20.03.2013 - 06:00
Avui fa justament deu anys del començament de la invasió de l’Irac, dirigida pels EUA amb el suport de la Gran Bretanya i un grup d’estats més, amb l’objectiu d’enderrocar el règim de Saddam Hussein. Tot i no poder provar la presència d’armes de destrucció en massa a l’Irac ni vincles amb al-Qaida, els dos arguments principals per a justificar l’atac, el 20 de març de 2003 es va activar la intervenció armada sense l’aval de la comunitat internacional.
Saddam Hussein, el dictador caigut
Saddam Hussein Abdel Majid at-Tikriti va néixer el 28 d’abril de 1937 en el si d’una família de camperols sense terres al llogaret d’Al-Ajwa, a la riba del riu Tigris. Traslladat a Bagdad, l’ambient polític de la capital el va separar de la inicial educació religiosa i tradicional i el 1957 es va incorporar al minúscul i il·legal Partit del Renaixement Àrab Socialista (Baas, ‘resurrecció’ en àrab), seduït pels ideals laics, nacionalistes, panarabistes i revolucionaris. Dos anys després, ja participava en un escamot que va metrallar el vehicle del primer ministre Abdel Karim Kassem, que acabava d’enderrocar la monarquia de Faisal II. Al cap de deu anys, Saddam va tenir un paper central en el cop d’estat dels baasistes i va ascendir, poc després, a vice-president en el govern del general Ahmed Hassan al-Bakr, amb l’encàrrec de controlar i enfortir les forces de seguretat.
Tot i que ja detenia el poder ‘de facto’ de feia temps, no va ésser fins el 1979 quan va accedir-hi formalment. Com a capdavanter del panarabisme socialitzant del Baas, va nacionalitzar la potent indústria del petroli i els bancs estatals van quedar sota el seu control. Durant quasi vint-i-cinc anys de govern, va mantenir un règim de partit únic a l’Irac, dirigit per la minoria sunnita i sostingut per mitjà d’una gran repressió interna, especialment contra les comunitats xiïta i kurda. En política exterior, quasi tota la seva acció va anar marcada pels conflictes bèl·lics: la guerra contra l’Iran (del 1980 al 1988), amb el suport d’occident; la guerra del Golf Pèrsic (1990-1991), arran de la invasió de Kuwait, contra una coalició internacional encapçalada pels EUA; i la guerra de l’Irac (2003).
El president nord-americà, George W. Bush, i el primer ministre britànic, Tony Blair, van acusar-lo falsament de disposar d’armes de destrucció en massa i de lligams amb al-Qaida per a expulsar-lo del poder. El 20 de març de 2003 va començar l’ofensiva d’una potent coalició internacional, que va liquidar en poc temps l’exèrcit iraquià. El 13 de desembre d’aquell mateix any, un escamot dels EUA va localitzar-lo en un amagatall. El govern interí el va condemnar a la forca per crims contra la humanitat i Saddam va morir penjar el 30 de desembre de 2006.
Tariq Aziz, la cara ‘amable’ del règim
Ministre d’Afers Estrangers (1983-1991), vice-primer ministre adjunt (1979-2003) i assessor proper al president Saddam Hussein, el cristià Tariq Aziz va ser la cara del règim durant molt de temps. El seu lligam havia començat a la dècada del 1950, quan tots dos eren membres del Partit Baas, aleshores prohibit. De la minoria assíria de l’Irac i seguidor de l’església caldea, Aziz va exercir moltes vegades de cap de govern a l’exterior, atès que per raons de seguretat Saddam Hussein ben poques vegades abandonava el país.
Des del 23 d’abril de 2003, quan es va lliurar a les forces d’ocupació nord-americanes, ha estat jutjat unes quantes vegades. L’1 de març de 2009, per exemple, el van absoldre d’alguns càrrecs, però pocs dies després el van condemnar a quinze anys de presó arran de l’execució de quaranta-dos comerciants el 1992. El 25 d’octubre de 2010, el Tribunal Suprem el va condemnar a morir a la forca juntament amb l’antic ministre d’Interior Saadun Shaker. La sentència, amb tot, no s’ha dut a terme per l’oposició del president iraquià, el kurd Jalal Talabani, a ratificar l’ordre d’execució dictada per la justícia iraquiana: al·lega que és socialista i que no pot autoritzar la mort d’Aziz, de més de setanta anys. Tot amb tot, el 5 de desembre de 2011, Saad Ioussif al-Muttalibi, assessor del primer ministre iraquià, va assegurar que s’acabaria complint la sentència de mort quan es retiressin les forces nord-americanes del país.
Salam Pax, ‘el blocaire més famós del món’
Durant els primers dies de la segona guerra de l’Irac, el març del 2003, milers d’internautes de tot el món es van afeccionar a llegir els escrits que penjava periòdicament a la xarxa un suposat habitant de Bagdad. A través del bloc Where is Raed?, amb el pseudònim Salam Pax (‘pau’ en àrab i en llatí) un misteriós iraquià ‘normal i corrent’ explicava com es vivia a la capital del país en ple conflicte bèl·lic. Les actualitzacions del diari personal es van aturar amb els primers bombardaments nord-americans i força mitjans van especular amb la possibilitat que n’hagués estat una de les víctimes. Però sis setmanes després, la pàgina va reprendre l’activitat. Amb la fi oficial de la guerra Salam Abdulmunem, que és com es diu Salam Pax, va acceptar una oferta per a col·laborar amb el diari The Guardian. Aplegant material del bloc i dels textos publicats al diari londinenc, en va aparèixer fins i tot un llibre, ‘Salam Pax. Quadern de Bagdad’, traduït al català per la Magrana.
El blocaire iraquià es va traslladar a Londres el 2007, on va estudiar periodisme, i més tard se’n va anar a viure a Beirut (Líban). Salam Abdulmunem va tornar a Bagdad el 2009, on treballa com a cap de comunicació de la UNICEF a l’Irac des del 2010.
José Manuel Durão Barroso, de primer ministre portuguès a president europeu
José Manuel Durão Barroso, format en dret i economia, va començar l’activitat política just després de la Revolució dels Clavells de Portugal, el 1974. En concret, va arribar a ésser un dels dirigents del Moviment Reorganitzatiu del Partit del Proletariat (MRPP), de signe maoista. En una entrevista del canal públic RTP del 1976, de fet, hi criticava ‘el sistema educatiu burgès’ que ‘empeny els estudiants contra els obrers i els obrers contra els estudiants’. Quatre anys després, amb tot, Barroso es va afiliar al centre-dretà Partit Popular Democràtic (PPD: actual Partit Socialdemòcrata, PSD), on va arribar a la presidència el 1999.
Com a primer ministre de Portugal des del 2002, va donar suport a la guerra de l’Irac malgrat l’oposició majoritària dels portuguesos. I no sols això: Barroso va ésser l’amfitrió de l’anomenada Cimera de les Açores el 15 i 16 de març de 2003, a la base militar de Lajes, on juntament amb George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar es va decidir de postergar l’ONU en la qüestió d’una possible guerra a l’Irac i es va acordar d’intervenir-hi militarment.
L’any següent fou elegit president de la Comissió Europea (per 413 vots a favor, 251 en contra i 44 en blanc), en substitució de Romano Prodi, i va deixar com a primer ministre portuguès el número dos del PSD, Pedro Santana Lopes. Per poc temps: el 2005, els socialdemòcrates van perdre el poder a Portugal en favor del Partit Socialista de José Sócrates, que per primera vegada aconseguí la majoria absoluta.
Al capdavant de la Comissió Europea, Barroso ha tingut un paper preponderant en l’actual política d’austeritat i de rescats de la UE per a mirar de frenar la crisi financera que afecta uns quants països de l’eurozona.
Tony Blair, el fidel aliat dels EUA
La cara més visible del nou laborisme britànic quedarà sempre lligada a la guerra de l’Irac. Tony Blair, flamant primer ministre de la Gran Bretanya des del 1997, no va dubtar gens a donar suport al president nord-americà, George W. Bush, en la campanya contra Saddam Hussein. Tots dos estaven convençuts de la necessitat d’actuar contra el dictador iraquià, i tots dos van esgrimir la suposada presència d’armes de destrucció en massa al país per a envair-lo. Després dels EUA, la Gran Bretanya va ésser el segon país amb més forces sobre el terreny, quaranta-cinc mil soldats, encarregats de controlar les províncies meridionals de l’Irac.
La participació entusiasta en la guerra i la imatge del cap laborista al costat de dirigents tan conservadors com Bush, Aznar i l’italià Silvio Berlusconi va originar protestes tant dins la seva formació (139 diputats laboristes es van oposar a la intervenció) com en l’opinió pública, amb unes de les manifestacions més multitudinàries de la història de la Gran Bretanya. De fet, en les poques intervencions públiques al seu país des que va deixar la política, el 2007, sovint és rebut per manifestants que demanen que el jutgin per crims de guerra. A banda la implicació directa amb la invasió de l’Irac, en els sis anys al capdavant del govern britànic Blair va ordenar d’enviar tropes fora de la Gran Bretanya quatre vegades més: a l’Irac el 1998, a Kossove (1999), a Sierra Leone (2000) i a l’Afganistan (2001).
Blair, tot i admetre que no hi havia armes de destrucció en massa a l’Irac de Saddam Hussein, mai no ha deixat de defensar la intervenció. En l’autobiografia ‘A Journey’, publicada el 2010, deia: ‘L’únic que sé és que vaig fer allò que creia que era correcte.’ I fa poc reblava: ‘Encara crec que va ser correcte d’expulsar Saddam del poder. Actualment ens oblidem de com era el seu règim i la devastació que va causar. Centenars de milers de persones van perdre la vida amb les seves guerres i va fer servir armes químiques contra la seva població.’ A deu anys vista, Blair admet que encara hi ha ‘grans desafiaments’ a l’Irac, però diu que si no s’hi hagués actuat el 2003 el país ara estaria molt pitjor.
Després de deixar el càrrec de primer ministre, el 27 de juny de 2007, Blair va ésser nomenat enviat especial al Pròxim Orient de l’ONU, la UE, els EUA i Rússia, l’anomenat quartet. Paral·lelament, el gener del 2008 es va convertir en assessor del banc d’inversions JPMorgan Chase i, a més, pronuncia conferències per tot el món. Hom també el vincula amb la companyia coreana UI Energy Corporation, amb interessos petroliers al nord de l’Irac i al Kurdistan Meridional.
José María Aznar, l’amic de Bush
El president del Partit Popular (PP) entre els anys 1990 i 2004, i president del govern espanyol entre el 5 de maig de 1996 i el 17 d’abril de 2004, en política exterior es va alinear des del principi amb ‘la croada contra l’eix del mal’ dictada per George W. Bush: el 22 de febrer del 2003, tan sols set dies després de les manifestacions simultànies més multitudinàries de la història, tots dos es van reunir en un ranxo de Crawford (Texas) i Bush va revelar-li que quedaven dues setmanes per a envair l’Irac; i el 16 de març d’aquell any, es van tornar a trobar en la reunió de les Açores, al costat de Blair i Barroso, per a concretar una invasió fora de la tutela de l’ONU.
Malgrat l’opinió contrària de la resta de partits espanyols i amb l’oposició majoritària de la població (91%), el govern d’Aznar no sols va secundar els EUA i la Gran Bretanya, sinó que va ordenar l’enviament de tropes a l’Irac. Justificant-se en aquesta participació, un escamot vinculat a al-Qaida va perpetrar l’atemptat més sagnant de la història a Europa, l’11 de març de 2004 a la xarxa de rodalia de Madrid, amb quasi dos-cents morts. Faltaven tres dies per a les eleccions, en què el PP va perdre trenta-cinc escons i va cedir el govern a un PSOE que es va comprometre a retirar el contingent espanyol de l’Irac. Com Tony Blair, que durant el seu mandat també va viure un atemptat gihadista a Londres el 7 de juliol de 2005, Aznar ha reconegut posteriorment que, tot i que a l’Irac no hi havia armes de destrucció, tornaria a actuar de la mateixa manera.
Quan va sortir del govern, Aznar va passar a presidir la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES), el ‘think tank’ del PP (del qual és president d’honor), i va ésser nomenat membre del Consell d’Estat. Com a assessor, el 2006 va entrar al consell d’administració del grup mediàtic News Corporation, de Rupert Murdoch, i també en grans empreses immobiliàries i de capital risc com J. E. Robert i Centaurus Capital. Des del 2011 és assessor extern per a Llatinoamèrica d’Endesa, la companyia elèctrica que ell mateix va privatitzar.
George W. Bush, el croat contra ‘l’eix del mal’
Després de cinc anys com a governador de Texas, George Walker Bush va ésser nomenat candidat republicà a la Casa Blanca en les eleccions de l’any 2000, disputades amb el demòcrata Al Gore. Uns recomptes de vot més que controvertits a l’estat de Florida, governat aleshores pel seu germà, van decantar la presidència cap al fill del quaranta-unè president dels EUA, George Bush, que el 1990 havia declarat la guerra contra Saddam Hussein arran de la invasió iraquiana de Kuwait.
L’acció exterior del nou president va quedar marcada, ben aviat, pels atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon, a Washington, amb tres milers de morts. El quaranta-tresè estadant de la Casa Blanca es va imposar, des d’aleshores, la lluita contra ‘l’eix del mal’, un conjunt de països que considerava terroristes i amb lligams amb la xarxa al-Qaida d’Ossama Bin Laden, l’autor intel·lectual de l’11-S.
El 2001 mateix, al capdavant d’una coalició emparada per l’OTAN, els EUA van envair l’Afganistan, aleshores governat pel moviment integrista talibà. I el 2003 va fixar l’objectiu en l’Irac de Saddam Hussein, acusant-lo de voler obtenir armes de gran destrucció i, també, de tenir vincles amb al-Qaida. Tot i la manca de proves en defensa d’aquests arguments, Bush va optar per l’atac contra el règim de Saddam Hussein, secundat per un grapat de dirigents europeus, sense l’aval de la comunitat internacional.
Després de dos mandats, George W. Bush va cedir la presidència a Barack Obama el 20 de gener de 2009 i va tornar al Texas natal, on s’ha mantingut des d’aleshores en un segon terme. Només va trencar parcialment aquest baix perfil el novembre del 2010, quan va presentar les memòries, ‘Decision Points’, on considerava que el seu principal èxit havia estat mantenir ‘el país segur enmig de perills reals’.
