10.03.2013 - 06:00
Les illes Falklands són un dels setze territoris inclosos en el Comitè Especial de Descolonització o Comitè dels 24 de les Nacions Unides, un organisme creat el 1961 per a impulsar el procés de descolonització de territoris no autònoms sota administració de grans potències colonials. El 1945, quan es va fundar l’ONU, n’hi havia més de vuitanta, una xifra que s’ha reduït el 2013 fins a setze. En la majoria de territoris, l’antiga administració colonial s’ha canviat per estructures d’autogovern i, en un alguns casos, s’ha arribat a exercir el dret d’autodeterminació dels pobles.
Anguilla
Aquest territori d’ultramar britànic situat al Carib va esdevenir el 1967, juntament amb Saint Christopher i Nevis, un estat associat a la Gran Bretanya. Però una gran majoria d’anguillans van refusar el govern de Saint Christopher i van proclamar unilateralment la secessió amb un referèndum l’11 de juliol d’aquell any. La situació es va resoldre el setembre del 1969 amb la intervenció de les forces armades britàniques. Anguilla es va convertir el 1980 en una dependència d’administració separada respecte de Saint Christopher i Nevis.
Bermudes
Les illes Bermudes, també dependència britànica del Carib, van optar el 16 d’agost de 1995 en un referèndum sobre la independència de mantenir-se lligades a Londres. Amb una participació del 58,8%, un 73,6% va votar en contra de la secessió. Arran del resultat, el cap de govern John Swan, independentista, va presentar la dimissió.
Gibraltar
El diminut territori de Gibraltar, al sud de la península Ibèrica, és un dels dos únics territoris de la llista de l’ONU, juntament amb les Falklands, que és reclamat per un estat, en aquest cas l’espanyol. Fins ara, les autoritats gibraltarenques han apel·lat al dret d’autodeterminació per a organitzar dos referèndums i saber l’opinió dels ciutadans sobre el seu estatus polític, el 1967 i el 2002. En tots dos, per quasi unanimitat es va optar per mantenir el lligam amb Londres. El referèndum de les illes Falklands, de fet, té molts paral·lelismes amb els de Gibraltar.
Guam
A partir de la darreria de la dècada del 1980 hi va haver un important moviment en favor de convertir Guam, un territori nord-americà al Pacífic, en un estat lliure associat als EUA com ho són Puerto Rico i les illes Mariannes del Nord. El govern federal, amb tot, no va respondre la petició i les autoritats de Guam van retirar la proposta a mitjan dècada del 1990. Des d’aleshores hi ha hagut alguns moviments, menys significatius, que aposten per formar amb les Mariannes del Nord una mancomunitat independent.
Illes Turks i Caicos
En les primeres eleccions generals de les Illes Turks i Caicos del 1976, el partit guanyador, el Moviment Popular Democràtic, va mirar d’establir un full de ruta cap a la plena independència. Així, el 1980 aquest partit va arribar a un acord amb el govern britànic per a convocar unes eleccions en clau plebiscitària dos anys després, que va guanyar la formació unionista Partit Nacional Progressista (PNP). La qüestió de la independència, com a objectiu final, ha tornat a sorgir ara fa pocs anys. En paral·lel al debat independentista, a Turks i Caicos hi ha un altre factor lligat a la sobirania: des de fa un segle, arran dels intensos vincles comercials (primer) i turístics (després) entre aquestes illes i el Canadà, hi ha hagut unes quantes propostes per a impulsar alguna mena d’unió entre aquest últim país i la dependència britànica.
Illes Verges dels EUA
Les Illes Verges dels EUA són un arxipèlag del Carib dependent del govern nord-americà. El 1993 s’hi va fer un referèndum sobre la sobirania que només va atraure a les urnes el 31,4% del cens i, per tant, no se’n va tenir en compte el resultat, favorable a l’status quo. Des d’aleshores, no s’han fet ni previst més referèndums.
Montserrat
L’illa volcànica de Montserrat és una dependència britànica de poc més de cinc mil habitants al Carib. El 1979, el primer ministre va declarar que la independència s’aconseguiria el 1982, però el debat no va arribar a arrencar amb força. A més, l’erupció del volcà Soufrière Hills, el 18 de juliol de 1995, va destruir la capital, Plymouth, i va forçar el desplaçament de dues terceres parts de la població.
Nova Caledònia
Juntament amb els territoris de la Polinèsia Francesa i Wallis i Futuna, Nova Caledònia forma part de la República francesa: després de ser una colònia fins el 1946 i un territori d’ultramar fins el 1999, actualment és una Col·lectivitat Sui Generis, un estatus únic a la república que situa el territori entre un país independent i un departament d’ultramar. Amb 35.853 km2, és el segon territori per descolonitzar més poblat, amb 252.352 habitants. El govern francès i les forces independentistes canaques van establir fa més de dues dècades un Congrés Territorial que té el dret de convocar un referèndum sobre la independència, entre el 2014 i el 2019.
Sàhara Occidental
El Sàhara Occidental és un immens país de l’Àfrica (266.000 km2 i mig milió d’habitants) situat a l’extrem occidental del desert del Sàhara. Forma part de la llista de territoris del Comitè dels 24 de l’ONU perquè el seu procés de descolonització es va interrompre el 1976 quan l’antiga potència colonial, Espanya, va abandonar-lo en mans del Marroc i Mauritània. Des d’aleshores, el territori és pràcticament ocupat pel Marroc. La guerrilla del Front Polisario va proclamar-hi el 1976 la República Àrab Sahariana Democràtica, reconeguda fins ara per una vuintantena de països, i l’ONU, que no admet la sobirania marroquina, intenta impulsar-hi un referèndum d’autodeterminació.
Samoa Americana
La Samoa Americana és un territori no incorporat dels EUA situat al Pacífic sud. L’any passat, tant el governador com el delegat de l’illa al congrés dels EUA van fer una crida a la població per a estudiar la possibilitat de renovar la relació amb la metròpoli i d’avançar cap a més autonomia o la independència, sense gaire ressò.
Tokelau
El 1948, la Gran Bretanya va transferir la sobirania d’aquest arxipèlag a la veïna Nova Zelanda, un traspàs no reconegut per l’ONU. L’11 de novembre de 2004, les autoritats de Tokelau i de Nova Zelanda van començar a formular un nou tractat per a transformar l’arxipèlag en una nova entitat política lliure associada. En paral·lel es van dur a terme dos referèndums sobre l’autodeterminació patrocinats per l’ONU, el 2006 i el 2007, en què no es va arribar a la majoria de dos terços requerida per a aprovar-se la fórmula de l’estat associat amb Nova Zelanda.
En la llista dels setze territoris per descolonitzar de l’ONU també hi ha la dependència britànica de Santa Helena (amb Ascensió i Tristan da Cunha), enmig de l’Atlàntic, i la minúscula Pictairn, l’única colònia britànica que queda a l’oceà Pacífic (amb mig centenar d’habitants), a més de les Illes Verges Britàniques i les Caiman, al Carib.
També es considera al Comitè de Descolonització el cas de l’estat lliure associat de Puerto Rico, que ha celebrat fins ara uns quants referèndums sobre la seva vinculació amb els EUA: l’últim, el novembre passat.
