviccions creatives i alhora no abandonar la família. Les dones d’aquests pintors sovint no entenien els universos d’ells.
—Com era Hortense, la dona de Cézanne, i com va ser la seva relació?
—Fou un joc constant de temperaments. Cézanne la va pintar vint-i-cinc vegades. Són retrats duríssims: de mirada esmaperduda, malenconiosa…
—Com l’heu treballada, aquesta obra?
—Vaig començar el projecte l’any 2008 amb un viatge a la recerca de Cézanne, a la Provença. Volia explorar la relació del pintor amb el territori. La Provença és diferent després de Cézanne, perquè ell va convertir aquest paisatge en universal. Va pintar vuitanta-set vegades el Mont Sainte-Victoire, per exemple. Però la meva recerca va continuar a París i a Auvers i em va impressionar molt la cabana miserable on vivia i també assabentar-me de la relació d’amistat que va tenir amb Camille Pissarro. I vaig passar a explorar en aquesta direcció. Tal com vaig fer amb la novel·la sobre Voltaire (‘El retorn de Voltaire’, Destino, 2007), on vaig fixar un període concret, en aquell cas els tres darrers mesos de vida, aquesta vegada vaig triar el període en què Cézanne, amb un fill acabat de néixer, va deixar París i es va instal·lar a Auvers, al poble del costat on vivia Pissarro, i tots dos es van dedicar a pintar a l’exterior, i Pissarro li feia de mestre. Això s’esdevé entre el 1872 i el 1874. M’ho he passat molt bé documentant-me, treballant la intrahistòria, perquè vas entenent la iconografia de tot aquell període.
—I què en vau treure?
—Cézanne volia conquerir París amb una poma. En una poma hi és tot. Perquè tot depèn de l’ull de l’artista. I des d’aquesta perspectiva, res no és anodí i tot es pot pintar. Al final del llibre trobem Cézanne i Pissarro pintant del natural un mateix paisatge i s’hi acosta un personatge que és corredor de borsa, que s’adona que encara que pinten el mateix, tots dos quadres són ben diferents, perquè no pinten la realitat, sinó que pinten la seva realitat. Aquella revelació va marcar el corredor de borsa, que va abandonar la professió i es va dedicar en cos i ànima a la pintura. Aquell personatge es deia Paul Gauguin.
—Caram!
—És una novel·la divertida, malgrat tot. I és emocionant, tot i que reconeixem què passa i tots sabem que al final venç el bo. La novel·la produeix moltes emocions. M’agradaria que el llibre ens ajudés a fer-nos més receptius davant la novetat.
—La història del geni fracassat més contada deu ser la de Van Gogh.
—Sí, però és diferent, perquè Van Gogh no era un intel·lectual com Cézanne, que a més fou un gran escriptor, que va escriure unes cartes magnífiques. En aquest sentit, la meva novel·la també vol ser una resposta a ‘L’obra’, de Zola, on l’escriptor pren Cézanne com a model del protagonista, Claude Lantier, un pintor frustrat. Cézanne va trencar l’amistat amb Zola després de llegir aquella novel·la, que va trobar ofensiva.