12.03.2013 - 06:00
Oriol Junqueras va parlar ahir al vespre al Teatre Romea de ‘La cultura d’un nou país’, dins les conferències del dilluns organitzades per la Fundació Romea. El líder d’ERC, a qui les enquestes donen cada vegada més protagonisme en la vida política del país, va parlar una hora i un quart, dret, segur, dalt l’escenari, amb l’escenografia de ‘Roberto Zucco’ darrere seu. No semblava pas gens acovardit (de vegades, la gent de cultura els causa inseguretat, als polítics), potser perquè, tot i haver-hi la platea plena, la majoria d’espectadors eren simpatitzants seus. S’hi van veure poques cares conegudes de la cultura (Carles Flavià, Vicenç Altaió, Fèlix Riera, Agustí Alcoberro…).
El professor Junqueras (perquè el to va ser de professor d’universitat) no portava ni un miserable bocí de paper amb l’esbós de les idees que volia desenvolupar. Sembla que no escriu mai cap discurs, intervenció ni conferència, que té una gran capacitat d’estructurar mentalment allò que vol explicar. Si cap personatge de la cultura volia ennovar-se dels aspectes concrets de la política cultural del nou país que Junqueras imagina, doncs no va anar pas per aquest camí la conferència. Junqueras no va parlar del nou país. Va fer un llarg preàmbul, teòric, que el menà a dues idees clares: que la cultura no és subsidiària ni deficitària, ans al contrari, i que la cultura és imprescindible en la construcció del discurs d’esperança, de cohesió de la comunitat, per a un consens de futur, per tenir futur. Comencem:
Va arrencar definint la idea de cultura, com si fos un antropòleg: conjunt de coneixements adquirits per a adaptar-nos a l’entorn en què ens movem. I va recordar que el Romea s’havia inaugurat feia uns cent cinquanta anys amb una obra de Frederic Soler Pitarra, ‘La rosa blanca’. Va dir: ‘Pitarra va ser rellevant per acostar la cultura a la gent del seu temps, perquè va fer l’esforç d’emprar la llengua catalana, la que parlava la gent, i de tractar de temes quotidians que la gent coneixia. El nostre objectiu avui també hauria de ser de viure la cultura com un intent d’adaptar-nos a l’entorn.’
Junqueras va recórrer sovint a l’etimologia per fer avançar el discurs. Va recordar que la paraula ‘identitat’ etimològicament s’equiparava a ‘igualtat’ i que en matemàtiques ‘identitat’ també es refereix a dues coses iguals. De manera que en ‘una identitat nacional tots els membres se senten iguals en algun aspecte. Identitat és un concepte plural, elàstic i dinàmic.’
Sobre la pluralitat de la identitat: ‘Els elements que ens mancomunen poden ser molts. Els nostres avantpassats han viscut, matat i mort per aspectes que ara no ens fan ni fred ni calor. Quins són els elements identitaris importants? Aquells pels quals estem disposats a matar o a morir? Per a alguns són de caràcter religiós; per a uns altres, de caràcter polític o econòmic… Al segle XIX a Catalunya hi va haver quatre guerres civils, en bona part motivades per raons religioses. Més exemples: algunes identitats nacionals es construeixen a partir de la llengua, però no totes. Per exemple, Irlanda es construeix a partir de la religió i del component polític del republicanisme.’
‘La construcció de la identitat sovint també canvia per trets de caràcter generacional: per la gent de més edat, segurament pesa més la memòria, allò que s’ha guanyat, mentre que per les generacions més joves són més importants els projectes de futur, el que queda per fer.’ Junqueras va posar l’exemple del Maig del 68 a França. Mentre els joves universitaris que van començar la revolta volien canviar aspectes de la societat benestant en la qual vivien (la hipocresia de la descolonització, les desigualtats i discriminacions per raça i de gènere…), la generació dels seus pares, que havien superat la Segona Guerra Mundial i s’havien deslliurat del nazisme, tenien molts motius per a celebrar la societat que havien construït, en una Europa occidental que feia vint anys que creixia initerrompudament, sense atur i amb una renda altíssima.’
El líder d’ERC va recordar que teníem una identitat lingüística, una identitat política, una identitat militar, una identitat catòlica… i que la identitat era elàstica: ‘Els cristians compartim una identitat amb molta gent d’arreu del món amb els quals no compartim la llengua; compartim una identitat futbolística amb milers de xinesos… La identitat també és dinàmica, perquè pot canviar amb el temps.’ I va recordar que una de les identitats més estables era la del futbol: ‘Es canvia sovint de vot, fins i tot es pot arribar a canviar de religió, però canviar d’equip de futbol és gairebé impossible.’
‘Per a la construcció d’una comunitat política tan important és la memòria com el projecte de futur, i això varia segons la persona i el temps. Però quan ens proposem construir un projecte polític, tots aquests elements contribueixen a l’èxit o al fracàs del projecte.’
I en aquest punt, Junqueras va introduir el concepte de cultura: ‘La cultura pot ser i a vegades és un element clau en la cohesió d’una comunitat, per adaptar-se a un món que canvia. I la cohesió no és un element superflu en la construcció d’una comunitat nacional, política. Perquè allò que no s’obté per consens, s’ha d’obtenir per la via de la coerció. Per tant, el consens és clau. I si la cultura no es veu així, no és apreciada per la comunitat. El futur de la cultura demana que sigui concebuda com una cosa útil per la comunitat.’
‘En la cultura necessitem i reconeixem uns receptors que diguin allò que és important i allò que ja no ho és o no ho és tant, i allò que ho serà. A aquests receptors se’ls reconeix una autoritat. Etimològicament, “autoritat” significa “aquells que ens ajuden a créixer”. I les autoritats són aquelles persones que ens fan ser més grans, més útils, que ens ajuden a adaptar-nos a un món que canvia.’ I Junqueras també va parlar de geni, genialitat, i de la diferència entre genialitat i talent. I de què vol dir orientar-se, què vol dir ser original.
I va tornar a repetir una de les idees recurrents: ‘La cultura és percebuda com a útil sempre que ens ajuda a adaptar-nos a un món que canvia.’ I va continuar: ‘En el context actual, la cultura és determinant en la conformació de les voluntats polítiques, perquè permet generar consensos. Per això esdevé una arma en la construcció i la destrucció de les comunitats. Perquè la gent es vincula a una comunitat si aquesta li garanteix oportunitats de futur. Per això la igualtat d’oportunitats no és cap luxe, sinó que és una necessitat per a la cohesió del grup. I quan una comunitat política et nega determinats drets, et nega la possibilitat de créixer, d’anar a més, aleshores aquesta comunitat perd autoritat.’
‘Sovint tenim la percepció que els canvis polítics, culturals, econòmics, la revolució (que vol dir tornar a començar), es produeixen quan els membres de la comunitat ja no tenen res a perdre. Però la realitat s’obstina a desmentir-ho. Sovint les comunitats que ja no tenen res a perdre són comunitats resignades, conformistes. Molts historiadors, en canvi, creuen que una comunitat fa la revolució quan es produeix una esperança que impulsa el procés de canvi per millorar. Se’n diuen les revolucions dels benestants.’
I continua: ‘La cultura és clau en la construcció d’aquest convenciment, d’aquesta esperança, de fer un món millor. La cultura és imprescindible en la construcció del discurs per construir els consensos polítics.’ I tot seguit va posar altra vegada l’exemple del teatre de Pitarra, que vol dir el teatre popular i la cançó també. ‘El discurs fet des del moviment de la cultura es imprescindible, perquè si no ningú no explicaria l’esperança. Davant les dificultats que ens cauen a sobre, que seran més encara, perquè ens collaran molt, el discurs cultural és imprescindible. Si la gent de la cultura té esperança, aquesta esperança passa a tot el país. I ja ho he dit que en la construcció del país, l’esperança és imprescindible, un àmbit on s’han de generar discursos de la memòria i del futur.’
En aquest punt Junqueras va encarar la recta final de la conferència, i va passar del pla teòric al pràctic, la crua realitat: ‘Segons dades de la conselleria de Cultura, el món de la cultura genera més del doble i menys del triple de beneficis en relació amb les ajudes que rep. La cultura és rendible, perquè aporta més que no rep. És un món que val la pena de cuidar: Catalunya, un dels nuclis culturals més actius d’Europa, on hi treballen al voltant de 150.000 persones, que té una indústria potent, hauria de ser una aposta decidida de les nostres institucions.’
‘Tot i això, també cal dir que els recursos són molt menors. Perquè ens fem una idea de la magnitud de la tragèdia, el 2012 el conjunt dels ciutadans catalans van aportar 32.000 milions d’euros en concepte bàsicament d’IRPF, IVA i l’impost de societats. Amb aquests diners podríem afrontar tots els reptes pressupostaris que se’ns presenten. Però el fet és que el govern espanyol només va retornar 19.000 milions, en vam recaptar uns 1.600 milions més d’impostos propis i 4.000 en deute.’
‘Per al 2013 tenim un pressupost disponible de 19.000 milions, una mica més de 1.600 milions euros i 1.400 milions d’endeutament. Això vol dir que tenim 22.000 milions per gastar. aquesta xifra la determina el govern espanyol. Heu de saber que aquesta xifra no cobreix ni tan sols allò que fa sis anys la Generalitat es gastava en escoles, hospitals i polítiques socials. I això vol dir que no cobreix ni les farmàcies, ni els mossos, ni els bombers, ni les infrastructures, ni la cultura… I encara volen que retallem 4.500 milions. Això vol dir: tancar TV3 i Catalunya Ràdio, tancar el Parlament, tancar els hospitals de Bellvitge, el Clínic i més, i també les universitats públiques.’
I aquí va arribar la traca final: ‘Si s’ha entès això que he dit, expliqueu-ho millor que jo als qui encara no ho entenen. Perquè si no som capaços de crear grans consensos de futur, no hi haurà futur. I acabo: el caràcter d’un actor prové del text que recita; és el text que li confereix el caràcter. Avui és una actitud davant la vida. Emerson va ser el primer que va dir que és el caràcter que forja el destí. I jo dic: És el nostre caràcter cultural que forjarà el nostre destí.’
